Robert Pawlak va néixer a Maków Mazowiecki en 1969. Ha publicat un llibre de poemes. Viu a Ostrołęka.
NOIA AMB CARA D’UNA PINTURA DE CRANACH
Noia amb cara d’una pintura de Cranach, en uniforme d’escola
a mitjans del segle vint, en una fotografia vella
d’una escola rural on ensenyava la meva mare, qui era?
Un lleuger murmuri dels seus llavis a la fusta del confessionari,
quan tot agenollant-se es confessava dels moviments del pinzell del vell mestre,
del que li havia estat donat a la Terra: un cos esculpit en gòtic i el trot fangós de la sang.
Qui era aleshores? Tan sols un eco en la volta de la capella? Un àngel caigut
en una pell de sac penitencial que es mostrà en el mirall a una dona vella?
Aleshores no la coneixia, noia de tretze anys, quan a l’hivern, arrambada
a les rajoles de l’estufa a un racó de la classe, em mirava, una creació
inscrita en la panxa llucada de la meva mare, escoltava
un devessall de les seves paraules càlides que s’evaporaven, pronunciades
en el ritme del cor, dos punys sobre meu.
No sabia el seu nom. Avui la veig inclinada sobre els clots
de les patates al camp, observo el tall de porcellana de la seva cintura
quan gira en una dansa, o es refrega els ulls cansats, vidriosos com un rosari,
en la biblioteca sobre les obres de Plató, o es tensa en un film pornogràfic,
sense nom, noia de tretze anys,
No té importància qui és, la vida ens és perdonada.
No és important si era una noia de poble d’una fotografia, o el caprici
del pintor, una estrella llençada a terra de la vella pintura en el segle vint.
NOIA AMB CARA D’UNA PINTURA DE CRANACH
Noia amb cara d’una pintura de Cranach, en uniforme d’escola
a mitjans del segle vint, en una fotografia vella
d’una escola rural on ensenyava la meva mare, qui era?
Un lleuger murmuri dels seus llavis a la fusta del confessionari,
quan tot agenollant-se es confessava dels moviments del pinzell del vell mestre,
del que li havia estat donat a la Terra: un cos esculpit en gòtic i el trot fangós de la sang.
Qui era aleshores? Tan sols un eco en la volta de la capella? Un àngel caigut
en una pell de sac penitencial que es mostrà en el mirall a una dona vella?
Aleshores no la coneixia, noia de tretze anys, quan a l’hivern, arrambada
a les rajoles de l’estufa a un racó de la classe, em mirava, una creació
inscrita en la panxa llucada de la meva mare, escoltava
un devessall de les seves paraules càlides que s’evaporaven, pronunciades
en el ritme del cor, dos punys sobre meu.
No sabia el seu nom. Avui la veig inclinada sobre els clots
de les patates al camp, observo el tall de porcellana de la seva cintura
quan gira en una dansa, o es refrega els ulls cansats, vidriosos com un rosari,
en la biblioteca sobre les obres de Plató, o es tensa en un film pornogràfic,
sense nom, noia de tretze anys,
No té importància qui és, la vida ens és perdonada.
No és important si era una noia de poble d’una fotografia, o el caprici
del pintor, una estrella llençada a terra de la vella pintura en el segle vint.
Comentaris