Salta al contingut principal

Apunts

Sembla ser que el problema d'internet que tenia a casa s'ha pogut solucionar. Toco fusta i espero que segeueixi funcionant. A fora neva, fa dos dies que no para de nevar. Le neu ens va deixant un paisatge que cada vegada és irrepetible, no sé realment si perfila els objectes, els arbres, tot el que té una forma definida o si, al contrari, n'esborra els límits per crear-ne d'altres. És un diàleg el que crea, o més que un diàleg, una infinita conversa amb tot el que troba al seu pas. I ens deixa amb preguntes sense resoldre.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

jaka ha dit…
Hola Xavier,
que bonic aixó que descrius, ho imagino...
ara que he descobert el teu bloc gaudeixo molt amb la teva poesia.

fins aviat,
14 de febrer del 2009, a les 23:09
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Tota la natura és creativa, fins i tot la natura humana...
15 de febrer del 2009, a les 0:22
Xavier ha dit…
Moltes gràcies a tots dos pels comentaris. Sí, tota la natura és creativa, sense cap moment de descans.
20 de febrer del 2009, a les 17:25
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La transformació constant

Li agradava, sobretot, el canvi, la transformació constant; les mil vicissituds a què estava sotmès l'univers. Tot canviava, i tot i així la natura romania. Res no era igual i tot seguia essent el mateix. Com més s'observa la natura, més difícil resulta descriure-la, va pensar; el llenguatge hauria d'ampliar-se i matisar-se per poder expressar totes les sensacions que la contemplació desperta. Cap llenguatge és capaç de donar a conèixer la bellesa, el moviment i la varietat; la multiplicitat de canvis que es succeeixen davant de la mirada atònita. Potser el llenguatge de la poesia va sorgir de la necessitat d'expressar aquesta experiència i les sensacions i els sentiments que el seu efecte desperta en la imaginació. Les metàfores, les analogies, les metonímies i trops devien sorgir de la necessitat de violentar el llenguatge per obligar-lo a anomenar el que la seva limitada disposició li impedeix de mostrar.                       ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Dia dels difunts

Els dies de Tots Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema que tradueixo. Ja he parlat en algun altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam Zagajewski. DIA DELS DIFUNTS S’agafen de les mans sota terra; jeuen d’esquena, amb cops de colze esbotzen les fustes podrides, amb les mans remouen la terra, les arrels de les herbes, trossos de corquim, en silenci conspiren contra nosaltres, agafen forces; n’hi ha massa, d’ells;                               n'hi ha massa, tots arronsats en les panxes p...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...
2 comentaris
Més informació

Comparació

Aleksandar Ristovič . Un altre poema d'aquest excel·lent autor. COMPARACIÓ Es diu que Ulisses no estimava la mar, i que per això va ser captiu de les brises marines, de les tempestes i de les onades que són com cobrellits amb randes. El mateix en mi. No estimo la poesia però hi sóc complaent, en sóc captiu seu i al lector només puc oferir-li jo mateix. Com algú que sense parar es mou dels rems a la vela i en torna, arriscant-ho tot en una història en què no es reconeixerà enmig de les imatges triades amb cura: Jo sóc aquell porc. Jo sóc aquella maduixa a l'hort. Jo sóc el fum d'aquella pipa. Jo sóc aquella escuma a la boca. Jo sóc aquella roda. Jo sóc aquella mà per on passa la roda com si molinés la graveta paral·lela a una altra roda.
7 comentaris
Més informació

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...
5 comentaris
Més informació

Kierkegaard reflexiona sobre...

La relació amb els poemes propis, escrits ja fa uns quants anys, és sempre difícil. De vegades, ja no ens reflectim ni en la persona que els va escriure ni tampoc amb el mateix text, que s’esllavissa per tots cantons quan el tornes a llegir. Tot això ve a tomb perquè he rellegit un poema que vaig escriure fa uns quinze anys (després es va publicar a Retorns de l’Est ) i amb el qual ja no em lliga cap mena de sentiment. Està massa allunyat del jo actual. I tampoc no és un bon poema. He rellegit el poema a partir de la traducció del poema de Maciej Wozniak que apareix en la propera entrada. KIERKEGAARD REFLEXIONA SOBRE LA SEVA RELACIÓ AMB REGINA L’havia d’enganyar. Els falsos actes, plens de promeses vergonyoses, eren, per a ella, l’única solució. I, amb tot, si sabés com l’he arribat a estimar (ja que, si no fos així, no estaria ara reclòs entre aquestes blanques, incomunicants, maleïdes parets que em forcen a la solitud). Havia d’abandonar tots els meus afectes, els lligams que m’oprim...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Una investigació arqueològica

En aquest altre poema de Vides paral·leles , seguim amb els grans poetes polonesos (apareixerà també un poema de Wisława Szymborska, però malauradament, no en té cap sobre Tadeusz Różewicz). El vers "el gos, Hermes i l'estrella" fa referència al títol del segon llibre de poemes de Herbert, publicat l'any 1957, Hermes, pies i gwiazda. UNA INVESTIGACIÓ ARQUEOLÒGICA D'EUROPA OCCIDENTAL TROBA L'ESQUELET DE ZBIGNIEW HERBERT UNS 150 KM. A L'EST DE KARAGANDA Ja saben que no és ni un príncep escita ni tampoc un arquer de Genguis-Khan. A les conques dels ulls resten encara grumolls de terra, la sal bruta de la vista, però així ho tenen tots, i els mongols, i els maies, i els egipcis, i els grecs. Els grecs també ho tenen. Aquest planeta és ple de cossos, una fossa que gira al voltant del propi eix. S'haurà de desenterrar aquest esquelet. I aleshores tan sols un d'ells al fons de la fossa, enmig de tíbies, sota els ossos del metacarp, en les esquerdes del c...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació