Stanisław Barańczak (1945) és un dels membres de la Nowa Fala (Nova Ona). Encara que més endavant va tendir vers una poesia de caire molt més formal i lúdic, es pot dir que mai no va abandonar els elements que caracteritzaven els inicis de la poesia d’aquesta generació. Un llenguatge directe que intentava contrarestar el llenguatge del poder, la Nova Parla. On més ha excel·lit Barańczak ha estat en el camp de la traducció de poesia. Entre nosaltres, potser és més aviat conegut per les seves versions a l’anglès (juntament amb Clare Cavanagh) de la poesia de Wisława Szymborska. També ha traduït un dels grans monuments literaris polonesos, Les complantes del gran poeta renaixentista Jan Kochanowski. Però la nòmina de poetes que ha traduït és impressionant. Des dels anglesos, de qualsevol època (amb tota l’obra de Shakespeare inclosa) fins als russos, com Mandelxtam, Akhmàtova, i molta part de la poesia de Josif Brodsky, passant també pel lituà Tomas Venclova. A banda, també s’ha dedicat a la teorització de les seves traduccions (més que no pas a una teoria de la traducció) defensant alguns punts que poden ser bastant controvertits, com el concepte de la dominant.
Mai no m’ha acabat de convèncer el Baranczak poeta, considero que massa vegades tendeix vers un tipus de poesia de caire social. Quant al Barańczak traductor, la meva opinió ha anat variant a mesura que ha anat passant el temps. En un primer instant, hi va haver un enlluernament, una fascinació amb una força magnètica irresistible, i poc a poc ha anat derivant en decepció, o més aviat en algunes decepcions. El to prepotent que utilitza en els seus assaigs segurament ha jugat un paper molt important. Però també algunes traduccions, que arriben a una llibertat extrema en casos com Elizabeth Bishop. I finalment, la qüestió de la veu. Barańczak no deixa la veu als altres poetes, sinó que imposta contínuament la seva. Sí, és cert que tot traductor es veu impel·lit per una sèrie d’estratègies o de solucions lingüístiques (així com el poeta és un instrument de la llengua, el traductor també ho és, i moltes de les seves apostes, formals o lèxiques, no troben una explicació racional). Ara bé, en el cas de Barańczak s’arriba a una uniformitat quasi total en poetes de veus molt diferents, a pesar que el virtuosisme formal que demostra no té parangó.
El poema que presentem avui, al qual encara en seguiran alguns altres del mateix autor, forma part d’un llibre titulat Atlàntida, on relata la confrontació de la societat americana que està descobrint amb la realitat del seu país. Alguns dels poemes estan escrits durant l’època de la llei marcial a Polònia.
Mai no m’ha acabat de convèncer el Baranczak poeta, considero que massa vegades tendeix vers un tipus de poesia de caire social. Quant al Barańczak traductor, la meva opinió ha anat variant a mesura que ha anat passant el temps. En un primer instant, hi va haver un enlluernament, una fascinació amb una força magnètica irresistible, i poc a poc ha anat derivant en decepció, o més aviat en algunes decepcions. El to prepotent que utilitza en els seus assaigs segurament ha jugat un paper molt important. Però també algunes traduccions, que arriben a una llibertat extrema en casos com Elizabeth Bishop. I finalment, la qüestió de la veu. Barańczak no deixa la veu als altres poetes, sinó que imposta contínuament la seva. Sí, és cert que tot traductor es veu impel·lit per una sèrie d’estratègies o de solucions lingüístiques (així com el poeta és un instrument de la llengua, el traductor també ho és, i moltes de les seves apostes, formals o lèxiques, no troben una explicació racional). Ara bé, en el cas de Barańczak s’arriba a una uniformitat quasi total en poetes de veus molt diferents, a pesar que el virtuosisme formal que demostra no té parangó.
El poema que presentem avui, al qual encara en seguiran alguns altres del mateix autor, forma part d’un llibre titulat Atlàntida, on relata la confrontació de la societat americana que està descobrint amb la realitat del seu país. Alguns dels poemes estan escrits durant l’època de la llei marcial a Polònia.
RÉSUMÉ
Les meves qualificacions i triomfs no valorats aquí:
jo, expert a escala d’Europa oriental en qüestions
de refusar declaracions i parlar entre línies,
diverses vegades campió del barri en la lluita
per aconseguir un lloc a la cua,
recordista de la regió en resignar-me al destí
tant en distàncies curtes com en les llargues,
especialista diplomat en el camp d’esperar l’autobús
durant hores, en el torb, a camp ras com una sentència justa;
com es desaprofita aquí, on la llibertat i on tot
funciona com en un rellotge digital.
A més, ha passat la joventut en aconseguir aquestes qualificacions
i jo ja no aprendré res nou (perquè ja no són aquests anys
ni tampoc tinc salut per això, molt senyor meu)
res que sigui més profitós per al mercat d’aquí:
l’art del somriure resolut i de la seguretat indestructible
que es pot ser qui es vol ser.
Comentaris