Passa al contingut principal

Sobre André Aciman


Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja passats uns anys de lectures són escadussers, però potser per això mateix molt més intensos, per molt que sigui una intensitat que passem pel filtre de la reflexió, de la racionalitat, no amb aquella passió que ens enfebrava temps enrere. Igualment, però, és una passió. No hi llegiu en cap moment algun sentiment de recança, és només un fet, sense valoracions. Ni abans era millor ni ara és millor. Són lectures que ens canvien mentre nosaltres canviem. Amb això darrer no estic descobrint res nou, és d'una evidència tal que ni tan sols no hauria d'esmentar.
Després de llegir Out of Egipt, d'André Aciman vaig tenir una sensació d'eufòria, d'aquesta passió continguda de la nova descoberta. Després, encara vaig llegir l'excel·lent assaig a Letters of Transit. Aquella desterritorialitat que cobrava imatge, una geografia que a través de la paraula era un dels exercicis més lúcids d'un nou concepte del desplaçat, de l'emigrat. Nou i vell a la vegada, que en Aciman es projectava en una dimensió més àmplia, la del territori en un mateix, la de la ficció de la memòria per atènyer un nou lloc, la del ser i no ser.
Després, però, no sé per quin motiu, no vaig continuar amb l'autor. Potser també perdem la capacitat de seguir tot el que un autor escriu, com fem en la joventut, ho hem de llegir tot, hem d'arribar a tenir l'obra completa empassada, molt diferent a digerida. Ara hi ha els retalls, els fragments que anem encaixant com en la nostra realitat. El fet és que Aciman quedava allí, entre els grans de les darreres lectures. Fins que un dia per casualitat a la llibreria americana de Cracòvia, Massolit, un temple en un pis i mig, una llibreria de segona mà amb una selecció excel·lent, vaig veure-hi el llibre Alibis: Essays on Elsewhere (un títol que no tinc cap intenció de traduir). Vaig començar a llegir-ne alguns fragments, i de nou va aparèixer la passió continguda. Gairebé vaig acabar de llegir allí mateix un assaig que em va cridar, de manera ben lògica, pel seu títol, “Barcelona”. En Aciman, Barcelona (i després, Girona, en el mateix assaig) és la memòria del seu món sefardita, i és amb aquells ulls que ens ensenya la ciutat, és el món de la seva ciutat, Alexandria, que és a la vegada el seu exili, que traspua en totes les paraules de tots els assajos. És aquest potser un assaig que per a alguns serà dolorós, però és necessari en aquesta Barcelona actual.
Quan, fins i tot tenim algunes afirmacions un pèl evidents, potser ratllant en la ingenuïtat, el to i la construcció de la frase d'Aciman fa que ens hi emocionem. Això només és a l'abast de ben pocs escriptors. No tinc cap dubte a l'hora d'afirmar que Aciman és un dels assagistes més penetrants, més incisius i a la vegada més elegants en la manera d'utilitzar el llenguatge que existeixen en l'actualitat. Un d'aquells autors que en enfrontar-se al seu mestre, en aquest cas Marcel Proust, no sols no hi rivalitza amb les mateixes armes sinó que busca la manera perquè la veu d'aquell perduri en altres textos. I en altres visions, passar per múltiples llengües, per múltiples geografies i no haver sortit d'una habitació, dos fets que tenen com a base el record que condueix a una doble o triple desterritorialitat.

“Acabo de fer tota la volta i m'adono que tot el que m'han ensenyat ha estat “potsers eren”. Això potser era un temple, això potser era la casa d'un prestador; aquesta, la casa d'una famosa cortesana, això potser un altre temple. Fins i tot la inscripció al llarg d'un dels murs és una reproducció. Però el que sí que és genuí i autèntic és el fet que després de cinc-cents anys no queda ni un sol rastre dels jueus”.

“Jugar a les manipulacions amb la memòria és una cosa ben comuna a Barcelona. Si desfigurem un artefacte, també en desfigurem la memòria. Ho fem cada dia. Potser les ciutats han de tenir els més alts estàndards, encara que sigui només perquè les pedres recordin per nosaltres. Modifiquem les pedres per modificar el que som nosaltres.”

“És aquesta una ciutat que no tan sols juga amb el seu passat sinó que també pateix d'una amnèsia volguda. I, per si de cas, es tapa de lloses dures, grises. Les pedres aquí no parlen, o el que diuen ja ha estat tergiversat, o silenciat del tot.”

                                                                               André Aciman, "Barcelona"



Comentaris

Joan Millet ha dit…
Molt interessant la teva reflexió. No he tingut, encara, el plaer de llegir a André Aciman. Ho faré. Crec que el primer error que tenim tots és pensar que estem en possessió de la veritat. Sóc dels que penso que ningú, ni individualment ni col·lectivament com a poble, es coneix suficientment (no reconeixem ni la nostra veu gravada), però alhora tampoc és fàcil entendre un poble des de fora, encara que convisqui un temps. La raó és simple, sempre som subjectius. Mai tenim prou dades, i la memòria és més aviat un desig de com voldríem haver sigut de com en realitat som. No ens fa ni pitjors ni millors, tan sols un subjecte humà que cau una vegada i altra en els mateixos paranys. La proba la tenim amb l'estat d'Israel de com van patir la crueltat humana i ara són capaços de aniquilar gent innocent.
Tindrien de fer una reflexió conjunta com a poble i esmenar la història, refer i reconèixer els errors i en el victimisme constant, però som humans, massa humans per ser perfectes com devia creure's el André Aciman.
Potser he fet un anal·lisi massa prematur sense haver llegit aquest autor (mea culpa), però si reconec veure la gent quan creu estar uns per sobre els altres.
Per desgracia l'història sempre l'escriu els guanyadors. Aquí el problema és saber on rau l'objectivitat.
Jo l'ignoro, precisament per aquesta manca d'historiadors objectius. Seria totalment incapaç de decantar-me per qualsevol posició després de tants segles.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats. Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre. Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió.


EL MISSATGE DEL SENYOR COGITOVés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi
vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols
et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni
sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància
i la teva Ira impotent que sigui com la m…

El retorn d'A

Wojciech Bonowicz


EL RETORN D'A

Diguem que tens més de deu deixebles
i ells escriuen els teus somnis i fins i tot
et justifiquen quan estàs irritat. Vas per un camí
tan tort d'una confusió a una altra fins que esdevé
una religió que ja no pots aturar.
A la fi allargues el braç i què veus? Veus
que si furgues bé en la foscor
sempre es troba alguna cosa no descoberta
que encara no té importància.

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Nit

Wojciech BonowiczNIT

El poema
primer fa tancar-te.
No vol
que miris al voltant busquis
altres paraules
en altres poemes.

Seus al racó d'una pedra
embolicada 
com un full de paper.
Indefens resignat
no respires. El poema
no t'ho permet.

A la pedra un no es pot
moure fer servir
el llit el rellotge el mapa
i tota la resta
de la imaginació.

El poema
té la seva imaginació.
L'ha bastida en tu
i després s'ha tancat
per alliberar-se.

Has d'esperar
al raco de la pedra
en que algun cop lluu
la pols daurada de l'esperança.

Finalment el poema
s'obre. La pedra
et deixa anar: un full de paper
que comença a respirar.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times(abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda d…