Acabo de tornar a la que és, ara per ara, la meva ciutat, a Cracòvia. Cada cop que torno sento com m’amaro d’estranyesa, i els miralls retornen imatges molt diferents de les que espero veure. Una estranyesa barrejada amb la familiaritat, tot m’és proper i llunyà a la vegada. Però ja no només a Cracòvia, sinó també en altres ciutats a les quals també puc donar el qualificatiu de familiars, com ara Barcelona. He passat un temps a casa, si és que hi ha alguna casa pròpia. Ens entestem a anomenar casa el lloc on hem nascut, el lloc d’on prové el nostre llenguatge, la nostra infantesa que, encara que llunyana i encara que en ella érem uns altres del tot diferents, segueix en nosaltres, i a través dels records ens segueix moldejant.
Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el
darrer llibre que he publicat, L’auditori
de Görlitz,
editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni
Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç
que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser
ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia
escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera
intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava
contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia
de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no
avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig
fer un petit viatge a Ustroń,
i en aquella vall i
les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren
els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van
començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que
s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea
general, però …
Comentaris
T'envege.