Sembla ser que el problema d'internet que tenia a casa s'ha pogut solucionar. Toco fusta i espero que segeueixi funcionant. A fora neva, fa dos dies que no para de nevar. Le neu ens va deixant un paisatge que cada vegada és irrepetible, no sé realment si perfila els objectes, els arbres, tot el que té una forma definida o si, al contrari, n'esborra els límits per crear-ne d'altres. És un diàleg el que crea, o més que un diàleg, una infinita conversa amb tot el que troba al seu pas. I ens deixa amb preguntes sense resoldre.
Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps. Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
Comentaris
que bonic aixó que descrius, ho imagino...
ara que he descobert el teu bloc gaudeixo molt amb la teva poesia.
fins aviat,