L’any 2001 es va publicar a Polònia un llibre inclassificable, El rei de les formigues. La mitologia serveix de punt de partença per crear històries poètiques que esdevenen un mirall dels temors que assalten l’home contemporani. Una autèntica delícia literària que es va paladejant lentament. Com també la ironia que destil·len els textos. El seu autor és Zbigniew Herbert.
H. E. O.
- És necessari? – pregunta Eurídice.
Hermes somriu i calla. Caminen. I la foscor s’obre davant d’ells i a l’acte es torna a tancar. Passen així per incomptables portes.
- És realment necessari? – pregunta Eurídice. – Orfeu és vell – diu – per tant, no viure massa temps amb ell. He oblidat del tot de quines herbes es fa la infusió que li guareix la gola adolorida de cantar. Què significa llevar-se a l’alba, i què vol l’home quan toca la meva panxa.
- Ho recordaràs tot – li diu Hermes, dolçament i sense convicció.
- És molt maco que em consolis – diu Eurídice.
El camí porta cap amunt. No és pas un camí, sinó una dòcil obertura de les roques. Les pedres fogueres fan una olor com llampecs secs, i els còdols sota els peus han oblidat el mar completament.
- Ens veu, ell? – pregunta inquieta Eurídice.
Hermes ho nega movent el cap.
- Però jo veig la seva esquena. Sempre, és a dir, quan vivia, l’esquena dels homes m’han entendrit. Són indefenses. Però ara no ho sento. Tendresa? Què és la tendresa?
- És l’alegria del tacte. Un tipus d’èxtasi inferior – respon Hermes.
- Ja no tinc dits vius – es queixa Eurídice. – No podria ni enfilar una agulla ni treure les brosses de l’ull del meu estimat.
Encara una altra corba i començarà el pendent. La foscor és com esbiaixada, inclinada sobre una altra foscor, molt més profunda.
- Eurídice – Hermes parla fluix – et revelaré el secret del destí. Orfeu morirà aviat en unes circumstàncies poc clares. Aleshores, seràs lliure. Prendràs per marit un forçut de braços com les branques d’un roure, un jove sense imaginació, però suficientment assenyat per no desitjar impossibles. No tens ni idea com t’enfortirà després d’haver viscut amb aquest ploramiques talentós.
- Crec – Eurídice parla ràpid – que els meus compatricis em lapidarien abans de permetre que em casi per segon cop. Per a ells seré un símbol de fidelitat i de poesia, com una vídua nacional. M’asseuran en una roca per enredar els oracles inspirats, o em tancaran en un temple, que ve a ser el mateix. I després moriré per segona vegada. Com es mor per segona vegada? Espero que no sigui tan dolorós i enutjós com la primera vegada.
Tot això, ho sent Orfeu a través de la torrencial foscor. Per primera vegada, admira el seny d’Eurídice. Realment, és necessari morir per tornar-se adult?
Davant seu s’obre un paisatge de basalt, noble com un bosc cremat, impassible com l’ull d’un volcà, les entranyes de l’espessa matèria, el blau del cel consumit fins al no res.
He cantat les albes les coronacions del sol
el viatge dels colors del matí fins al vespre
i m’he oblidat de tu
nit eterna
Orfeu es gira de sobre vers les ombres d’Eurídice i d’Hermes, i en un arravatament crida: - Ho he trobat!
Les ombres desapareixen. Orfeu surt a la llum del dia. Desborda d’orgull alegre, perquè ha tingut una revelació i ha descobert un nou gènere literari, anomenat des d’aquell moment meditació i tenebres.
H. E. O.
- És necessari? – pregunta Eurídice.
Hermes somriu i calla. Caminen. I la foscor s’obre davant d’ells i a l’acte es torna a tancar. Passen així per incomptables portes.
- És realment necessari? – pregunta Eurídice. – Orfeu és vell – diu – per tant, no viure massa temps amb ell. He oblidat del tot de quines herbes es fa la infusió que li guareix la gola adolorida de cantar. Què significa llevar-se a l’alba, i què vol l’home quan toca la meva panxa.
- Ho recordaràs tot – li diu Hermes, dolçament i sense convicció.
- És molt maco que em consolis – diu Eurídice.
El camí porta cap amunt. No és pas un camí, sinó una dòcil obertura de les roques. Les pedres fogueres fan una olor com llampecs secs, i els còdols sota els peus han oblidat el mar completament.
- Ens veu, ell? – pregunta inquieta Eurídice.
Hermes ho nega movent el cap.
- Però jo veig la seva esquena. Sempre, és a dir, quan vivia, l’esquena dels homes m’han entendrit. Són indefenses. Però ara no ho sento. Tendresa? Què és la tendresa?
- És l’alegria del tacte. Un tipus d’èxtasi inferior – respon Hermes.
- Ja no tinc dits vius – es queixa Eurídice. – No podria ni enfilar una agulla ni treure les brosses de l’ull del meu estimat.
Encara una altra corba i començarà el pendent. La foscor és com esbiaixada, inclinada sobre una altra foscor, molt més profunda.
- Eurídice – Hermes parla fluix – et revelaré el secret del destí. Orfeu morirà aviat en unes circumstàncies poc clares. Aleshores, seràs lliure. Prendràs per marit un forçut de braços com les branques d’un roure, un jove sense imaginació, però suficientment assenyat per no desitjar impossibles. No tens ni idea com t’enfortirà després d’haver viscut amb aquest ploramiques talentós.
- Crec – Eurídice parla ràpid – que els meus compatricis em lapidarien abans de permetre que em casi per segon cop. Per a ells seré un símbol de fidelitat i de poesia, com una vídua nacional. M’asseuran en una roca per enredar els oracles inspirats, o em tancaran en un temple, que ve a ser el mateix. I després moriré per segona vegada. Com es mor per segona vegada? Espero que no sigui tan dolorós i enutjós com la primera vegada.
Tot això, ho sent Orfeu a través de la torrencial foscor. Per primera vegada, admira el seny d’Eurídice. Realment, és necessari morir per tornar-se adult?
Davant seu s’obre un paisatge de basalt, noble com un bosc cremat, impassible com l’ull d’un volcà, les entranyes de l’espessa matèria, el blau del cel consumit fins al no res.
He cantat les albes les coronacions del sol
el viatge dels colors del matí fins al vespre
i m’he oblidat de tu
nit eterna
Orfeu es gira de sobre vers les ombres d’Eurídice i d’Hermes, i en un arravatament crida: - Ho he trobat!
Les ombres desapareixen. Orfeu surt a la llum del dia. Desborda d’orgull alegre, perquè ha tingut una revelació i ha descobert un nou gènere literari, anomenat des d’aquell moment meditació i tenebres.
Comentaris