Acabo de tornar del meu passeig, d’uns 30 minuts d’anada i el mateix de tornada, tot i que en les condicions que tenim ara, una mica més. Fa quatre dies que no pugem dels 12 graus sota zero. Ha nevat també a ratxes intermitents. Aquesta nit sembla que ho ha fet. Avui, diumenge, ni les màquines llevaneus ni els veïns no s’apressen a retirar la neu, que cruix sota les sabates amb un so inconfusible. Recordo que fa anys vaig escriure el poema “Aspectes d’una ciutat de l’Est”, tot pensant durant algunes passejades. El poema s’inclou a Retorns de l’Est (Tria de poemes 1990-2005). Hi he introduït algun canvi respecte la versió publicada.
ASPECTES D’UNA CIUTAT DE L’EST
(i)
El sol, com un infant que juga a fet
i a amagar, s’esquitlla per les cortines.
Més aviat el que hi ha és una vaga
llum barrejada amb una boira densa
com el cotó. Et despertes abans
que et molesti el despertador. Els llençols
fan olor encara de somnis trencats.
Penses: aquesta absència de persianes
és com una lluita secreta contra
una nit negra i del tot emboirada.
(ii)
Una previsió del temps és molt fàcil
de dur a terme. Tan sols veus que és constant
la boira que s’incrusta al pensament,
i un fred que té l’inici sota zero
(els números són sempre negatius).
T’escalfes amb un te, com és costum,
i et submergeixes en les intricades
i difícils equacions de la llengua.
És la seva exactitud de rellotge
una lluita contra aquest temps advers?
(iii)
Hi ha llocs on el dinar encara desperta
el regust d’una vida de governs
que no han pogut caure en l’oblit perpetu.
La flaire d’alcohol i de suor
(com dos ingredients quasi indispensables)
es barregen amb noms de plats senzills.
La remolatxa i la patata són
la base per poder combatre el fred.
Menges ràpidament i surts del lloc
on romandran, inermes, els costums.
(iv)
La neu aconsegueix que la ciutat
quedi sota el domini del silenci.
La nit passa a ser molt menys tenebrosa,
malgrat que durant el dia el paisatge
sembla una foto dels anys vint, en blanc
i negre. Un pintor flamenc s’acuita
amb els detalls abans no ens despertem.
S’ha d’anar amb cura per descaminar
els llocs que la memòria ha oblidat,
i el pas és insegur en la neu glaçada
(v)
La casa es converteix en l’epicentre
de la vida a l’hivern. Escassos
metres basten per acomodar-hi moments
estàtics, infructuosos, inermes.
Les inacabables hores de nit
se succeeixen monòtonament,
com una processó en Setmana Santa.
Almenys ara les cortines sí aïllen
de la foscor inhòspita. Et tanques
en els pocs metres per esperar el dia.
(vi)
Els tramvies, destarotats i vells
s’arrosseguen sense esma pels carrers.
L’expressió d’anar amb pressa és inútil,
i la lentitud no és pas un defecte.
A partir que s’instal·la la foscor
totes les hores són iguals, germanes
bessones sense saber-ho. Tan sols
es té pressa per arribar al petit
pis i escalfar-se com un vell reumàtic.
Hi ha objectius que són fàcils de complir.
(vii)
Tot sembla que quedi lluny. No hi ha res
a l’abast de la mà. Tota distància
s’ha de cobrir amb un repensament.
Mai no tens la sensació d’estar
en la mateixa ciutat. Els conceptes,
com els segells d’una col·lecció,
no sempre poden ser intercanviables.
I es descobreix la relativitat
quan no hi ha coincidència. Els límits
entre fronteres veus que no existeixen.
(viii)
Tranquil és el matí, tan silenciós
com el públic en un concert. La neu,
del tot glaçada, convida a exercicis
d’equilibrista. Tot intenta atènyer
una impressió fal·laç d’alguna absència,
com els dits balbs després de caminar
uns cinc minuts. No hi ha punt de contacte
entre els sentits que provenen de fora
i el pensament desorientat. Inútil
és intentar buscar aquí un bon intèrpret.
Comentaris