Passa al contingut principal

James Joyce va dormir aquí

La primera vegada que James Joyce va anar a Trieste es va equivocar, i en lloc de baixar en la ciutat que actualment pertany a Itàlia, ell i Nora van baixar a Ljubljana. Era la nit del 19 d’octubre de 1904. S’hi van quedar una nit. Uns diuen que van dormir a l’estació; altres, que van passar-la en un parc, on es van lliurar a actes immorals en un banc. Són diverses les interpretacions per explicar per què es van equivocar. S’afirma que segurament l’autor irlandès pensava que havia arribat a Trieste. Però és ben poc probable, tenint en compte que en aquell moment Trieste era el port més important de l’imperi austrohongarès, i l’estació de Ljubljana devia mostrar una imatge encara molt més desoladora de la que té en l’actualitat. Sobretot si s’hi arriba quan és negra nit. Tal vegada, les 12 diòptries en la miopia de l’autor de l’Ulisses hi van tenir alguna cosa a veure. En qualsevol cas, ha estat utilitzat com un motiu de creació literària per a autors eslovens. Aquest poema, d’Aleš Debeljak, apareix al darrer número de l’excel·lent revista Literatura. 



JAMES JOYCE VA DORMIR AQUÍ
Estació de ferrocarril, Ljubljana

Com s’esforça perquè ella miri enrere, per la finestra entreoberta,
a través de l’espessa tela de les cortines que encara pengen dels dies
d’estudiant, Venècia i l’estació imperial de Viena que passen pel davant,
a mig camí de l’escola, com amb prou feines lletreja els noms, les inscripcions

en les vil·les burgeses i en estacions de pobles, puja l’argent viu,
parent de la mort. De l’estat de coses no pots jutjar pels vidres
trencats i amb la boca oberta no està bé menjar records,
però eres tan bella, quan la línia d’autobús et duia

entre la universitat i una habitació millor al barri, amb el teu amant
i el bitllet de tornada. Ara sé que el cucut no fa el seu niu,
s’allotja en llocs d’altri: es casa amb un dels amos, l’altre
l’expulsa a les Hèbrides. No tornaré com tu, em quedaré

aquí. És cert que era ben merescut, encara que no fos inclòs
en el projecte, un xoc breu, un viatge llarg, quan ja no t’he vist
més. Vas seguir avall per l’altra via i l’illa verda
és ara la teva nova casa, i a mi m’has sentenciat a ser una visió.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Les meves sabates

Charles Simic (Belgrad, 1938). Des de 1945 viu als Estats Units. Escriptor prolífic, és considerat un dels poetes més importants en llengua anglesa. També ha estat el principal avalador d'alguns poetes de l'antiga Iugoslàvia en el món anglosaxó.
LES MEVES SABATES
Sabates, cara secreta de la meva vida íntima;
Dues boques obertes sense dents,
dues pells d'animal en part podrides
que fan olor a nius de rata.

Mon germà, ma germana, morts en néixer,
continuen la seva existència en vosaltres,
guiant la meva vida
vers la seva incomprensible innocència.

¿De què em serveixen els llibres
quan en vosaltres és possible llegir
l'Evangeli de la meva vida a la terra
i més enllà, de les coses que han de venir?

Vull proclamar la religió
que creo per a la vostra perfecta humilitat
i l'estranya església que estic construint
amb vosaltres com a altar.

Ascètiques, maternals, durareu:
de l'estirp dels bous, els Sants, els condemnats,
amb la vostra muda paciència, formant
l'única semblança veritable …

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels Laments o les Complantes de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels sonets de Cam…

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Sonet

Un poema de la primera època de Joseph Brodsky (1940-1996). Curiosament, un dels pocs poemes no rimats del gran poeta rus (-americà). S'hi entreveu el to que després predominarà en tota la seva obra, una de les més importants de la poesia contemporània.


SONET

Un altre cop vivim a la mateixa badia,
i sobre nostre passen els núvols,
i brum sens parar el Vesuvi modern,
i una pols grisa s'apodera dels carrerons,
i els vidres a les finestres tremolen.
També algun dia ens cobrirà la cendra.

Com m'agradaria, en la darrera hora
anar als afores amb tramvia,
entrar a casa teva,
i si d'aquí uns centenars d'anys
algú ve a excavar la nostra ciutat,
voldria que em trobessin
enganxat als teus braços eternament,
tot cobert d'unes noves cendres.

Judit amb el cap d'Holofernes

Antony Dunn va néixer a Londres (1973). Ha publicat dos llibres de poemes en editorials de prestigi com Carcanet.


JUDIT AMB EL CAP D'HOLOFERNES

Judit no pot esperar la invenció de la càmera.
Posa per l'enèsima escultura aquesta setmana,
la dringadissa dels cisells que li provoquen
migranya, i aquella pintura vermella a la catifa
que no la deixa de petja, està perdent molt ràpid
la seva llegendària paciència.

Per altra banda, se sent ximple posant
per escultors i pintors amb les seves reserves
de pintallavis, de perfum i l'acer en una mà
i una gran pinya en l'altra: el cap
d'Holofernes està pudint en una estaca
en els murs orgullosos de la ciutat

mentre que tots els paparazzi dels artistes
bavegen per la carn, al viu i morta,
els documents insistiran a anomenar-la
la Viuda Negra, i els seus lectors, evidentment,
no voldran sentir que Déu hi té res a veure,
sempre segurs de malmetre la perspectiva humana.

Difícil de tenir un posat triomfant quan el triomf
es malinter…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema:


***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …