Salta al contingut principal

Dos poemes a Papers de Versàlia

M'acaba d'arribar la nova plaquette de Papers de Versàlia, excel·lentment editada, com ja ens tenen acostumats. Aquest cop, el tema que vehiculava totes les creacions eren els homenatges, a un pintor, a un escultor, a un músic, a una obra, a un escriptor. Hi vaig col·laborar amb dos poemes. Podeu baixar-vos tot el número en .pdf aquí.


CLAUDE MONET. LA GARSA

Un matí esplendorós, una llum del nord
que es filtra per tots els racons, entra
pels bastons de l’escala, i deixa l’ombra
de la imminència. La neu té un silenci
profund, més profund, com estar abocat
hores en un pou per intentar veure’n el fons.
Els arbres callen, qualsevol moviment
queda ensordit a l’acte, la neu dirigeix
els ulls, el tacte, el so, els mots, els crits.
Els corbs, les garses pressenten el silenci
i l’únic que els queda és observar.

Tot és silenci, tot és una mirada,
vers l’interior dels objectes, vers els talls
de les plantes que suren per buscar l’oxigen,
com un nedador massa temps sota l’aigua.
Per tornar a la superfície, i trobar-se la mirada
sotjant de la garsa. És l’únic que ens queda,
la mirada sotjant, l’amenaça imminent.
El canvi en la quietud estranya i silenciosa.


PERÒ ELS LLIBRES (per a Czesław Miłosz)

Però els llibres seran a les lleixes, éssers veritables
Que aparegueren un cop, frescos, encara humits
Czesław Miłosz


Et torno a tenir a les lleixes, d’on mai
hauries d’haver marxat, però fou el viatge
que m’allunyà de tu. Un viatge per arribar
a tu. La paradoxa de les distàncies aquí
arriba al paroxisme. M’allunyo de la lletra
impresa per acostar-te’m en la geografia.
He arribat a la teva darrera ciutat quan
ja no hi eres. T’he buscat en els rastres
dels edificis, en les ombres de les façanes.
M’he convertit en tots els oficis possibles,
en rastrejador de paraules oblidades,
en el lladre i alquimista dels teus versos,
per donar-te una nova alenada en altres sons.
Tot ha estat una recerca de tu, fins ara,
que els llibres m’han retornat a mi.
Ocupes la part central de la biblioteca,
aquest és el teu lloc. He vingut fins aquí
per poder trobar la direcció correcta.
La distància és un concepte mental,
una equació de matemàtiques on tots
els elements són intercanviables.
Menys els llibres, la tinta, les paraules
nuades per recórrer la travessa,
els dards per fer blanc a la diana.
Com el blanc de la neu rere la finestra.
T’hi imagino amb el bastó, escrius
el darrer poema amb lentitud.
I veig que és un camí. El meu viatge.
Però de mi ja em separen quilòmetres,
els anys de pèrdues i de guanys.
No és un viatge a la deriva, del naufragi
he salvat les mans plenes dels llibres
que m’han conduït de nou a casa.


Comentaris

Laura Dalmau ha dit…
Feliç diada de Sant Jordi Xavier!
Xavier ha dit…
Moltes gràcies, Laura, espero que tu també hagis tingut una molt bona diada.

Entrades populars d'aquest blog

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí . 

Tots junts

TOTS JUNTS Un altre fet, no menys comprometedor, és la quantitat de poetes. Als excessos que ja hem apuntat, s’hi afegeix encara l’excés de poetes. Són unes xifres ultrademocràtiques que fan esclatar des de dins l’orgullosa i aristocràtica torre poètica – de fet, és força divertit quan se’ls veu tots junts en algun congrés: quina munió de sers excepcionals! Però, no és cert que l’art que ressona en el buit no és un terreny ideal per a aquells que precisament no són res, aquells la personalitat buida dels quals es desplega en aquestes formes escarransides? I són realment ridículs totes aquelles crítiques, aquells articletets, aforismes, assajos que apareixen a la premsa i que tracten de la poesia. Aquelles paraules buides – però, a la vegada, paraules ampul·loses, tan ingènues, tan infantils, que un no pot arribar a creure que aquella gent que es dedica a l’escriptura no senti la ridiculesa d’aquest periodisme que practiquen. Fins avui dia, tots aquests estilistes encara no han com...

Diferents lectures

Des de fa un cert temps, compro llibres en format electrònic. Els llegeixo directament a l’ordinador. He provat els diversos lectors de llibres electrònics i de revistes: el d’ Adobe Digital Editions , el de Mobipocket i altres. Fins ara, no m’incomodava massa llegir fins i tot la poesia en aquests formats. En el cas de l’Adobe, es manté el mateix format que l’edició impresa (però no en tots els casos), el Mobipocket és molt versàtil i permet jugar força amb diverses possibilitats de veure el text. No he comprat encara un lector electrònic perquè em molesta la poca coherència en els formats i encara no hi veig sentit. Per altra banda, un cop vaig mirar-ne uns quants, i de sobte en vaig veure un que tenia com a llibre de proves els Sonets de Shakespeare. Quan vaig adonar-me que no hi havia manera de poder tenir tot el sonet, tal com havia de ser, en una pàgina (és a dir, a la pantalla), sense tenir els versos tallats o tenir-ne només 10, vaig decidir que no me’n compraria cap fins qu...

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

La primera neu

Avui ens ha sorprès, de bon matí, la neu. Sí, els meteoròlegs, aquests xamans del nostre temps, ens ho varen anunciar. Però era difícil creure que arribaria amb aquesta intensitat. Sembla ser que no pararà fins el divendres. En polonès (i també en altres llengües) existeix un fraseologisme que és “això m’importa tant com la neu de l’any passat”, és a dir, no res. Però clar, enguany també hem tingut neu al maig. Així, es fa difícil no oblidar-la. Encara que sigui massa aviat, celebrem la primera neu. Com en el següent poema d’ Urszula Kozioł . LA PRIMERA NEU La primera neu no cobreix res. Deixa el temps obert de sota els munts de neu treu enfora retrats nostres d’anys tan llunyans que són quasi irreals. A l’oïda sonen les campanes de trineus d’antany i la borla acolorida de la bufanda o de la gorra cau amb el reflex d’un patí en una bola de neu. La blancor ens sorprèn. Romanem en silenci i entrem en nosaltres com en una casa recuperada després d’un llarg viatge on algú ens retorna amb e...

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...

Després, en una altra vida

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Desvetllament

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

El cel a la nit

Leopold Staff EL CEL A LA NIT La nit és negra, la nit és platejada. El món, infinit en el temps i en l’espai. Enmig de la Via Làctia. Qui passa per ella? Això sobrepassa l’enteniment humà.