Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.
Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.
EL PAS DEL TEMPS
A le…
Comentaris
T'envege.