Ves al contingut principal

H. E. O.

L’any 2001 es va publicar a Polònia un llibre inclassificable, El rei de les formigues. La mitologia serveix de punt de partença per crear històries poètiques que esdevenen un mirall dels temors que assalten l’home contemporani. Una autèntica delícia literària que es va paladejant lentament. Com també la ironia que destil·len els textos. El seu autor és Zbigniew Herbert.


H. E. O.

- És necessari? – pregunta Eurídice.
Hermes somriu i calla. Caminen. I la foscor s’obre davant d’ells i a l’acte es torna a tancar. Passen així per incomptables portes.
- És realment necessari? – pregunta Eurídice. – Orfeu és vell – diu – per tant, no viure massa temps amb ell. He oblidat del tot de quines herbes es fa la infusió que li guareix la gola adolorida de cantar. Què significa llevar-se a l’alba, i què vol l’home quan toca la meva panxa.
- Ho recordaràs tot – li diu Hermes, dolçament i sense convicció.
- És molt maco que em consolis – diu Eurídice.
El camí porta cap amunt. No és pas un camí, sinó una dòcil obertura de les roques. Les pedres fogueres fan una olor com llampecs secs, i els còdols sota els peus han oblidat el mar completament.
- Ens veu, ell? – pregunta inquieta Eurídice.
Hermes ho nega movent el cap.
- Però jo veig la seva esquena. Sempre, és a dir, quan vivia, l’esquena dels homes m’han entendrit. Són indefenses. Però ara no ho sento. Tendresa? Què és la tendresa?
- És l’alegria del tacte. Un tipus d’èxtasi inferior – respon Hermes.
- Ja no tinc dits vius – es queixa Eurídice. – No podria ni enfilar una agulla ni treure les brosses de l’ull del meu estimat.
Encara una altra corba i començarà el pendent. La foscor és com esbiaixada, inclinada sobre una altra foscor, molt més profunda.
- Eurídice – Hermes parla fluix – et revelaré el secret del destí. Orfeu morirà aviat en unes circumstàncies poc clares. Aleshores, seràs lliure. Prendràs per marit un forçut de braços com les branques d’un roure, un jove sense imaginació, però suficientment assenyat per no desitjar impossibles. No tens ni idea com t’enfortirà després d’haver viscut amb aquest ploramiques talentós.
- Crec – Eurídice parla ràpid – que els meus compatricis em lapidarien abans de permetre que em casi per segon cop. Per a ells seré un símbol de fidelitat i de poesia, com una vídua nacional. M’asseuran en una roca per enredar els oracles inspirats, o em tancaran en un temple, que ve a ser el mateix. I després moriré per segona vegada. Com es mor per segona vegada? Espero que no sigui tan dolorós i enutjós com la primera vegada.
Tot això, ho sent Orfeu a través de la torrencial foscor. Per primera vegada, admira el seny d’Eurídice. Realment, és necessari morir per tornar-se adult?
Davant seu s’obre un paisatge de basalt, noble com un bosc cremat, impassible com l’ull d’un volcà, les entranyes de l’espessa matèria, el blau del cel consumit fins al no res.

           He cantat les albes les coronacions del sol
           el viatge dels colors del matí fins al vespre
           i m’he oblidat de tu
                                            nit eterna

Orfeu es gira de sobre vers les ombres d’Eurídice i d’Hermes, i en un arravatament crida: - Ho he trobat!
Les ombres desapareixen. Orfeu surt a la llum del dia. Desborda d’orgull alegre, perquè ha tingut una revelació i ha descobert un nou gènere literari, anomenat des d’aquell moment meditació i tenebres.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

L'illa misteriosa

Com ja havia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sobte. De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wisława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, no sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall.

L’ILLA MISTERIOSA
He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment?
Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclear: per desgràcia en física …

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Michał Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte. Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot un …

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibreEls habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.
Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.
«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guany…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Dos apunts

Acaba de sortir el volum Urania, de Joseph Brodsky, en traducció polonesa. La selecció del llibre segueix no pas la versió anglesa, sinó l’original russa. S’indica al pròleg que l’anglesa era lleugerament diferent. Ho comprovo, amb les dues versions que tinc a casa, i és força diferent. Podríem parlar quasi de dos llibres que tenen en comú una petita llista de poemes. Per a la traducció al polonès, s’han recollit traduccions que ja existien i se n’hi ha afegit altres que s’han fet especialment per a aquesta ocasió. La persona encarregada de fer-ho és el poeta Zbigniew Dmitroca, que ha col·laborat estretament amb Tomas Venclova, amic personal del poeta rus, per traduir els poemes. En una entrada al Facebook, Dmitroca comenta que el poema que tal vegada li va plantejar més problemes va ser el de Nocturn lituà, i que fins i tot va pensar en algun moment de renunciar a la forma (renunciar a la forma! traduint Brodsky i al polonès!). Miro la traducció, i és un autèntic prodigi. Amb aquesta…

Reflexió i poemes

Des de "La Nausea" m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí.