Passa al contingut principal

Ments captives

L'amic Víctor Mañosa em comunica que ha sortit una ressenya de Tierra inalcanzable al Babelia. Entro en l'enllaç. I en llegeixo el contingut. Només hi voldria fer una petita matisació. El crític comenta que bona part de l'obra narrativa i assagística de Miłosz ja s'havia publicat anteriorment en espanyol. Bé, potser la narrativa sí, ja que són molt pocs llibres. Però no pas l'assagística. Sembla que això hagi esdevingut un lloc comú, igual com el fet de pensar contínuament en esquemes polítics, i pensar que Milosz era només l'autor de La ment captiva, o que aquest és el seu llibre més important. 
Evidentment, no culpo el crític. Ell mostra la informació de què disposa. El que es coneix en espanyol de l'obra assagística de Miłosz no arriba ni a un 10% de tot el que va arribar a publicar. No hi ha llibres d'una profunditat intel·lectual com La terra d'Ulro, o llegidors i a la vegada precisos per analitzar els signes del nostre temps com Visions des de la badia de San Francisco. I així, podríem anar seguint, com el tema de la identitat en La recerca d'una pàtria
Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques. I la literatura és una de les vies per poder arribar a conèixer aquell altre desconegut. Sempre i quan després es puguin alliberar d'alguns llocs comuns poc productius.

Comentaris

Guillem Calaforra ha dit…
Efectivament, el crític exposa la informació que té a l'abast però, tal com sol passar, amb la típica petulància de la professió es pensa que té tota la informació rellevant, i fa el ridícul. Milosz va desenvolupar, malgré lui, una tasca enorme d'articulista, conferenciant i assagista que si es publiqués ompliria encara molts més volums d'assaig que els ja nombrosos que formen les obres completes. També és cert que La ment captiva és, al meu parer, un dels més reeixits. Altres de més ambiciosos, com La terra d'Ulro, en la meva opinió no arriben tan amunt (d'aquest en concret salvaria el primer terç, perquè les inacabables disquisicions sobre Oskar Milosz, Swedenborg, Blake, el catolicisme i companyia se'm fan impossibles de pair amb tanta teologia i tantes al·lucinacions profètiques, que a l'autor li agradaren cada vegada més). La recerca d'una pàtria té passatges antològics, però ell mateix ja advertia que per a un lector no polonès totes aquelles històries sobre Rozdziewiczówna i altres resultarien irrellevants: falten els referents. Visions sí que és un llibre preciós, excepcional, per bé que hom en pugui discrepar en alguns punts. Un altre que m'agrada molt és el recull Començant pels meus carrers (les "Notes on Exile", traduïdes aquí de l'original anglès, són del millor que s'ha escrit sobre el tema, en la meva opinió). També té coses molt interessants El jardí de les ciències, i no dic res de Llegendes de la modernitat o de la miscel·lània Sobre els viatges en el temps, El testimoni de la poesia, etc. Perdona aquest excurs. Era, certament, per reforçar la teva idea que aquest crític hauria d'haver-se informat abans de dir una bajanada tan gran. Però vaja!, només és un crític.
Xavier, no pots imaginar-te fins a quin punt comparteixo la veritat d'aquestes paraules teves: "Sí, en el fons, el teló d'acer va desaparèixer, però encara es mantenen molts telons que no permeten acostar-nos a autors de literatures d'una Europa considerada poc europea. Encara avui dia. Malgrat les unions i la desaparició de les fronteres, el desconeixement de l'altre segueix estant marcat per tanques".
Cal continuant esforçant-se per fer caure, a poc a poc, tots aquests telons i les barreres mentals.
Gràcies per dir-ho tan clar!
Xavier ha dit…
Benvolgut K., jo no vull atribuir-li algunes característiques que no conec. Quant al que comentes, evidentment, només he citat tres exemples. És cert, com molt bé dius, que hi ha llibres que són molt difícils d'entendre per a un lector no polonès, a causa de la concreció de les referències. Cites altres llibres que, per a mi, són fonamentals, com Testimoni de la poesia, una anàlisi lúcida i sensacional de la poesia moderna que pocs autors han sabut fer tan bé. I encara tenim Vida a les illes. Bé, Milosz és per si sol tot un continent que no es pot acabar d'explorar mai.
Xavier ha dit…
Benvolut Albert,
Moltes gràcies pel teu comentari i suport. Malauradament, encara és aquest un esquema mental que segueix funcionant en molts àmbits. I sí, cal continuar esforçant-se.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Amor després de l'amor

Què es pot dir de Derek Walcott (1930, Castries, Saint Lucia) que no sigui sempre massa poc? Quan penso en la seva poesia, la primera paraula que ve a la ment és “Festa”. La poesia de Walcott és una festa del llenguatge, de la imatge, una festa en tots els sentits. AMOR DESPRÉS DE L'AMOR Arribarà el temps quan, amb alegria, et saludaràs a tu mateix arribant a la teva porta, al teu mirall, i us somreireu per la vostra arribada. I et dirà, seu aquí. Menja. Tornaràs a estimar l'estranger que vas ser. Regala't vi. Regala't pa. Retorna't el cor a tu mateix, a l'estranger que et va estimar tota la vida, a qui has ignorat per un altre que et coneix de cor. Agafa les cartes d'amor de la lleixa, les fotografies, les notes desesperades. Desenganxa la teva imatge del mirall. Seu. Celebra la teva pròpia vida.

[diamant]

La casualitat em mena un altre cop a l'excel·lent blog de traduccions de l'Abel Murcia . I aquest cop, per partida doble, sense haver-ho comentat abans, coincidim a penjar dos poetes (curiós com el llenguatge informàtic ens du a situacions força insòlites semànticament, i ens obliga també a replantejar la nostra llengua. Aquí, a més, podríem aprofitar i fer-ne una metàfora doble, penjar com a exercici de traducció, una mena de sentència que imposa el traductor al nou text). La coincidència ve del fet que habitualment tenim els textos traduïts ja d'abans, i l'ordre en què després apareixen respon a estímuls que, pel que fa a mi, són difícilment analitzables. Els poetes que coincideixen són Adam Wiedemann, de qui ja hem presentat algun altre poema , i després Anna Piwkowska, en ocasió del seu darrer llibre publicat en una editorial de renom, Znak. [diamant] Potser no és una illusió que la vida sigui recollir gradualment arguments, o més aviat desempallegar-se'n. Naixe...

Metre

Un poema del primer llibre que va publicar Agnieszka Kuciak , el 2001. El poema, però, està datat el novembre de 1996. Bon senyal. O no? En aquesta qüestió no ens serveix de res cap recepta. Hi ha autors que no tarden gens en escriure llibres de poemes, i que els publiquen un rere l’altre. Sembla que funcionin com una olla exprés, que va traient el vapor a una velocitat increïble, perquè a dins la condensació és massa alta. D’altres, en canvi, són poetes de cocció lenta, van esperant que els textos facin xup-xup i després els treuen. Tant en un cas com en l’altre, trobem plats al punt de cocció, passats o encara un pèl crus. En el cas de la poeta i excel·lent traductora polonesa, em declino per assaborir-los al punt. METRE De vegades, això és com una tornada. Abans de travessar el llindar, els gossos amb la cua aparten els anys d’absència. De nou podem amanyagar les seves grenyes, la taula vella, la granellor de la paret estimada amb el regle – mapes de dates i de noms on ens mesuraven...

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix. GRAN CIUTAT Em construeixo. Lentament. De mot a mot, de vers a vers. Els llençols ballen diferent en els cops de l'aire. És migdia passat. El meu estatus és de llogater, estranger. Què quedarà rere meu quan em traslladi? Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta. Això és tot el que deixaré al meu successor? Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat? En la multitud de fets que passen com blens.” El poema és la meva única estrella fixa. Encara que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba, en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té importà...

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la ...