Passa al contingut principal

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia. Entro en l'enllaç. I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva, o que aquest és el seu llibre més important. 
Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro, o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions des de la badia de San Francisco. I així, podríem anar seguint, com el tema de la identitat en La recerca d'una pàtria. 
Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques. I la literatura és una de les vies per poder arribar a conèixer aquell altre desconegut. Sempre i quan després es puguin alliberar d'alguns llocs comuns poc productius.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Guillem Calaforra ha dit…
Efectivament, el crític exposa la informació que té a l'abast però, tal com sol passar, amb la típica petulància de la professió es pensa que té tota la informació rellevant, i fa el ridícul. Milosz va desenvolupar, malgré lui, una tasca enorme d'articulista, conferenciant i assagista que si es publiqués ompliria encara molts més volums d'assaig que els ja nombrosos que formen les obres completes. També és cert que La ment captiva és, al meu parer, un dels més reeixits. Altres de més ambiciosos, com La terra d'Ulro, en la meva opinió no arriben tan amunt (d'aquest en concret salvaria el primer terç, perquè les inacabables disquisicions sobre Oskar Milosz, Swedenborg, Blake, el catolicisme i companyia se'm fan impossibles de pair amb tanta teologia i tantes al·lucinacions profètiques, que a l'autor li agradaren cada vegada més). La recerca d'una pàtria té passatges antològics, però ell mateix ja advertia que per a un lector no polonès totes aquelles històries sobre Rozdziewiczówna i altres resultarien irrellevants: falten els referents. Visions sí que és un llibre preciós, excepcional, per bé que hom en pugui discrepar en alguns punts. Un altre que m'agrada molt és el recull Començant pels meus carrers (les "Notes on Exile", traduïdes aquí de l'original anglès, són del millor que s'ha escrit sobre el tema, en la meva opinió). També té coses molt interessants El jardí de les ciències, i no dic res de Llegendes de la modernitat o de la miscel·lània Sobre els viatges en el temps, El testimoni de la poesia, etc. Perdona aquest excurs. Era, certament, per reforçar la teva idea que aquest crític hauria d'haver-se informat abans de dir una bajanada tan gran. Però vaja!, només és un crític.
16 de juliol del 2011, a les 10:30
Albert Lázaro-Tinaut ha dit…
Xavier, no pots imaginar-te fins a quin punt comparteixo la veritat d'aquestes paraules teves: "Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques".
Cal continuant esforçant-se per fer caure, a poc a poc, tots aquests telons i les barreres mentals.
Gràcies per dir-ho tan clar!
16 de juliol del 2011, a les 20:24
Xavier ha dit…
Benvolgut K., jo no vull atribuir-li algunes característiques que no conec. Quant al que comentes, evidentment, només he citat tres exemples. És cert, com molt bé dius, que hi ha llibres que són molt difícils d'entendre per a un lector no polonès, a causa de la concreció de les referències. Cites altres llibres que, per a mi, són fonamentals, com Testimoni de la poesia, una anàlisi lúcida i sensacional de la poesia moderna que pocs autors han sabut fer tan bé. I encara tenim Vida a les illes. Bé, Milosz és per si sol tot un continent que no es pot acabar d'explorar mai.
17 de juliol del 2011, a les 9:39
Xavier ha dit…
Benvolut Albert,
Moltes gràcies pel teu comentari i suport. Malauradament, encara és aquest un esquema mental que segueix funcionant en molts àmbits. I sí, cal continuar esforçant-se.
17 de juliol del 2011, a les 9:40
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

L'illa misteriosa

Com ja h avia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sob te . De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wis ława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, n o sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall. L’ILLA MISTERIOSA He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment? Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclea...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

De música i de viatges

Agafo l'autobús a les 14.00. Quan arribi a Cracòvia, una hora i mitja més tard, ja serà negra nit. Els dies s'escurcen fins a quedar filagarsallats, les hores de sol es poden comptar ja quasi amb els dits d'una mà, la resta de dia, fins al moment que queda tot a les fosques, és un cel gris, amb diverses tonalitats. Potser per això, els colors dels arbres a la carretera són molt més intensos, des del vermell rovell al groc esmorteït i desmenjat, del marró de terra fins a un verd (les gradacions del camuflatge). Un viatge, per petit que sigui, per breu que duri, sempre és una injecció de melancolia. Deixem alguna cosa enrere, uns moments que seguim reproduint en la memòria, però que ja no tornaran més. El viatge és la irreversibilitat del temps.  Quan ens acostem a Cracòvia, els primers llums ja estan encesos. Els perfils es van desemperesint per  emmotllar-se de nou a les nostres mirades. Torno a casa. A casa? Potser ser a casa només significa que de nou ets a la teva est...
3 comentaris
Més informació

Amples paral·lels / Desembre

Dos poemes d’un llibre de Jerzy Jarniewicz de l’any 2003, inclosos en un llibre de poemes triats de l’autor, amb un pròleg d’un dels millors especialistes de la poesia polonesa contemporània, Piotr Śliwiński, en què afirma que són “poemes gens sentimentals que contenen una enorme consciència de les diferents pèrdues i de les contradiccions que han existit en la consciència moderna, i que a la vegada intenten no doblegar-se completament a aquesta consciència». Sí, la paraula consciència, la repeteix tres cops, i tot i que en el darrer cas, s’hauria pogut solucionar amb un pronom, he preferit mantenir la repetició per expressar aquesta tensió angoixant del text original. AMPLES PARAL·LELS A la mateixa latitud El Caire i Nova Orleans. Xafogor. I així tot. Com hi cabrem tots? Algú passa per aquests carrers després i abans que nosaltres. Vull dir alguna cosa, però tu just en aquest moment obres la boca per parlar. Parla. És un món per a les veus humanes. Els àngel...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Estrany món

Estrany món el dels poetes. Tal vegada, en cap altre gremi no trobem tantes animadversions com entre ells. Segurament, els novel·listes critiquen altres novel·listes, però almenys els llegeixen o intenten llegir-los. Els poetes, habitualment no. N’hi ha prou que un poeta representi una manera diferent d’entendre el poema, i escrigui sota el signe d’una altra estètica perquè sigui directament bandejat. Evidentment, hi ha excepcions, però en la majoria dels casos les fem vers aquells autors que no escriuen en la nostra llengua. I no és qüestió tan sols dels debats i discussions entre generacions, que moltes vegades són necessaris per renovar una mica el panorama, la llengua, la manera d’entendre la literatura. No, també passa entre autors que pertanyen a una mateixa generació. I, moltes vegades, sense cap mena d’argumentació. Sí, realment, és ben estrany el món dels poetes, omplint de fel un pastís que cada cop és més petit. 
1 comentari
Més informació

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz , i especialment que Wis ława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible. Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada , que va aparèixer fa un any. Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Abans del viatge

Ahir era dia de sortir, de trobar-me amb bons amics i xerrar una estona. Normalment, no agafo els mitjans de transport, ja que tardo només una mitja hora per anar a peu als llocs que freqüento. I ahir no va ser una excepció. Quan estava caminant, vaig pensar que parlaria del fred, d’aquest hivern que ara ensenya les dents. Estàvem a -16 graus (aquest matí ens hem despertat ja amb -21 i sembla que no s’acabarà aquí). Sí, vaig pensar, parlaré del fred.  Després, durant la conversa vam comentar les darreres novetats de poesia que havien aparegut a Polònia, especialment, les traduccions. Una antologia molt completa d’Ezra Pound, i els poemes llargs de John Ashbery (el polonès té una paraula per a aquests poemes més llargs que no són, per altra banda, èpica, així es diferencia entre un poema i un poema llarg, que té una altra paraula i pertany a una altra categoria). I vaig pensar que parlaria del llenguatge, i de com es forma la tradició literària. Ashbery i la poesia americana h...
1 comentari
Més informació

Hi ha nits

Cvetka Lipuš (1966) neix a Bad Eisenkappel/Železna Kapla a la Caríntia austríaca. Ha viscut 15 anys als Estats Units i en l'actualitat viu i treballa a Salzburg. Ha publicat 8 llibres de poemes, tots escrits en eslovè (alguns dels quals s'han publicat a Àustria en edició bilingüe eslovè/alemany). És, sens dubte, una de les veus més interessants de la poesia eslovena.  Hi ha nits en què en tu atraquen vaixells. Fa temps van salpar vers l'oblit, tornen ara al teu banc de sorra com una flota genovesa d'un port montenegrí, amb les fonadures plenes d'horror. No s'assoleix res, res no atura la marea del dubte. En va el ritual d'amagar el cap a la sorra, enrotllar cotó de sucre per als obstacles. Promeses enrojolades, com parlar amb la paret. Hi ha nits en què creix la por, s'alça, destrueix els dics, esborra la costa, inunda els estrets, obre un camí als velers ombrius. Hi ha nits en què en tu desembarca la desesperança.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma , de l’any 1985.  «Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo .
1 comentari
Més informació