Ves al contingut principal

Sobre André Aciman


Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja passats uns anys de lectures són escadussers, però potser per això mateix molt més intensos, per molt que sigui una intensitat que passem pel filtre de la reflexió, de la racionalitat, no amb aquella passió que ens enfebrava temps enrere. Igualment, però, és una passió. No hi llegiu en cap moment algun sentiment de recança, és només un fet, sense valoracions. Ni abans era millor ni ara és millor. Són lectures que ens canvien mentre nosaltres canviem. Amb això darrer no estic descobrint res nou, és d'una evidència tal que ni tan sols no hauria d'esmentar.
Després de llegir Out of Egipt, d'André Aciman vaig tenir una sensació d'eufòria, d'aquesta passió continguda de la nova descoberta. Després, encara vaig llegir l'excel·lent assaig a Letters of Transit. Aquella desterritorialitat que cobrava imatge, una geografia que a través de la paraula era un dels exercicis més lúcids d'un nou concepte del desplaçat, de l'emigrat. Nou i vell a la vegada, que en Aciman es projectava en una dimensió més àmplia, la del territori en un mateix, la de la ficció de la memòria per atènyer un nou lloc, la del ser i no ser.
Després, però, no sé per quin motiu, no vaig continuar amb l'autor. Potser també perdem la capacitat de seguir tot el que un autor escriu, com fem en la joventut, ho hem de llegir tot, hem d'arribar a tenir l'obra completa empassada, molt diferent a digerida. Ara hi ha els retalls, els fragments que anem encaixant com en la nostra realitat. El fet és que Aciman quedava allí, entre els grans de les darreres lectures. Fins que un dia per casualitat a la llibreria americana de Cracòvia, Massolit, un temple en un pis i mig, una llibreria de segona mà amb una selecció excel·lent, vaig veure-hi el llibre Alibis: Essays on Elsewhere (un títol que no tinc cap intenció de traduir). Vaig començar a llegir-ne alguns fragments, i de nou va aparèixer la passió continguda. Gairebé vaig acabar de llegir allí mateix un assaig que em va cridar, de manera ben lògica, pel seu títol, “Barcelona”. En Aciman, Barcelona (i després, Girona, en el mateix assaig) és la memòria del seu món sefardita, i és amb aquells ulls que ens ensenya la ciutat, és el món de la seva ciutat, Alexandria, que és a la vegada el seu exili, que traspua en totes les paraules de tots els assajos. És aquest potser un assaig que per a alguns serà dolorós, però és necessari en aquesta Barcelona actual.
Quan, fins i tot tenim algunes afirmacions un pèl evidents, potser ratllant en la ingenuïtat, el to i la construcció de la frase d'Aciman fa que ens hi emocionem. Això només és a l'abast de ben pocs escriptors. No tinc cap dubte a l'hora d'afirmar que Aciman és un dels assagistes més penetrants, més incisius i a la vegada més elegants en la manera d'utilitzar el llenguatge que existeixen en l'actualitat. Un d'aquells autors que en enfrontar-se al seu mestre, en aquest cas Marcel Proust, no sols no hi rivalitza amb les mateixes armes sinó que busca la manera perquè la veu d'aquell perduri en altres textos. I en altres visions, passar per múltiples llengües, per múltiples geografies i no haver sortit d'una habitació, dos fets que tenen com a base el record que condueix a una doble o triple desterritorialitat.

“Acabo de fer tota la volta i m'adono que tot el que m'han ensenyat ha estat “potsers eren”. Això potser era un temple, això potser era la casa d'un prestador; aquesta, la casa d'una famosa cortesana, això potser un altre temple. Fins i tot la inscripció al llarg d'un dels murs és una reproducció. Però el que sí que és genuí i autèntic és el fet que després de cinc-cents anys no queda ni un sol rastre dels jueus”.

“Jugar a les manipulacions amb la memòria és una cosa ben comuna a Barcelona. Si desfigurem un artefacte, també en desfigurem la memòria. Ho fem cada dia. Potser les ciutats han de tenir els més alts estàndards, encara que sigui només perquè les pedres recordin per nosaltres. Modifiquem les pedres per modificar el que som nosaltres.”

“És aquesta una ciutat que no tan sols juga amb el seu passat sinó que també pateix d'una amnèsia volguda. I, per si de cas, es tapa de lloses dures, grises. Les pedres aquí no parlen, o el que diuen ja ha estat tergiversat, o silenciat del tot.”

                                                                               André Aciman, "Barcelona"



Comentaris

Joan Millet ha dit…
Molt interessant la teva reflexió. No he tingut, encara, el plaer de llegir a André Aciman. Ho faré. Crec que el primer error que tenim tots és pensar que estem en possessió de la veritat. Sóc dels que penso que ningú, ni individualment ni col·lectivament com a poble, es coneix suficientment (no reconeixem ni la nostra veu gravada), però alhora tampoc és fàcil entendre un poble des de fora, encara que convisqui un temps. La raó és simple, sempre som subjectius. Mai tenim prou dades, i la memòria és més aviat un desig de com voldríem haver sigut de com en realitat som. No ens fa ni pitjors ni millors, tan sols un subjecte humà que cau una vegada i altra en els mateixos paranys. La proba la tenim amb l'estat d'Israel de com van patir la crueltat humana i ara són capaços de aniquilar gent innocent.
Tindrien de fer una reflexió conjunta com a poble i esmenar la història, refer i reconèixer els errors i en el victimisme constant, però som humans, massa humans per ser perfectes com devia creure's el André Aciman.
Potser he fet un anal·lisi massa prematur sense haver llegit aquest autor (mea culpa), però si reconec veure la gent quan creu estar uns per sobre els altres.
Per desgracia l'història sempre l'escriu els guanyadors. Aquí el problema és saber on rau l'objectivitat.
Jo l'ignoro, precisament per aquesta manca d'historiadors objectius. Seria totalment incapaç de decantar-me per qualsevol posició després de tants segles.

Entrades populars d'aquest blog

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

Cançó de bressol (I)

Presento tot un cicle sencer del poeta eslovè Gregor Strniša. Strniša crea un món completament personal a partir d’una simbologia pròpia. Crea una sèrie de cicles en què la repetició i l’ús de les imatges i la simbologia es transformen en sensacions per al lector. La fusió constant del que pot ser més ingenu amb l’horror és una constant. Strniša ens fa retornar a les primeres sensacions, a aquell terror que patíem de vegades de petits, davant la foscor, davant l’innombrable. 
Un altre dels elements fonamentals en aquesta poesia és la forma, sempre versos breus, que remeten a una imatgeria més popular, i una combinació molt hàbil de la rima. En aquest sentit, a l’hora de fer la traducció no tan sols d’aquest poema, sinó de qualsevol poema escrit en una llengua eslava, m’endinso en un seguit de reflexions i també de dilemes. Les dues tradicions, la romànica i l’eslava, tracten la rima de forma molt diferent. La lírica trobadoresca ens ha determinat del tot. I en les llengües eslaves, pod…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Un penyic

En relació amb l'entrada d'ahir, he recordat un poema que vaig escriure ja fa molt temps i que va sortir publicat a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001). Un penyic era la paraula que utilitzàvem per referir-nos a les xapes dels refrescos.
UN PENYIC


La primera sorpresa. L’indret era
proper, però el llenguatge s’allunyava.
A la ciutat motiu per al ridícul
(com el parent que no vols saludar).
Al poble motiu de distinció
i de saber que es forma part d’un grup.
Dos mons separats per una barrera de costums,
per mots perduts o conservats en pàgines
de diccionaris no escrits, per transports
aturats per sempre en vies perdudes.
En l’endemig, la sorpresa del noi
en una combinació de sons,
com la jaqueta en l’adequat jersei,
inicia un procés a la recerca
d’intentar recrear-se a si mateix
– un subjecte en un propi llenguatge.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Una lògica fèrria

Aquest poema pertany al segon llibre de Szymon Słomczyński, autor de qui parlàvem fa uns dies. 


UNA LÒGICA FÈRRIA
Confesso que voldria en moments com aquest (m’acaba de filmar un dron, i s’ha enlairat de nou en una direcció desconeguda, fent moure les quatre hèlices) intercanviar encara que sigui un parell de frases amb el meu avi, però el meu primer avi està del tot mort, i el segon, encara més. Aleshores és potser comprensible que m’entesti a buscar-me el tercer, de més lluny, en els llibres parroquials, a les llistes de veterans, a les fundacions que ajuden els desapareguts i els que els volen trobar.
Si no m’equivoco, el meu tercer avi ben aviat sorgirà com un jeep willys que va estar anys sense funcionar, desmuntat, en un cobert que algú tenia, fins que en Jasiek el va trobar i el va renovar, el va posar demrodes, tot amb peces originals. Ara el jeep brilla amb les inicials VH, i més important, quan corre.
I el meu tercer avi, encara pot caminar pel seu propi compte? Recorda l…