Passa al contingut principal

Perdre i recuperar noms

En l’entrada anterior, comentava que en un poema ja havia deixat escrit la meva desconeixença, en el fons, de la naturalesa que em rodejava. M’omple d’admiració quan veig algú que sap posar el nom adequat als arbres, a les plantes. La llengua que atorga el poder. Quan s’anomena algun arbre, alguna flor, algun fruit, algun animal, s’estableix directament un diàleg amb ells. Un diàleg que pot ser en diferents llengües. Són aquestes les que determinen la nostra realitat. Tinc un diàleg a partir d’una sèrie de paraules que només conec en polonès, per exemple (el seu corresponent en català és només una sèrie de lletres unides que trobo en un diccionari, però que fins aquell moment no em deia absolutament res). Però no és només en aquest cas, també establim diferents diàlegs amb les paraules que coneixem en més d’una llengua. Per a mi, The Wind Among the Reeds (un títol que sempre m’ha fascinat) i El vent entre els joncs són dues evocacions molt diferents, independentment de la meva llengua materna.
El poema de què parlava en començar és el següent.


ARBRES

Per al Dominik i la Basia

Donem un tomb pel parc, el que és estiu
Per a vosaltres, per a mi és tardor
Ja avançada, és potser qüestió de climes
I de lligams amb la naturalesa.
Anomeneu diversos tipus d’arbres,
Saludats amb el meu silenci llarg.

Encara que he crescut en un poblet,
Ningú no m’ha ensenyat secrets de noms,
I els arbres esdevenen sers tancats
Que no em diuen detalls de l’existència.
Hauria de llegir potser Lineu
Però hi ha taques que ja no s’esborren.

Puc traduir molts noms buscant l’ajut
Del diccionari, pins, avets, oms, àlbers.
Noms que evoquen un món sense conèixer,
Vedat a aquells que no han assaborit
Amb lentitud les síl·labes verdoses.
Mots que només encaixen en un vers.

I què n’he fet, de la infantesa meva?
N’he pogut treure cap profit? El cert
És que ha transcorregut enmig de boires,
D’oblits, de desconeixement, llacunes
Que inútil és després intentar omplir.
Com arreglar un equívoc a destemps.

I el temps et deixa sempre amb la recança,
Tal vegada un silenci entre converses.

Del llibre Retorns de l'Est

Comentaris

llambreig ha dit…
Personalment, jo també he trobat a faltar en algunes converses i versos meus una bàsica "experimentació botànica", així que, d'uns anys ençà, els caps de setmana me'n vaig a fer la cabra, si més no per les muntanyes que tinc a mà. No és gens agradable haver de posar un silenci on hi ha arínjols o ginebreres. Salutacions!
Xavier ha dit…
Benvolgut Josep,
Ben cert, encara que el valor del silenci tingui moments de màgia, hi ha instants que no és gens agradable haver de posar silencis entre... A mi, aquest país m'ha fet entrar en un procés de redenominació. Salutacions.
mantra ha dit…
Jo tambe sento molt no coneixer be a la naturalesa, els noms dels arbres, i no saber diferenciar els veus dels ocells. L'ultima vegada vaig anomenar les cipres a la Toscana amb el nom dels brezos (es.) pero va ser el dia de l'eclipse solar aixi que em sento justificada...

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

[diamant]

La casualitat em mena un altre cop a l'excel·lent blog de traduccions de l'Abel Murcia . I aquest cop, per partida doble, sense haver-ho comentat abans, coincidim a penjar dos poetes (curiós com el llenguatge informàtic ens du a situacions força insòlites semànticament, i ens obliga també a replantejar la nostra llengua. Aquí, a més, podríem aprofitar i fer-ne una metàfora doble, penjar com a exercici de traducció, una mena de sentència que imposa el traductor al nou text). La coincidència ve del fet que habitualment tenim els textos traduïts ja d'abans, i l'ordre en què després apareixen respon a estímuls que, pel que fa a mi, són difícilment analitzables. Els poetes que coincideixen són Adam Wiedemann, de qui ja hem presentat algun altre poema , i després Anna Piwkowska, en ocasió del seu darrer llibre publicat en una editorial de renom, Znak. [diamant] Potser no és una illusió que la vida sigui recollir gradualment arguments, o més aviat desempallegar-se'n. Naixe...

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...