Ves al contingut principal

Résumé

Stanisław Barańczak (1945) és un dels membres de la Nowa Fala (Nova Ona). Encara que més endavant va tendir vers una poesia de caire molt més formal i lúdic, es pot dir que mai no va abandonar els elements que caracteritzaven els inicis de la poesia d’aquesta generació. Un llenguatge directe que intentava contrarestar el llenguatge del poder, la Nova Parla. On més ha excel·lit Barańczak ha estat en el camp de la traducció de poesia. Entre nosaltres, potser és més aviat conegut per les seves versions a l’anglès (juntament amb Clare Cavanagh) de la poesia de Wisława Szymborska. També ha traduït un dels grans monuments literaris polonesos, Les complantes del gran poeta renaixentista Jan Kochanowski. Però la nòmina de poetes que ha traduït és impressionant. Des dels anglesos, de qualsevol època (amb tota l’obra de Shakespeare inclosa) fins als russos, com Mandelxtam, Akhmàtova, i molta part de la poesia de Josif Brodsky, passant també pel lituà Tomas Venclova. A banda, també s’ha dedicat a la teorització de les seves traduccions (més que no pas a una teoria de la traducció) defensant alguns punts que poden ser bastant controvertits, com el concepte de la dominant. 
Mai no m’ha acabat de convèncer el Baranczak poeta, considero que massa vegades tendeix vers un tipus de poesia de caire social. Quant al Barańczak traductor, la meva opinió ha anat variant a mesura que ha anat passant el temps. En un primer instant, hi va haver un enlluernament, una fascinació amb una força magnètica irresistible, i poc a poc ha anat derivant en decepció, o més aviat en algunes decepcions. El to prepotent que utilitza en els seus assaigs segurament ha jugat un paper molt important. Però també algunes traduccions, que arriben a una llibertat extrema en casos com Elizabeth Bishop. I finalment, la qüestió de la veu. Barańczak no deixa la veu als altres poetes, sinó que imposta contínuament la seva. Sí, és cert que tot traductor es veu impel·lit per una sèrie d’estratègies o de solucions lingüístiques (així com el poeta és un instrument de la llengua, el traductor també ho és, i moltes de les seves apostes, formals o lèxiques, no troben una explicació racional). Ara bé, en el cas de Barańczak s’arriba a una uniformitat quasi total en poetes de veus molt diferents, a pesar que el virtuosisme formal que demostra no té parangó. 
El poema que presentem avui, al qual encara en seguiran alguns altres del mateix autor, forma part d’un llibre titulat Atlàntida, on relata la confrontació de la societat americana que està descobrint amb la realitat del seu país. Alguns dels poemes estan escrits durant l’època de la llei marcial a Polònia.


RÉSUMÉ

Les meves qualificacions i triomfs no valorats aquí:
jo, expert a escala d’Europa oriental en qüestions
de refusar declaracions i parlar entre línies,
diverses vegades campió del barri en la lluita
per aconseguir un lloc a la cua,
recordista de la regió en resignar-me al destí
tant en distàncies curtes com en les llargues,
especialista diplomat en el camp d’esperar l’autobús
durant hores, en el torb, a camp ras com una sentència justa;

com es desaprofita aquí, on la llibertat i on tot
funciona com en un rellotge digital.
A més, ha passat la joventut en aconseguir aquestes qualificacions
i jo ja no aprendré res nou (perquè ja no són aquests anys
ni tampoc tinc salut per això, molt senyor meu)
res que sigui més profitós per al mercat d’aquí:
l’art del somriure resolut i de la seguretat indestructible
que es pot ser qui es vol ser. 

Comentaris

Albert ha dit…
Em sembla un poema magnífic, ple d'ironia i de significats. El títol està, a més, molt ben trobat.

Entrades populars d'aquest blog

La cara del meu veí

Un poema de Krystyna Dąbrowska del seu llibre publicat l’any 2014, El temps i el vel.
LA CARA DEL MEU VEÍ
I
La cara del meu veí, un professor la dona del qual va morir, de sobte esdevingué nua, sense proteccions. Quan me’l vaig trobar al pati i de sobte va començar a parlar obertament de quantes coses li feien recordar-la, vaig tenir la sensació que veia la seva cara per primer cop.
Com aquesta casa del davant, fins fa no gaire la tapava un gran castanyer, però una tempesta va destrossar l’arbre i el van haver de talar. I abans que el buit es converteixi en costum veig la finestra de la casa, la vida que hi passa.

II
Una camisa clara. El cap d’un patrici romà. Un aparcament inamovible vora la paret on, quan ha plogut, també aparquen els cargols. He pensat molt temps: un home irreprotxable, passa per la seva vida endreçada com si fos cada matí pel pati. Li faria uns setanta anys com a molt. En té vuitanta-dos, em va dir fa poc, i de nen va estar al gueto de Varsòvia. E…

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original.


AMPLES PARAL·LELS
A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngels canten en cor.




DE…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

A la nit, la sola lleugeresa

Un altre poema de Tomasz Hrynacz.


A LA NIT, LA SOLA LLEUGERESA

A la nit, la sola lleugeresa.
En un marc de tolls de llenques glaçades
de llums.

No hi ha cap moviment. No
es pot dominar res. El coll torçat
del vent es glaça en els torbs de les portes.

Arbusts descolorits empassats
per prats d'aire detenen
els cristalls del fred.

I només en això no hi ha
cap dubte, que podem viure
separats.

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Mapes (i III)

Aquest és el darrer poema del cicle de "Mapes" al llibre de Michał Książek.


MAPES III

Els mapes són tanmateix literatura.
El quart gènere
junt amb l’èpica, la lírica i el drama.

En cap novel·la, poema o comèdia
l’espai no ha estat copsat tan bé
com en un mapa.

Mai no han atrapat el temps
amb les mans al plat,
tal com en els plànols d’una ciutat que ja no existeix.

Observo els mapes quasi com el Creador –
una mica totpoderós, una mica omnipresent.
Així com transcendental.

De traduccions i llars

DE TRADUCCIONS I LLARS

Llegeixo Vertigo de W. G. Sebald. Una altra relectura del gran autor alemany, i de la novel·la. Últimament, llegeixo i rellegeixo Sebald. Vaig llegint Vertigo en dues traduccions, l'anglesa i la castellana. Quedo captivat per l'estil que les traduccions tan bé saben reflectir. Per la nostàlgia que traspua el llenguatge, un llenguatge amarat de matisos segurament molt difícils de traslladar. Amb tot, de tant en tant em trobo amb algunes solucions que em sobten una mica. No és l'exemple següent cap acusació ad personam, de cap manera. D'entrada, la meva enorme admiració pels dos traductors. Que cada lector en tregui les seves conclusions, del fragment que cito. Només amb aquest petit fragment es podria bastir tota una anàlisi de la traducció (i elements també d'ideologia en la traducció). Els subratllats en ambdós textos són meus:

From the terrace came the noise of the music and the confused blathering of the revellers, most of whom, as I reali…

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia.

EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI
Entre els murs d'arbres sens fi i
les llunyanies fonent-se en la nit,
entre el cel on espurnegen estrelles
més clares que el foc i la força
incommensurable sorgida de l'extinció
del dia, passen les estacions de
les nostres vides solitàries, i l'única
consciència que tenim és la de ser
viatgers cansats caminant tots junts
en els meandres del temps. ¿On és
el Llibre de l'Espai en què es consigna
que les muntanyes es refugiaran
en els cristalls dels grans de sorra?

Ristovic (II)

Encara dos poemes breus d'Aleksandar Ristovic.

EL TACTE DE L'ABSÈNCIA

Res no existeix, excepte un petit objecte,
una cosa sense forma que tan sols
de manera laxa es pot anomenar un objecte:
sense duresa, color o moviment,
sense amplada o llargària,
o altres signes verificables de la seva presència.
Existeix sols en la commovedora esperança
que el veurem i l'utilitzarem,
o que serà d'algun ús,
fer amb ell el que la mà fa amb les claus,
una llanterna, les alicates,
o el meu llibre sempre obert, per exemple.

CONJECTURES

Moriré. No moriré.

No, no moriré,
tot i que veig àngels,
tan a prop
que els puc tocar
amb el meu índex,
tan sols
les seves cares són esborrades
com quan un nen fa servir la goma.

Moriré. No moriré.