Ves al contingut principal

Sobre André Aciman


Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja passats uns anys de lectures són escadussers, però potser per això mateix molt més intensos, per molt que sigui una intensitat que passem pel filtre de la reflexió, de la racionalitat, no amb aquella passió que ens enfebrava temps enrere. Igualment, però, és una passió. No hi llegiu en cap moment algun sentiment de recança, és només un fet, sense valoracions. Ni abans era millor ni ara és millor. Són lectures que ens canvien mentre nosaltres canviem. Amb això darrer no estic descobrint res nou, és d'una evidència tal que ni tan sols no hauria d'esmentar.
Després de llegir Out of Egipt, d'André Aciman vaig tenir una sensació d'eufòria, d'aquesta passió continguda de la nova descoberta. Després, encara vaig llegir l'excel·lent assaig a Letters of Transit. Aquella desterritorialitat que cobrava imatge, una geografia que a través de la paraula era un dels exercicis més lúcids d'un nou concepte del desplaçat, de l'emigrat. Nou i vell a la vegada, que en Aciman es projectava en una dimensió més àmplia, la del territori en un mateix, la de la ficció de la memòria per atènyer un nou lloc, la del ser i no ser.
Després, però, no sé per quin motiu, no vaig continuar amb l'autor. Potser també perdem la capacitat de seguir tot el que un autor escriu, com fem en la joventut, ho hem de llegir tot, hem d'arribar a tenir l'obra completa empassada, molt diferent a digerida. Ara hi ha els retalls, els fragments que anem encaixant com en la nostra realitat. El fet és que Aciman quedava allí, entre els grans de les darreres lectures. Fins que un dia per casualitat a la llibreria americana de Cracòvia, Massolit, un temple en un pis i mig, una llibreria de segona mà amb una selecció excel·lent, vaig veure-hi el llibre Alibis: Essays on Elsewhere (un títol que no tinc cap intenció de traduir). Vaig començar a llegir-ne alguns fragments, i de nou va aparèixer la passió continguda. Gairebé vaig acabar de llegir allí mateix un assaig que em va cridar, de manera ben lògica, pel seu títol, “Barcelona”. En Aciman, Barcelona (i després, Girona, en el mateix assaig) és la memòria del seu món sefardita, i és amb aquells ulls que ens ensenya la ciutat, és el món de la seva ciutat, Alexandria, que és a la vegada el seu exili, que traspua en totes les paraules de tots els assajos. És aquest potser un assaig que per a alguns serà dolorós, però és necessari en aquesta Barcelona actual.
Quan, fins i tot tenim algunes afirmacions un pèl evidents, potser ratllant en la ingenuïtat, el to i la construcció de la frase d'Aciman fa que ens hi emocionem. Això només és a l'abast de ben pocs escriptors. No tinc cap dubte a l'hora d'afirmar que Aciman és un dels assagistes més penetrants, més incisius i a la vegada més elegants en la manera d'utilitzar el llenguatge que existeixen en l'actualitat. Un d'aquells autors que en enfrontar-se al seu mestre, en aquest cas Marcel Proust, no sols no hi rivalitza amb les mateixes armes sinó que busca la manera perquè la veu d'aquell perduri en altres textos. I en altres visions, passar per múltiples llengües, per múltiples geografies i no haver sortit d'una habitació, dos fets que tenen com a base el record que condueix a una doble o triple desterritorialitat.

“Acabo de fer tota la volta i m'adono que tot el que m'han ensenyat ha estat “potsers eren”. Això potser era un temple, això potser era la casa d'un prestador; aquesta, la casa d'una famosa cortesana, això potser un altre temple. Fins i tot la inscripció al llarg d'un dels murs és una reproducció. Però el que sí que és genuí i autèntic és el fet que després de cinc-cents anys no queda ni un sol rastre dels jueus”.

“Jugar a les manipulacions amb la memòria és una cosa ben comuna a Barcelona. Si desfigurem un artefacte, també en desfigurem la memòria. Ho fem cada dia. Potser les ciutats han de tenir els més alts estàndards, encara que sigui només perquè les pedres recordin per nosaltres. Modifiquem les pedres per modificar el que som nosaltres.”

“És aquesta una ciutat que no tan sols juga amb el seu passat sinó que també pateix d'una amnèsia volguda. I, per si de cas, es tapa de lloses dures, grises. Les pedres aquí no parlen, o el que diuen ja ha estat tergiversat, o silenciat del tot.”

                                                                               André Aciman, "Barcelona"



Comentaris

Joan Millet ha dit…
Molt interessant la teva reflexió. No he tingut, encara, el plaer de llegir a André Aciman. Ho faré. Crec que el primer error que tenim tots és pensar que estem en possessió de la veritat. Sóc dels que penso que ningú, ni individualment ni col·lectivament com a poble, es coneix suficientment (no reconeixem ni la nostra veu gravada), però alhora tampoc és fàcil entendre un poble des de fora, encara que convisqui un temps. La raó és simple, sempre som subjectius. Mai tenim prou dades, i la memòria és més aviat un desig de com voldríem haver sigut de com en realitat som. No ens fa ni pitjors ni millors, tan sols un subjecte humà que cau una vegada i altra en els mateixos paranys. La proba la tenim amb l'estat d'Israel de com van patir la crueltat humana i ara són capaços de aniquilar gent innocent.
Tindrien de fer una reflexió conjunta com a poble i esmenar la història, refer i reconèixer els errors i en el victimisme constant, però som humans, massa humans per ser perfectes com devia creure's el André Aciman.
Potser he fet un anal·lisi massa prematur sense haver llegit aquest autor (mea culpa), però si reconec veure la gent quan creu estar uns per sobre els altres.
Per desgracia l'història sempre l'escriu els guanyadors. Aquí el problema és saber on rau l'objectivitat.
Jo l'ignoro, precisament per aquesta manca d'historiadors objectius. Seria totalment incapaç de decantar-me per qualsevol posició després de tants segles.

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach, que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach. I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües.

EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH

Havia d'existir un món abans
de la Sonata en re menor, un món abans de la Partita en la menor,
però quin món?
Una Europa d'enormes espais buits, insonors,
arreu instruments adormits,
on l'Ofrena musical i El clavecí ben temperat
mai no havien recorregut les tecles.
Esglésies aïllades
en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu
mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus
moviments de la flauta,
extensos paisatges…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva estr…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…