Passa al contingut principal

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutats que potser no es deixen conèixer o que tu no has sabut conèixer. Per això se’t confonen tots els moments, tots els plans, temporals i geogràfics. Imaginaris. Hi ha ciutats que no saps si vols que acabin sent reals. 

Comentaris

Rosa Delor ha dit…
Per a mi Barcelona, la meva ciutat de cinc generacions, és un espai inhòspit on totes les portes són tancades i milions de turistes deambulen com en un mal son de morts vivents que m'amanacen. I em pregunto què hi fan aquí? Què hi sóc jo en aquesta falsa representació?
Molt bona la teva reflexió, una gran sensibiitat, jo no ho sabria expressar. Les ciutats hostils.

Rosa Delor
Xavier ha dit…
Rosa,

Moltes gràcies. Sí, del tot d'acord, de fet aquesta estranyesa pot ser també a la nostra ciutat, i quan aquesta, com en el cas de Barcelona, ha canviat i ha sofert una transformació i s'ha convertit en una falsa representació com molt bé dius, aleshores el sentiment es pot veure multiplicat.
Unknown ha dit…
Passejar per Barcelona amb ulls d'estranger és de les experiències més engrescadores que conec. Ara, com diu la Rosa, de vegades es fa difícil reprimir l'enuig que certes manifestacions pensades per diluir la personalitat d'aquesta ciutat provoquen. Em temo, però, que aquest és un mal que pateixen totes les grans ciutats del món.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Una verdor tan intensa

Ha passat quasi mig any des que veia aquest paisatge des de la finestra de casa. Ara, la transformació és aquesta: (iv) Una verdor tan intensa que fa mal als ulls. Quan s'ha despertat? En quines enigmàtiques forces s'ha encarnat? Els mesos freds queden arraconats en un segon, bufandes, abrics, guants entaforats en un armari de parcial oblit. Un cel blau indica una felicitat canviant, amb figures que esfilagarsen els núvols com cabdells de memòria que rodolen en una superfície massa rugosa. L'hivern ha fugit esperitat. Les preguntes ja no es marquen a les petjades de la neu. Ja no escriuran cap carta els corbs. No pots preguntat al verd, ni al blau, no deixen cap senyal. És impossible resseguir cap missatge. Només una ferida. Una exuberància en renéixer. Hauràs d'esperar l'agostejament dels colors, i les fulles a terra per trobar alguna resposta. De La disfressa dels arbres , Barcelona, Quaderns Crema, 2008.

Superposició, però algú

 Recollint informació per a un article que he escrit sobre la poesia de Wis ł awa Szymborska, em trobo amb el text d’una conferència que parla de com veuen aquesta poeta les generacions més joves. Un dels jocs intertextuals que em semblen més interessants és aquest que planteja aquí Szymon S ł omczy ń ski , no tan sols amb el famós poema de Szymborska, «Un gat en un pis buit», i amb el llibre que Szymborska després va rebutjar perquè seguia una línia molt d’acord amb l’estalinisme, que es titulava Per això, vivim , de l’any 1952 . El llibre amb què va debutar. Però no només hi ha aquesta referència, sinó que també enllaça tot plegat amb l’experiment del gat de Schrödinger. La gosadia que tenen els poetes polonesos més joves a l’hora d’enfrontar-se amb les grans patums és digna d’admiració. Segurament, això només pot passar en una tradició en què el pes d’uns noms ha estat abassegador. I una manera de deslliurar-se’n és plantejant aquesta intertextualitat, on no hi entra en cap mo...

Elegia

Jacek Gutorow ELEGIA No crec en la missió de les ombres. Hi ha d’haver una altra sortida, no sols aquests corredors agafats amb un clip als carrers de la ciutat, i la boira grisa sota el coll del cel. El teu cor ha esclatat en cent fragments, i cada un d’ells ha arribat a reflectir la gent, les seves habitacions, plenes de cendrers, les teranyines als racons. No crec en la forma definitiva; sempre hi ha un error en el sistema, una part penjant de sentit que esclata pel propi pes, ho sents? L’eco s’endinsa per les capes d’un silenci idealment retallat.

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca , de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranye...

No hem d'utilitzar la paraula "exili"

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per...

Societat Musil

"Cuando Musil volvió a Viena sus amigos formaron una Sociedad Musil, cuyos miembros se comprometían a aportar cada mes una determinada cantidad con el fin de que él pudiese trabajar tranquilo en El hombre sin atributos . Musil conocía la lista de los miembros y hacía que se le informase sobre si entregaban puntualmente las cantidades que les correspondían. No creo que se sintiese avergonzado por la existencia de tal sociedad. Opinaba, y con razón, que esa gente sabía lo que estaba en juego. El hecho de que se permitiese a alguien contribuir a esa obra era para este una distinción. Hubiera convenido que se hubiera apuntado más gente. Siempre tuve la sospecha de que él consideraba esa Sociedad Musil como una especie de orden. Ser aceptado en ella constituía un alto honor, y yo me preguntaba si Musil habría excluido de tal orden a sujetos mediocres. Se necesitaba un sublime desprecio del dinero para seguir trabajando, en tales circunstancias, en una obra como El hombre sin atributo...

Aquest lloc

Bronisław Maj va ser un dels poetes més importants de la dècada dels 80. Un autor de la malaurada generació que es trobava entre la Nova ona i els nous corrents que s’imposaren un cop derrocat l’antic sistema. Per desgràcia, fa més de 15 anys que no publica cap nou llibre de poemes.  *** Aquest lloc en què he estimat: un bosc jove, corríem mentre veiem els nostres caps sobre els arbres – és un bosc alt. És fosc. No hi veig: sortir, sortir com més aviat millor. Al sol, a la carretera que està del tot davant meu, tan sols el seu principi quedà allí. “He estimat” significa: “estimaré”, res més. Res més davant els arbres joves que creixen: estimar. I tornar: sense temor, aturar-se al bosc que serà cada cop més alt, ple d’una ombra humida, cada cop més ple de les ombres d’aquells que he estimat com mai després no he estimat ningú.