Passa al contingut principal

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki, autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades. 


SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN

Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada
que entona una elegia – un llobató de ferro
a la cuina, damunt la pila que com un eco
cobreix de cendres els cossos vora les tasses?

La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te
en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols
en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol
aniràs al llit igual que una coma abans que la frase

expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles
amb la pantalla ha passat tot un mes – la juguesca
era mirar fixament sense por l’ull que crema
fins que un dels dos parpellegés. A la tarda

tenies duels famosos amb l’ombra que sempre
perdies de semblant manera. Es dispara una bala
un diumenge negre vers ell, fa una marrada,
una volta al món, i just ara el front t’encerta.

Comentaris

Clarissa ha dit…
"proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques"

¿?

(em sembla que dones massa importancia a la teoria. no dic que no hagis de tenir en compte aquestes coses com a traductor, però no sé... a mi em sembla un pel enrevessat. crec que un bon traductor s'ha de preocupar més per traduir bé les imatges. buscar ritmes i cadencies entre dues llengues tan diferents em sembla que només pot abocar a la frustració i la pérdua de significat) Tot i que les teves traduccions m'agraden molt com a poemes, ara, es clar, no puc entendre els originals i no puc putjar fins a quin punt i ets fidel. De totes maneres no m'agradaria que estiguessis sacrificant el significat per trobar rimes... Però en fi, tu mateix. Ets tu el que hi entens.
Clarissa ha dit…
(perdónem per opinar. jo mai no he traduït un poema. però encara que no hi entengui t'ho volia dir)
Xavier ha dit…
Clarissa,

Moltes gràcies pel teu comentari, i gràcies per llegir el blog. És molt interessant el que dius. En cap moment, la recerca d'una sèrie d'elements formals en la traducció no va en detriment de les imatges del poema, del missatge que transmet. No tinc tampoc la intenció de voler aplicar unes estructures rítmiques d'una altra llengua a la llengua que tradueixo, sinó que són unes estructures rítmiques que funcionen en aquesta segona, sigui per la tradició, sigui perquè les hi he buscades. Però el propòsit és que sonin naturals. En el poema que comentem, precisament he fet aquesta tria perquè em resultava un poema molt més natural, i que no s'allunyava de l'original. Si hagués volgut establir les rimes assonants i també una estructura fixa, com un decasíl·lab, aleshores sí que estaríem davant d'una modificació més àmplia. Tanmateix, cada poema és diferent, i el que es pot aplicar, com a traducció, en uns poemes, no serveix en altres.

Gràcies de nou, i t'animo a seguir amb la lectura del blog.

Xavier

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Gall fer

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca , de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranye...

Una verdor tan intensa

Ha passat quasi mig any des que veia aquest paisatge des de la finestra de casa. Ara, la transformació és aquesta: (iv) Una verdor tan intensa que fa mal als ulls. Quan s'ha despertat? En quines enigmàtiques forces s'ha encarnat? Els mesos freds queden arraconats en un segon, bufandes, abrics, guants entaforats en un armari de parcial oblit. Un cel blau indica una felicitat canviant, amb figures que esfilagarsen els núvols com cabdells de memòria que rodolen en una superfície massa rugosa. L'hivern ha fugit esperitat. Les preguntes ja no es marquen a les petjades de la neu. Ja no escriuran cap carta els corbs. No pots preguntat al verd, ni al blau, no deixen cap senyal. És impossible resseguir cap missatge. Només una ferida. Una exuberància en renéixer. Hauràs d'esperar l'agostejament dels colors, i les fulles a terra per trobar alguna resposta. De La disfressa dels arbres , Barcelona, Quaderns Crema, 2008.

Europa

Jan Polkowski (Cracòvia, 1953). Va publicar en editorials independents (a Polònia, fins 1989 eren les editorials que no havien estat autoritzades pel poder, és a dir, il·legals). El 1990 deixa de publicar poesia. Es dedica al periodisme i a la política. EUROPA Jan Sebastian Bach, per exemple “Es ist das Heil uns Kommen her” o “Ich ruf zu dir, Herr Jesu Christ”) Què aconseguirà enemistar-nos, si això ens uneix? Uns núvols sense ales ens condueixen als que quedem per un camí celestial a carrers barrocs enllà l'horitzó. Tan sols a nosaltres ens has deixat a la Terra? Seran les nostres mans obedients als Teus preludis, fugues? Llauraran la terra, construiran cases, cuidaran el bestiar i l'aviram perquè vegis que són bones? És Déu qui ha triat aquesta música per renovar el paradís? Però som mortals, per damunt de tot, mortals, els orgues preguen per nosaltres, però som en una planura assecada amb capotes de soldats russos, i al voltant, polls i ferralla. Perquè tan sols ens podem co...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...

Sonet

Un poema de la primera època de Joseph Brodsky (1940-1996). Curiosament, un dels pocs poemes no rimats del gran poeta rus (-americà). S'hi entreveu el to que després predominarà en tota la seva obra, una de les més importants de la poesia contemporània. SONET Un altre cop vivim a la mateixa badia, i sobre nostre passen els núvols, i brum sens parar el Vesuvi modern, i una pols grisa s'apodera dels carrerons, i els vidres a les finestres tremolen. També algun dia ens cobrirà la cendra. Com m'agradaria, en la darrera hora anar als afores amb tramvia, entrar a casa teva, i si d'aquí uns centenars d'anys algú ve a excavar la nostra ciutat, voldria que em trobessin enganxat als teus braços eternament, tot cobert d'unes noves cendres.

Estrany món

Estrany món el dels poetes. Tal vegada, en cap altre gremi no trobem tantes animadversions com entre ells. Segurament, els novel·listes critiquen altres novel·listes, però almenys els llegeixen o intenten llegir-los. Els poetes, habitualment no. N’hi ha prou que un poeta representi una manera diferent d’entendre el poema, i escrigui sota el signe d’una altra estètica perquè sigui directament bandejat. Evidentment, hi ha excepcions, però en la majoria dels casos les fem vers aquells autors que no escriuen en la nostra llengua. I no és qüestió tan sols dels debats i discussions entre generacions, que moltes vegades són necessaris per renovar una mica el panorama, la llengua, la manera d’entendre la literatura. No, també passa entre autors que pertanyen a una mateixa generació. I, moltes vegades, sense cap mena d’argumentació. Sí, realment, és ben estrany el món dels poetes, omplint de fel un pastís que cada cop és més petit. 

La passejada circular

Vasko Popa LA PASSEJADA CIRCULAR Tard després de mitjanit passejo amb un amic de la infantesa al voltant de la plaça Graben a Viena Després de tants anys de separació ens adonem que un i altre ens descobrim les mateixes coses Parlem de la forma de la llibertat Parlem del cercle que es tanca que s'ha de tancar del tot Per alliberar-se del seu inici i del seu final Com puc dir després de tot això que aquella va ser la nostra darrera passejada