Ves al contingut principal

Sobre André Aciman


Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja passats uns anys de lectures són escadussers, però potser per això mateix molt més intensos, per molt que sigui una intensitat que passem pel filtre de la reflexió, de la racionalitat, no amb aquella passió que ens enfebrava temps enrere. Igualment, però, és una passió. No hi llegiu en cap moment algun sentiment de recança, és només un fet, sense valoracions. Ni abans era millor ni ara és millor. Són lectures que ens canvien mentre nosaltres canviem. Amb això darrer no estic descobrint res nou, és d'una evidència tal que ni tan sols no hauria d'esmentar.
Després de llegir Out of Egipt, d'André Aciman vaig tenir una sensació d'eufòria, d'aquesta passió continguda de la nova descoberta. Després, encara vaig llegir l'excel·lent assaig a Letters of Transit. Aquella desterritorialitat que cobrava imatge, una geografia que a través de la paraula era un dels exercicis més lúcids d'un nou concepte del desplaçat, de l'emigrat. Nou i vell a la vegada, que en Aciman es projectava en una dimensió més àmplia, la del territori en un mateix, la de la ficció de la memòria per atènyer un nou lloc, la del ser i no ser.
Després, però, no sé per quin motiu, no vaig continuar amb l'autor. Potser també perdem la capacitat de seguir tot el que un autor escriu, com fem en la joventut, ho hem de llegir tot, hem d'arribar a tenir l'obra completa empassada, molt diferent a digerida. Ara hi ha els retalls, els fragments que anem encaixant com en la nostra realitat. El fet és que Aciman quedava allí, entre els grans de les darreres lectures. Fins que un dia per casualitat a la llibreria americana de Cracòvia, Massolit, un temple en un pis i mig, una llibreria de segona mà amb una selecció excel·lent, vaig veure-hi el llibre Alibis: Essays on Elsewhere (un títol que no tinc cap intenció de traduir). Vaig començar a llegir-ne alguns fragments, i de nou va aparèixer la passió continguda. Gairebé vaig acabar de llegir allí mateix un assaig que em va cridar, de manera ben lògica, pel seu títol, “Barcelona”. En Aciman, Barcelona (i després, Girona, en el mateix assaig) és la memòria del seu món sefardita, i és amb aquells ulls que ens ensenya la ciutat, és el món de la seva ciutat, Alexandria, que és a la vegada el seu exili, que traspua en totes les paraules de tots els assajos. És aquest potser un assaig que per a alguns serà dolorós, però és necessari en aquesta Barcelona actual.
Quan, fins i tot tenim algunes afirmacions un pèl evidents, potser ratllant en la ingenuïtat, el to i la construcció de la frase d'Aciman fa que ens hi emocionem. Això només és a l'abast de ben pocs escriptors. No tinc cap dubte a l'hora d'afirmar que Aciman és un dels assagistes més penetrants, més incisius i a la vegada més elegants en la manera d'utilitzar el llenguatge que existeixen en l'actualitat. Un d'aquells autors que en enfrontar-se al seu mestre, en aquest cas Marcel Proust, no sols no hi rivalitza amb les mateixes armes sinó que busca la manera perquè la veu d'aquell perduri en altres textos. I en altres visions, passar per múltiples llengües, per múltiples geografies i no haver sortit d'una habitació, dos fets que tenen com a base el record que condueix a una doble o triple desterritorialitat.

“Acabo de fer tota la volta i m'adono que tot el que m'han ensenyat ha estat “potsers eren”. Això potser era un temple, això potser era la casa d'un prestador; aquesta, la casa d'una famosa cortesana, això potser un altre temple. Fins i tot la inscripció al llarg d'un dels murs és una reproducció. Però el que sí que és genuí i autèntic és el fet que després de cinc-cents anys no queda ni un sol rastre dels jueus”.

“Jugar a les manipulacions amb la memòria és una cosa ben comuna a Barcelona. Si desfigurem un artefacte, també en desfigurem la memòria. Ho fem cada dia. Potser les ciutats han de tenir els més alts estàndards, encara que sigui només perquè les pedres recordin per nosaltres. Modifiquem les pedres per modificar el que som nosaltres.”

“És aquesta una ciutat que no tan sols juga amb el seu passat sinó que també pateix d'una amnèsia volguda. I, per si de cas, es tapa de lloses dures, grises. Les pedres aquí no parlen, o el que diuen ja ha estat tergiversat, o silenciat del tot.”

                                                                               André Aciman, "Barcelona"



Comentaris

Joan Millet ha dit…
Molt interessant la teva reflexió. No he tingut, encara, el plaer de llegir a André Aciman. Ho faré. Crec que el primer error que tenim tots és pensar que estem en possessió de la veritat. Sóc dels que penso que ningú, ni individualment ni col·lectivament com a poble, es coneix suficientment (no reconeixem ni la nostra veu gravada), però alhora tampoc és fàcil entendre un poble des de fora, encara que convisqui un temps. La raó és simple, sempre som subjectius. Mai tenim prou dades, i la memòria és més aviat un desig de com voldríem haver sigut de com en realitat som. No ens fa ni pitjors ni millors, tan sols un subjecte humà que cau una vegada i altra en els mateixos paranys. La proba la tenim amb l'estat d'Israel de com van patir la crueltat humana i ara són capaços de aniquilar gent innocent.
Tindrien de fer una reflexió conjunta com a poble i esmenar la història, refer i reconèixer els errors i en el victimisme constant, però som humans, massa humans per ser perfectes com devia creure's el André Aciman.
Potser he fet un anal·lisi massa prematur sense haver llegit aquest autor (mea culpa), però si reconec veure la gent quan creu estar uns per sobre els altres.
Per desgracia l'història sempre l'escriu els guanyadors. Aquí el problema és saber on rau l'objectivitat.
Jo l'ignoro, precisament per aquesta manca d'historiadors objectius. Seria totalment incapaç de decantar-me per qualsevol posició després de tants segles.

Entrades populars d'aquest blog

Cabirol

Un altre poema del darrer llibre de Dariusz Suska. Realment, impacta amb el concepte, amb la imatge, amb les associacions, amb el llenguatge i la perspectiva. És una manera de crear-nos una il·lusòria ficció, si és que és ficció el que tenim al davant, o una realitat no assimilada. Enmig de la mort que sotja a cada cantonada, a cada element, a cada camí.

CABIROL
Explico faules que de vegades no haurien ni de sortir de la meva gola – faules autèntiques de com moríem i no vam morir de com el gran temps va venir després del petit temps es va endur els nens i en va crear imatges.
Oh, no és això desesperant, escriure poemes que cada cop més em substitueixen? O aquesta fascinació per l’home per l’elefant que parlava en un dialecte de flamencs rosats? Un cop em vaig imaginar un cabirol –
em sortia a la carretera d’un bosc nocturn i jo l’atropellava. I després en una carretera catalana un cabirol em va saltar davant i vaig reduir la marxa. Mirava com ell em mirava però no em podia veure …

Nou visions

NOU VISIONSPer a K.
I
Recorro un i altre cop amb la imaginació
dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso
per arribar a la darrera veritat del món.

II
Entro en l'abisme dels teus ulls,
entro en l'abisme dels teus llavis,
entro en l'abisme del teu cos.

III
M'arriben paraules de lluny,
records que recupero, instants
que es repeteixen en nosaltres.

IV
Llarga ha de ser la nit,
parem el rellotge de sorra,
al vidre marques de molts dits.

V
La neu a fora encara resisteix,
han caigut ja tots els llençols
descobrint la blanca bellesa del cos.

VI
Dues copes de vi abandonades,
la música que segueix sonant,
el retrobament de dos cossos.

VII
Una conversa fins les tres,
fred a fora, fred el local,
els ulls cremen en la mirada.

VIII
Distància en milers de quilòmetres,
volen totes les paraules escrites,
i arriben per tornar a renèixer.

IX
El sol ha sortit avui massa aviat,
omple de llum tota l'habitació,
l'amor és en tots els porus de la pell.

Sobre la forma en la traducció de poesia

A l’últim número de la revista eslovena Literatura, apareix una entrevista amb Vid Snoj, poeta i traductor, i professor de Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Quant a la traducció, es dedica principalment a la poesia i a l’assaig, d’aquest segon ha traduït Auerbach, George Steiner o el llibre clau sobre Paul Celan de John Felstiner. Pel que fa a la poesia, ha traduït Hölderlin o Gregori Nazianzè. Al principi, quan vaig començar a llegir aquest fragment, em vaig posar les mans al cap, no veia on volia anar a parar realment l’autor amb les seves afirmacions. No creia que un traductor de poesia arribés a afirmar que era molt millor tan sols traduir el significat i abandonar completament la forma. Encara que aquesta sigui la primera sensació que es té, després canvia la visió, en el moment oportú, en el moment en què ja estàvem quasi desesperats del tot. Dona la clau de tot al darrer paràgraf, i hi podem estar o no d’acord, però és una visió que pot aportar solucions a…

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar.

EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE
D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta.
Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a mirar-lo? Rere la finest…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…

Camí. Aterratge

Julia Fiedorczuk va néixer el 1975 a Varsòvia, on segueix vivint. Va debutar l'any 2000 i immediatament van celebrar la seva arribada com una de les veus més interessants de les noves fornades. Fins ara ha publicat 5 llibres de poemes, dos de prosa i algunes traduccions (com Laura Riding Jackson o Laurie Anderson). És molt interessant la tensió a què obliga al llenguatge, la manera com fa que els períodes, la sintaxi, el funcionament de la llengua es posin en dubte constantment. 

*** Camí. Aterratge

He emprès aquest viatge per airejar els somnis.
I els nostres camins s'han creuat al cel
allí on gent prima es posaven màscares
en silenci com budes. La teva veu
m'ha dut per planures allisades
plenes d'una llum color de sang.

He emprès aquest viatge perquè encara més.
Tocar el mar que flueix en nosaltres.
És per això que conquereixo noves ciutats cada cop.
Caic del cel com un àngel discret.
I quan marxo no deixo petjades.
Ni una grapadet de sorra. Ni una gota d'aigua.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …

Dia clar finestres obertes

Anna Janko (1957) és poeta i narradora. Ha publicat 8 llibres de poemes, i cinc llibres de narrativa. Amb el darrer, Un petit extermini (2015), va aconseguir un ressò que li havia estat negat fins aleshores. Un any després publica el seu darrer llibre de poemes Amor, mort i altres models, al qual pertany el text traduït.

DIA CLAR FINESTRES OBERTES
Dia clar finestres obertes al jardí d’hivern un jardí en sarments platejats el pomer en una manta blanca el cel descurat amb els núvols al davant com una enorme enyorança a la taula un àlbum de fotografies fosques i espesses com el fum l’autocombustió del cor silenci somnis apagats finestrons oberts misteris tancats i forrellats el foc no crema la poma no pesa s’ha interromput la música i s’apaga un ritme buit i nu al final de l’avinguda no hi ha el final de l’avinguda