Maciej Woźniak va néixer en 1969. És poeta i crític musical. Autor de ressenyes i d’assaigs sobre música. Ha publicat cinc llibres de poemes. Viu a Płock.
LONDRES, NOVEMBRE DE 1936
(Pau Casals enregistra les Suites per a violoncel de Bach)
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Volia acabar l’obra. Sentint que ben aviat
els búnquers de la Maginot no serien un refugi millor
que els preludis de Debussy, volàtils com la pols del lletsó,
que el Canal de la Mànega no es defensaria més eficaçment que
una ària de Purcell, mentre els ulans polonesos, carregant contra
els tancs d’acer, es dispersarien en l’aire amb més facilitat
i menys dolor que les masurques de Chopin.
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Encara que tristos, els ulls cansats diran: per no res,
tot ha estat per no res. Després, fins i tot la victòria,
la crema de Dresden, el bombardeig de Berlín,
tan sols confirmaran, corroboraran el definitiu
triomf de la mort. Què és el que pot quedar com
a hòstia de la vida, arrencada en l’últim moment
del cor d’un alemany encara bategant? Tan sols Bach.
La llengua aspra del violoncel vertader.
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Feia temps que sentia passes. Venien les dues
morts. Una, la de la gent, les ciutats, els jardins.
I la segona, més silenciosa – la de la fe, la filosofia,
l’art. Potser tan sols per si de cas, tot acabant
una cigarreta, tot sentint les clivelles en el cos
en lloc de les artèries de les cordes del violoncel, llegint
les línies del pentagrama com línies a la mà, segué i tocà.
LONDRES, NOVEMBRE DE 1936
(Pau Casals enregistra les Suites per a violoncel de Bach)
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Volia acabar l’obra. Sentint que ben aviat
els búnquers de la Maginot no serien un refugi millor
que els preludis de Debussy, volàtils com la pols del lletsó,
que el Canal de la Mànega no es defensaria més eficaçment que
una ària de Purcell, mentre els ulans polonesos, carregant contra
els tancs d’acer, es dispersarien en l’aire amb més facilitat
i menys dolor que les masurques de Chopin.
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Encara que tristos, els ulls cansats diran: per no res,
tot ha estat per no res. Després, fins i tot la victòria,
la crema de Dresden, el bombardeig de Berlín,
tan sols confirmaran, corroboraran el definitiu
triomf de la mort. Què és el que pot quedar com
a hòstia de la vida, arrencada en l’últim moment
del cor d’un alemany encara bategant? Tan sols Bach.
La llengua aspra del violoncel vertader.
Aquesta foto en un núvol de fum estranyament tranquil·litza.
Permet creure que sabia què havia de venir.
Feia temps que sentia passes. Venien les dues
morts. Una, la de la gent, les ciutats, els jardins.
I la segona, més silenciosa – la de la fe, la filosofia,
l’art. Potser tan sols per si de cas, tot acabant
una cigarreta, tot sentint les clivelles en el cos
en lloc de les artèries de les cordes del violoncel, llegint
les línies del pentagrama com línies a la mà, segué i tocà.
Comentaris