Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.
Enmig de la sèrie de limitacions que estableix el nostre món, els poetes van aconseguir un privilegi especial: la licentia poetica. Aquest privilegi permet, per dir-ho en poques paraules, “menys prear” les normes de la semàntica, la regularitat de les associacions i tota una sèrie de les així anomenades normes que ens permeten esquematitzar el caos de les nostres imaginacions, dels nostres pensaments o dels nostres sentiments. Tanmateix, l’abast de les absolucions amb què opera aquesta llicència poètica no pot ser massa ampli. I per això, en el marc d’aquest privilegi, un fragment com el que segueix no pot tenir-hi cabuda: De la platja més petita del món, una llunyana senyora blava en una habitació tan petita, cinc passes amunt i avall, als llavis i als pits, a les cuixes i als malucs que la lluna et col·loqui aquest poema massa agosarat. Perquè, pensem-hi bé, per quin motiu la lluna ha de col·locar aquest poema als llavis, als pits, a les cuixes i als malucs de la Senyora ...
Comentaris
T'envege.