Salta al contingut principal

Estel

Les entrades segueixen els últims dies un ritme molt intermitent. El causant de tot això segueix sent el meu proveïdor d’internet. Bé, què hi farem, m’armo de paciència i vaig al centre a trobar alguna connexió. Com a mínim, també és una excusa per admirar la bellesa de Cracòvia.
Com ja havia anunciat, avui poso una sextina de Marzena Broda. No segueix les normes dels mots rima (no tots són bisíl•labs). Tampoc no és així en l’original. Al cap i a la fi, les formes que ens llega la tradició són també per adaptar-les i canviar-ne alguns elements quan ho trobem escaient.


ESTEL

El vidre del rellotge reflecteix un estel
I ara el migdia llisca i va vers la badia,
Quan mirem esperant les bufades del vent,
Subtil ens enlluerna amb el seu jade el cel,
Il•luminat de baix, al davant, on hi ha el moll.
Estem aquí tots sols, fins i tot la glacera

Als binocles s’allunya i no es veu, la glacera
Com un cigne emblanqueix les aigües, i l’estel
En volar s’esvaneix en els núvols, i al moll
Penetra la tranquil•la calma de la badia,
És en el que creiem, sense creure en el cel.
De fet, en vesprejar creix la força del vent.

Però no fa res fàcil, perquè ràpid el vent
No ens farà massa cas, a fi que la glacera
Cobreixi el cim corbat del port, allí on el cel
Batega amb una llum roig-càlida. L’estel
Domina sobre l’ombra feixuga a la badia
I notem en nosaltres tot un buit, en el moll,

Un eco que es redobla sobre nostre, en el moll,
Quan una ona de veus s’estavella amb el vent.
De sobte l’alè cau al fons de la badia,
I amb malenconia ignorem la glacera,
També amb la llarga cua i el seu vinil, l’estel
En la posta de sol groga, s’enfugí al cel,

No podrem mai saber si amb gran tristesa el cel
Es tanca rere seu com ho fa rere el moll.
Després de pensar molt, acomiadem l’estel,
Per sempre, repetim, i som al cor del vent,
La tristesa es fa intensa, just després la glacera
S’esvaneix, la perdem, lluny ja de la badia,

Així doncs, ens girem d’esquena a la badia.
S’està fent fosc, augmenta més el volum del cel,
La resplendor s’apaga, i fosa, la glacera
queda a la llunyania, ens abandona al moll.
És la tardor, Tots Sants, hi haurà canvis al vent,
En un bocí d’un llum trencat llambrà l’estel.

Ens deixa la glacera sense paraula al moll,
L’estel també. Déu meu, com temérem el vent,
Fores Tu qui passà pel cel vers la badia.

Comentaris

Cristian Palazzi ha dit…
intermitent o no, el descobriment que ens ofereixes a cada poema es per a nosaltres un auténtic plaer. felicitats pel blog...
Xavier ha dit…
Estimat Cristian,
Moltes gràcies pel comentari. El plaer és saber que hi ha lectors com tu. Gràcies
Anònim ha dit…
brillant poetry!Thanks!

Entrades populars d'aquest blog

Construccions

“Puc escriure sobre un lloc i el desplaçament, però sobre el que realment escric és sobre la dispersió, l'evasió, l'ambivalència: no tant com un subjecte sinó com un pas en tot el que escric. Puc escriure sobre parcs petits a Nova York que em recorden Roma i sobre les placetes a París que em recorden Nova York, i sobre tants punts en el món que en última instància em retornen a Alexandria. Però aquesta trajectòria plena de cruïlles és simplement la meva manera de mostrar que en qualsevol altre aspecte de la vida estic dividit i dispersat. [...] Amb tot, l'acte d'escriure ha esdevingut la meva manera de trobar un espai i de construir-me una casa, la meva manera d'agafar un món informe, empantanegat i reforçar-lo amb el paper, de la mateixa manera com els venecians reforçaven la terra erosionada portant-hi piles de fusta”                                             ...

Sobre la imatge i l'art

SOBRE LA IMATGE I L'ART És evident que la modernitat ha canviat la nostra manera de percebre el món. Així com el segle XIX va seguir cultivant la norma realista de la simple còpia, el segle XX s'ha adonat que l'home no mira el món amb una mirada directa. Així com les paraules donen significats a les coses, que són cognoscibles tan sols perquè són expressades, també les imatges que l'home produeix sense descans, despullen les coses de la seva inflexible opacitat. No mirem el món tal com és, han afirmat els moderns. Més aviat, el món és tal com el mirem, la qual cosa significa que el mitjà perd la seva neutralitat i comença a formar allò que és perceptible.                                      Michał Paweł Markowski, Sol, possibilitat, felicitat

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Quan Homer es va adormir

Urszula Kozioł *** Quan Homer es va adormir va somniar en Shakespeare però quan es despertà no tenia ni idea de qui era aquell Shakespeare a més no podia ser Shakespeare perquè en aquell temps encara no era al món. Després de molt temps però quan ja pogué adormir-se aquell tal Shakespeare va somniar en Homer i allò ja era lògic així que en despertar-se va poder badallar bé i digué aaahh aquest Homer que ha entrat en el meu somni alguna cosa va escriure que era digna d'atenció sols no sé com s'ho va fer si estava més cec que el talp en les ortigues que tinc a la tanca.

Sobre Agnieszka Taborska

Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO , una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz . És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska , una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leon...

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...