Passa al contingut principal

Els àngels, parents pròxims

Aleš Debeljak va néixer a Ljubljana en 1961. Actualment, és un dels poetes eslovens més reconeguts, així també com un dels assagistes més importants. Ha publicat 7 llibres de poemes. En català, es poden trobar dos llibres, un de poemes i un d'assajos. El primer és La ciutat i el nen. Amb un poema d'aquest llibre va començar aquest blog. Tot La ciutat i el nen el vaig traduir jo, malgrat el que es pugui veure a la portada i a la pàgina de crèdits (un no acaba mai d'entendre l'afany de protagonisme que tenen alguns autors, com si aparèixer en cada un dels llibres que publica la teva editorial ha d'aportar prestigi a aquesta). L'altre llibre que hi ha de Debeljak en català és La neu de l'any passat, una col·lecció d'assaigs, publicada a Lleonard Muntaner, editor, en excel·lent traducció de Simona Škrabec. El poema que presento pertany a un llibre que es podria traduir com Himnes inacabats, on l'alè poètic de Debeljak adopta una forma nova. No hi ha punts en els poemes, com si estiguessin construïts amb una sola frase. D'una tirada. Presenta moltes dificultats d'interpretació i de traducció aquesta tècnica ashberyana de sorprendre contínuament el lector amb els canvis de perspectives, amb el curs dels pensaments. El mateix Debeljak em va enviat per correu electrònic la versió en anglès que havia d'aparèixer. En aquesta versió, el discurs es fa molt més racional. El traductor parteix els poemes, i els puntua de cap i de nou. Cada llengua exigeix la seva pròpia puntuació, i la traducció ha de tenir en compte també aquest element. I amb tot, no hi acabo d'estar d'acord, a adaptar la puntuació quan en un text hi ha una voluntat estilística clara. L'estranyesa de la poesia de Debeljak pot trobar un reflex en una altra llengua. Com a mínim, que existeixi l'intent de fer-ho.

ELS ÀNGELS, PARENTS PRÒXIMS
Homenatge a Marc Chagall

De quina manera no hi ha entusiasme ni amargor
en les cares dels homes ni de les dones,
com es manté la resplendor al voltant dels caps,
que acceptem a poc a poc en el lliurament,
els seus destins ens punxen a la coroneta,
i com amb els seus millors vestits volen
sobre pobles perduts, com dels sacs
ensalguen farina, d'un sord cel vermell,
i l'estudiant de les ombres els segueix amb pena,
a través de les dunes i cases buides i
a través d'un ritual antic, per després saber
callar en lloc de testimonis embogits sobre
com de diminuts són els seus cossos,
com s'enlairen en el marc de la tela llinosa,
afligida i bella, en els grans d'arena lliscant
en una ampolla de vidre, com amb les ales
dels seus abrics brunzeixen sobre nostre, quan cruix
innocent sota els peus, per sempre igual
al camí a casa, sense que sentin com no hi ha
ni entusiasme ni amargor en les nostres
cares, que ja no poden contraure's en
un simple sanglot, en l'alliberadora lliçó de les llàgrimes.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.
1 comentari
Més informació

Una alenada breu

Miłosz Biedrzycki UNA ALENADA BREU És força inesperat – quan em parles per telèfon i a l'instant em ve la teva olor. Però tu seus al tren, lluny d'aquí.                                            A cada instant el tren es mou per les vies, del punt A al punt B. I sonaria bonic que digués que a cada instant sento la teva olor més forta per telèfon.                                           Però això dura tan sols un instant. Com un ruixat.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Ubykh

John Burnside neix a Dumferline (Escòcia) el 1955. Ha tingut diverses ocupacions, entre altres, va treballar deu anys com a enginyer de sistemes informàtics. Es dedica per complet a la literatura des de 1966. Ha publicat nou llibres de poemes i cinc novel·les. L'ÚLTIM HOME QUE PARLAVA UBYKH (El lingüista Ole Stig Andersen va voler buscar les traces que quedaven d'una llengua caucàsica occidental anomenada Ubykh. En sentir que només quedava un parlant va marxar per buscar l'home i va arribar al seu poble el 8 d'octubre de 1992. Malauradament, l'home, Tevfik Esenc, havia mort unes hores abans) De vegades, en aquells darrers mesos, pensava en una paraula i havia de recordar l'arbre, o els tipus de granotes, el so denotava: l'arbre en ell mateix, la granota, o l'estat de la ment i no la paraula equivalent en una altra llengua, aquell llenguatge que havia agafat els seus fills i la llum de la muntanya; les tombes que havia netejat i havia rastella...
1 comentari
Més informació

A casa i a fora

Rachel Wetzsteon (Nova York, 1967) és autora de tres llibres de poemes. Des del primer, lligada a la col·lecció Penguin Poets i també un estudi sobre W. H. Auden. En el seu segon llibre: Home and Away , també té una esplèndida elegia per a aquest gran mestre de la poesia en llengua anglesa: In Memory W. H. Auden. A CASA I A FORA xiii Cada any casen la mar i el cel, però tu ho pots veure cada nit, quan la foscor ajunta els dos elements: l'apogeu sosté el nadir com un amant. Tothom ho considera un costum per copiar; hi ha parelles que vénen des de molt lluny per modificar el mite conjugal; però una mirada sòbria al crepuscle fa que el cínic o el romàntic que hi ha en mi juri refusar l'efecte d'anivellament que transforma els núvols en humitat i les ones ferotges en silents, puntegudes mates de color, fa que em pregunti què se n'ha fet, dels límits que importen: del cel llunyà, de l'horitzó impossible d'enfonsar.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?
6 comentaris
Més informació