Passa al contingut principal

Segona elegia per al final de l'hivern

Amb aquest poema de Tomasz Różycki, autor prou conegut en aquest espai, intento una nova estratègia de traducció. Seguint la idea de la forma en l’autor polonès, proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques. D’aquesta manera, podem tornar al debat de fins on podem tenir els límits de la traducció, o de fins a quin punt la tradició ens constreny i ens obliga a adoptar unes estratègies molt delimitades. 


SEGONA ELEGIA PER AL FINAL DE L’HIVERN

Què quedarà d’aquest hivern? Una tetera cremada
que entona una elegia – un llobató de ferro
a la cuina, damunt la pila que com un eco
cobreix de cendres els cossos vora les tasses?

La nit s’acabarà abans que puguis trobar-te
en el camí al teu llit. Hauràs de posar els llençols
en les pàgines d’altri i entre les lletres, sol
aniràs al llit igual que una coma abans que la frase

expressi la foscor sobre nosaltres. En les baralles
amb la pantalla ha passat tot un mes – la juguesca
era mirar fixament sense por l’ull que crema
fins que un dels dos parpellegés. A la tarda

tenies duels famosos amb l’ombra que sempre
perdies de semblant manera. Es dispara una bala
un diumenge negre vers ell, fa una marrada,
una volta al món, i just ara el front t’encerta.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Clarissa ha dit…
"proposo una combinació de rima assonant i l’absència d’un patró rítmic determinat, tot i que sí és present una sèrie de cadències rítmiques"

¿?

(em sembla que dones massa importancia a la teoria. no dic que no hagis de tenir en compte aquestes coses com a traductor, però no sé... a mi em sembla un pel enrevessat. crec que un bon traductor s'ha de preocupar més per traduir bé les imatges. buscar ritmes i cadencies entre dues llengues tan diferents em sembla que només pot abocar a la frustració i la pérdua de significat) Tot i que les teves traduccions m'agraden molt com a poemes, ara, es clar, no puc entendre els originals i no puc putjar fins a quin punt i ets fidel. De totes maneres no m'agradaria que estiguessis sacrificant el significat per trobar rimes... Però en fi, tu mateix. Ets tu el que hi entens.
11 de setembre del 2009, a les 9:41
Clarissa ha dit…
(perdónem per opinar. jo mai no he traduït un poema. però encara que no hi entengui t'ho volia dir)
11 de setembre del 2009, a les 9:49
Xavier ha dit…
Clarissa,

Moltes gràcies pel teu comentari, i gràcies per llegir el blog. És molt interessant el que dius. En cap moment, la recerca d'una sèrie d'elements formals en la traducció no va en detriment de les imatges del poema, del missatge que transmet. No tinc tampoc la intenció de voler aplicar unes estructures rítmiques d'una altra llengua a la llengua que tradueixo, sinó que són unes estructures rítmiques que funcionen en aquesta segona, sigui per la tradició, sigui perquè les hi he buscades. Però el propòsit és que sonin naturals. En el poema que comentem, precisament he fet aquesta tria perquè em resultava un poema molt més natural, i que no s'allunyava de l'original. Si hagués volgut establir les rimes assonants i també una estructura fixa, com un decasíl·lab, aleshores sí que estaríem davant d'una modificació més àmplia. Tanmateix, cada poema és diferent, i el que es pot aplicar, com a traducció, en uns poemes, no serveix en altres.

Gràcies de nou, i t'animo a seguir amb la lectura del blog.

Xavier
11 de setembre del 2009, a les 14:21
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre. RIU Sóc gairebé mig segle més jove, pesco amb un bastó a la resclosa. Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me, suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua. La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada i m’arrossega a la riba. Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte. Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze enganxat fortament a la pell. Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo? Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta? Aquell qui veu i qui es desespera? Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo, tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur. Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern de la foscor i sento el gust do...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...
1 comentari
Més informació

Paisatge, estiu de 2001

Aquest divendres comença el Festival Miłosz . Després d’estires i arronses, que ara no detallaré, finalment es farà a Cracòvia. Presenta un programa molt interessant. La lectura poètica inaugural reunirà tres grans noms. Wisława Szymborska, Seamus Heaney i Tomas Venclova. Dos premis Nobel i un altre poeta que se’l mereix igualment. De tots tres, en el fons, qui em fa més il·lusió veure és el poeta lituà. Molt em temo que tots els que ens dediquem a la poesia hem passat per una època “heaneyana”. Em van captivar els seus primers llibres (i ho segueixen fent), potser fins a North . Després, la recerca de noves veus em van portar a poetes que, actualment, tenen més pes en el meu panteó poètic personal. Sense sortir de la lírica irlandesa, posaria primer Derek Mahon . No cal dir que, quant a la poeta polonesa, la segueixo amb molt interès, i és indubtable que té poemes excepcionals (celebro des d’aquí l’aparició de la traducció del seu darrer llibre, Aquí , publicat a Bartleby i traduït d...
3 comentaris
Més informació

Guia d'un cementiri urbà

Amb el poema d'avui, tanco el cicle que vaig iniciar amb el nou mes. Novembre, un dels mesos més enigmàtics de l'any, la foscor pertot, el fred que comença a entrar i vol fer-se el seu racó, els dies curts, cada cop més curts. La presa de consciència que s'ha acabat la llum del Sud. Això aquí, quan sóc a Cracòvia. Quan era petit, novembre eren els moniatos, els raigs de sol intensos durant una hora (amb l'alegria de viure, la llum del Sud), i eren els tubs amb que canalitzàvem el fum de l'estufa de gasoil. Era la vida al menjador (massa fred a les habitacions), la roba estesa damunt l'estufa, la rutina d'omplir-la i no vessar gens de líquid, un aprenentatge, lent i meticulós. Tot esdevenia un recer on era (i és) possible ser feliç. Era l'olor del fum de la xemeneia dels veïns. Intensa. Més intensa quan s'enfredoria l'aire. Novembre ens demana records, la llum que falta als carrers la recuperem en nosaltres, per il·luminar-nos en el camí fet que, ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Solcs blancs

Piotr Szewc (Zamość, 1961) va començar publicant un llibre de poemes, que sortí en 1983, i després es dedicà a la prosa, on ha excel·lit amb un estil ben propi. També ha escrit un llibre sobre Julian Stryjkowski, autor considerat, al costat del gran I. B. Singer, com un dels últims creadors d’una èpica sobre la societat jueva a Polònia. Szewc ha publicat aquest any un altre poemari. Aquesta darrera producció poètica és un desafiament a la gramàtica, les relacions entre les paraules són quasi inexistents, i el que presenta és una associació d’idees perquè el lector en pugui extreure un sentit.  SOLCS BLANCS Fulls solts en ells poemes començats també correus electrònics telèfons afegeixo ratllo em traspapero en tot això somriu em dic tinc un desordre terrible la vida personal sota un control parcial i què amb l’ànima també un desori segurament per això noto la Teva mirada faig miques i llenço a la tassa aquests poemets retalls de metàfores naveguen desapareixen em troben s’adreça un port...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

duchesse anne

Marcello Potocco va néixer en 1974 a Ljubljana. Va estudiar Teoria de la literatura i actualment ensenya a la Universitat del Litoral Eslovè. Ha traduït poesia anglosaxona, i reconeix com una de les seves influències fonamentals el poeta canadenc John Newlove. duchesse anne La ciutat se separa. Els llums s’allunyen, fins que al final es limiten a una cinta nebulosa. Després també desapareix la cinta. Queda aquesta esmolada llum blanca que il·lumina els plecs del ferro, l’olor de benzina. La gent que s’enfonsa en el somni. Som en un vaixell. Naveguem enmig d’una completa foscor. Naveguem per una foscor que no ens pot eludir, per una negror que ens ha estat donada com el bitllet que hem pagat al port. Ens porta un autopilot, el capità i la tripulació són aquí tan sols per comprovar el començament i el final de la maniobra. També ells dormen a la nit.                                      També ells com els viatgers segurament somnien que aquest és un viatge del previst. Somniem que demà e...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació