Aspectes d'una ciutat de l'Est

Acabo de tornar del meu passeig, d’uns 30 minuts d’anada i el mateix de tornada, tot i que en les condicions que tenim ara, una mica més. Fa quatre dies que no pugem dels 12 graus sota zero. Ha nevat també a ratxes intermitents. Aquesta nit sembla que ho ha fet. Avui, diumenge, ni les màquines llevaneus ni els veïns no s’apressen a retirar la neu, que cruix sota les sabates amb un so inconfusible. Recordo que fa anys vaig escriure el poema “Aspectes d’una ciutat de l’Est”, tot pensant durant algunes passejades. El poema s’inclou a Retorns de l’Est (Tria de poemes 1990-2005). Hi he introduït algun canvi respecte la versió publicada.

ASPECTES D’UNA CIUTAT DE L’EST

(i)

El sol, com un infant que juga a fet

i a amagar, s’esquitlla per les cortines.

Més aviat el que hi ha és una vaga

llum barrejada amb una boira densa

com el cotó. Et despertes abans

que et molesti el despertador. Els llençols

fan olor encara de somnis trencats.

Penses: aquesta absència de persianes

és com una lluita secreta contra

una nit negra i del tot emboirada.

(ii)

Una previsió del temps és molt fàcil

de dur a terme. Tan sols veus que és constant

la boira que s’incrusta al pensament,

i un fred que té l’inici sota zero

(els números són sempre negatius).

T’escalfes amb un te, com és costum,

i et submergeixes en les intricades

i difícils equacions de la llengua.

És la seva exactitud de rellotge

una lluita contra aquest temps advers?

(iii)

Hi ha llocs on el dinar encara desperta

el regust d’una vida de governs

que no han pogut caure en l’oblit perpetu.

La flaire d’alcohol i de suor

(com dos ingredients quasi indispensables)

es barregen amb noms de plats senzills.

La remolatxa i la patata són

la base per poder combatre el fred.

Menges ràpidament i surts del lloc

on romandran, inermes, els costums.

(iv)

La neu aconsegueix que la ciutat

quedi sota el domini del silenci.

La nit passa a ser molt menys tenebrosa,

malgrat que durant el dia el paisatge

sembla una foto dels anys vint, en blanc

i negre. Un pintor flamenc s’acuita

amb els detalls abans no ens despertem.

S’ha d’anar amb cura per descaminar

els llocs que la memòria ha oblidat,

i el pas és insegur en la neu glaçada

(v)

La casa es converteix en l’epicentre

de la vida a l’hivern. Escassos

metres basten per acomodar-hi moments

estàtics, infructuosos, inermes.

Les inacabables hores de nit

se succeeixen monòtonament,

com una processó en Setmana Santa.

Almenys ara les cortines sí aïllen

de la foscor inhòspita. Et tanques

en els pocs metres per esperar el dia.

(vi)

Els tramvies, destarotats i vells

s’arrosseguen sense esma pels carrers.

L’expressió d’anar amb pressa és inútil,

i la lentitud no és pas un defecte.

A partir que s’instal·la la foscor

totes les hores són iguals, germanes

bessones sense saber-ho. Tan sols

es té pressa per arribar al petit

pis i escalfar-se com un vell reumàtic.

Hi ha objectius que són fàcils de complir.

(vii)

Tot sembla que quedi lluny. No hi ha res

a l’abast de la mà. Tota distància

s’ha de cobrir amb un repensament.

Mai no tens la sensació d’estar

en la mateixa ciutat. Els conceptes,

com els segells d’una col·lecció,

no sempre poden ser intercanviables.

I es descobreix la relativitat

quan no hi ha coincidència. Els límits

entre fronteres veus que no existeixen.

(viii)

Tranquil és el matí, tan silenciós

com el públic en un concert. La neu,

del tot glaçada, convida a exercicis

d’equilibrista. Tot intenta atènyer

una impressió fal·laç d’alguna absència,

com els dits balbs després de caminar

uns cinc minuts. No hi ha punt de contacte

entre els sentits que provenen de fora

i el pensament desorientat. Inútil

és intentar buscar aquí un bon intèrpret.

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

Un dels teus millors poemes en el llibre que recull, al meu parer, la teva millor poesia. Gràcies per invitar-me, ara, a rellegir-lo.

20 de desembre del 2009, a les 16:18

Xavier ha dit…

Hola, Albert, moltes gràcies pel comentari i pels elogis. Un ja té moltes reserves sobre allò que ha escrit fa temps.

20 de desembre del 2009, a les 23:25

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora

Més informació

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia. A «LA NUIT» de Capitale de la douleur Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Més informació

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wis ława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser e l seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk. PSALM XXVII finals

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa

Més informació

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna ksi ążka (El llibre fred). DEVIL’S FRUITS I si t’ acabo estimant, no acabarà bé,

Més informació

Amants

Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües. D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia p

Més informació

Cementiri

Dušan Šarotar em va enviar fa uns dies el seu darrer llibre de poemes, Hiša mojega sina (La casa del meu fill) . Un llibre deliciosament editat ( aquí en podeu veure la portada) amb il·lustracions de Damian Stepančič. És un llibre força diferent a l'anterior, que ja vaig presentar en aquest blog. La concreció, la focalització en la història(es) del primer llibre deixa pas a una reflexió de caràcter més general sobre els llocs, i també sobre els objectes. Aquest equilibri del detall amb el general és l'eix de construcció de molts dels poemes. CEMENTIRI Cap dia mai no és l’adient per visitar aquest lloc, aquí no s’hi camina ni d’habitud ni per costum, allí, passat el poble, rere un marge, en el silenci dels xiprers, a dalt sobre el mar i el món, duen tots els camins. Aquí, cremat pel sol, garfullat per una fina pluja, es repeteix el nom del pare, cisellat en una pedra de casa. Enlloc no hi ha ningú, sols el record que s’evapora acabada la tempesta, i una cigala torna a anunciar-

Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar

Més informació

Volant enrere

Un altre poema de George Szirtes , del cicle "Volant enrere". Szirtes és un autèntic mestre en els cicles de poemes. VOLANT ENRERE La resta són dates com: A l’hora que els alemanys entraren a Budapest nosaltres sèiem a l’Astoria , o L’home que va demanar per nosaltres duia ulleres . O Ella feia servir un pintallavis determinat... El poder que retenim rau aquí. La construeixo en Meccano. Aquí en tinc l’esquelet. Els ossos pelats de la història es redueixen a cendres i a un nom al Golders Green, rere l’Hipòdrom, rere l’estació. Recuperada d’una trombosi, als divuit va marxar cap a Budapest, una invitació a la seva bossa (potser a la seva butxaca).

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog