Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki, autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades.

SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN

Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada
que entona una elegia – un llobató de ferro
a la cuina, damunt la pila que com un eco
cobreix de cendres els cossos vora les tasses?

La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te
en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols
en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol
aniràs al llit igual que una coma abans que la frase

expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles
amb la pantalla ha passat tot un mes – la juguesca
era mirar fixament sense por l’ull que crema
fins que un dels dos parpellegés. A la tarda

tenies duels famosos amb l’ombra que sempre
perdies de semblant manera. Es dispara una bala
un diumenge negre vers ell, fa una marrada,
una volta al món, i just ara el front t’encerta.

Comentaris

Clarissa ha dit…

"proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques"

¿?

(em sembla que dones massa importancia a la teoria. no dic que no hagis de tenir en compte aquestes coses com a traductor, però no sé... a mi em sembla un pel enrevessat. crec que un bon traductor s'ha de preocupar més per traduir bé les imatges. buscar ritmes i cadencies entre dues llengues tan diferents em sembla que només pot abocar a la frustració i la pérdua de significat) Tot i que les teves traduccions m'agraden molt com a poemes, ara, es clar, no puc entendre els originals i no puc putjar fins a quin punt i ets fidel. De totes maneres no m'agradaria que estiguessis sacrificant el significat per trobar rimes... Però en fi, tu mateix. Ets tu el que hi entens.

11 de setembre del 2009, a les 9:41

Clarissa ha dit…

(perdónem per opinar. jo mai no he traduït un poema. però encara que no hi entengui t'ho volia dir)

11 de setembre del 2009, a les 9:49

Xavier ha dit…

Clarissa,

Moltes gràcies pel teu comentari, i gràcies per llegir el blog. És molt interessant el que dius. En cap moment, la recerca d'una sèrie d'elements formals en la traducció no va en detriment de les imatges del poema, del missatge que transmet. No tinc tampoc la intenció de voler aplicar unes estructures rítmiques d'una altra llengua a la llengua que tradueixo, sinó que són unes estructures rítmiques que funcionen en aquesta segona, sigui per la tradició, sigui perquè les hi he buscades. Però el propòsit és que sonin naturals. En el poema que comentem, precisament he fet aquesta tria perquè em resultava un poema molt més natural, i que no s'allunyava de l'original. Si hagués volgut establir les rimes assonants i també una estructura fixa, com un decasíl·lab, aleshores sí que estaríem davant d'una modificació més àmplia. Tanmateix, cada poema és diferent, i el que es pot aplicar, com a traducció, en uns poemes, no serveix en altres.

Gràcies de nou, i t'animo a seguir amb la lectura del blog.

Xavier

11 de setembre del 2009, a les 14:21

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Més informació

En moltes ciutats

Estar en una ciutat ja diverses vegades, i ser-hi cada cop com si fos la primera, com si entremig no hagués passat quasi res, com si els records de les passes, dels carrers, dels edificis, fos una boirina que va entelant el pensament, que va confonent els camins i els moments i les imatges que no acaben de dibuixar-se mai. I voler recuperar aquests records, fer un esforç tan gran que saps que ja estàs en el procés d’iniciar el canvi, la modificació del record, de l’experiència que mai no ha estat experiència, perquè no saps si ja ets tu, si encara ets tu o si no ets tu, o si has estat mai en la ciutat. Conèixer és reconèixer? Reconèixer és fer avinent, que ens arribin més a prop, instants que ja no saps si han existit? Estar en una ciutat ja diverses vegades, repassar-ne els carrers, les olors, els colors i les llums que no il·luminen el record. Sentir-te estrany, com si fos en instants paral·lels, en una espècie d’allò ja vist però que saps del cert que no ha estat així. Hi ha ciutat...

Més informació

Celan

Paul Celan és un autor que ha deixat una immensa obra (malgrat els poemes desafortunats, malauradament, que li dediquen alguns dels nostres poetes per criticar la complexitat i hermetisme de la seva poesia). També ha deixat petja en poetes de tendències ben diverses. Tant l’obra de l’autor nat a Czernowitz, com la seva projecció personal, han esdevingut elements que els poetes integren en la seva producció. Aquí en tenim una mostra, en un poema de Wojciech Bonowicz . CELAN Celan torna a cridar. De nou es desperta en una fossa plena de boques. Celan – la paraula que s'ha fet carn d'un vell. El riu que flueix per dues corrents d'una sola llera. Nota a banda: Acabo de buscar el nom de Celan a internet, curiosament, a la Wikipèdia no apareix en català. Hi ha dos, tres noms en la cultura catalana que han fet molt per la difusió d’aquest escriptor. Un d’ells, reconegut internacionalment. I en canvi, no podem trobar una trista nota a la Wikipèdia.

Més informació

El nou món

EL NOU MÓN L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat. Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Més informació

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est ) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema. He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada. KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA L’havia d’enganyar. Els falsos actes, plens de promeses vergonyoses, eren, per a ella, l’única solució. I, amb tot, si sabés com l’he arribat a estimar (ja que, si no fos així, no estaria ara reclòs entre aquestes blanques, incomunicants, maleïdes parets que em forcen a la solitud). Havia d’abandonar tots els meus afectes, els lligams que m’oprim...

Més informació

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Més informació

Un conte

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se...

Més informació

Informe des de la ciutat alliberada

El següent poema de Maciej Woźniak entaula un diàleg amb l’excel·lent poema de Zbigniew Herbert , Informe des de la ciutat assetjada. El va escriure vint anys després del poema herbertià, aquest darrer quasi un himne de tota una generació. Vint anys són molts, potser. Vint anys per oblidar i recordar, vint anys per tornar a les ferides. Vint anys per veure les il·lusions perdudes. Vint anys per entrar a la història, sense saber si això significa massa cosa. Vint anys com els que arreu volen celebrar aquests dies. INFORME DES DE LA CIUTAT ALLIBERADA La ciutat ja no està assetjada. Les tribus bàrbares escriuen instàncies oficials per empadronar-se, per abonar-se la televisió i tenir descomptes als súpers. La ciutat sap que ja és massa tard per lliurar-se a fi de permetre que l’esclavitzin. Sols per la força de voluntat enarbora al matí la bandera blanca del cos en l’espinada. La ciutat ha esdevingut un riu on havia de romandre. En lloc de ponts hi ha avingudes, molls de ciment, li creix...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog