Salta al contingut principal

Primavera

És fa difícil triar els poemes de Boris A. Novak per traduir. Acostumen a exigir molta dedicació, i si un no té massa temps o no té l'incentiu d'una publicació al darrere, és possible que es puguin anar deixant. Però en trobar-se amb un poema com el següent, és impossible no posar-s'hi directament, no agafar totes les eines, tots els diccionaris que omplen la pantalla de l'ordinador, i trencar-se les banyes per poder-lo recrear. Moltes vegades penso que la traducció de poesia és com fer regals, sí, fer regals a les persones perquè puguin llegir-los. Però en primer lloc, són regals que ens fem a nosaltres mateixos.


PRIMAVERA

A l'Art Institute of Chicago
penja un Claude Monet
Torrent, Creuse,
un paisatge hivernal amb un roure.
A fi de copsar el tremolor glaçat
de les formes del roure,
el pintor va estar tant temps en la tela
que el roure començà a verdejar,
ja que havia arribat la primavera al país.
Desesperat que perdria la imatge del roure hivernal,
Monet va llogar un grup de treballadors
que d'un dia per l'altre van escorçar
les joves fulles verdes del roure,
perquè es conservés hivernal
a qualsevol preu, nu, mort,
pictòricament viu.

Amb la poesia és diferent.
Durant molt temps he sentit el fred
en mi i al meu voltant,
ara, quan vull escriure un poema hivernal,
el poema reverdeix,
perquè al país ha arribat la primavera,
però jo no tinc treballadors
que sàpiguen escorçar el verd
de les paraules al regenerat arbre del poema.
Però encara que tingués un exèrcit de follets aplicats i destres,
el poema no es deixaria fer,
perquè les paraules rebrollen
quan volen i com volen i res no hi ha,
absolutament res, que ho impedeixi.

Per això, primerenc i amb entusiasme corro.
Perquè ho sé molt bé:
quan al país arribi l'estiu
i la tardor i el proper hivern,
res ja no farà evocar
aquell dolorós, dolorosament sumptuós
despertar primaveral.
No hi ha res que faci tornar res.
Oh, poemes no escrits!
Oh, perduts per sempre!

Corro, corro,
i amb cada una de les paraules,
amb cada una de les fulles
l'hivern és cada cop més a prop.

(Chicago, març 1989)
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Sadurní ha dit…
La primavera se'ns escapa, inevitablement, és llei de vida: no hi ha cap altre camí, anem tots de cap a l'hivern.

Salut, Xavier.

(Fa poc que t'he descobert, enhorabona pel blog.)
24 de gener del 2009, a les 0:38
Xavier ha dit…
Sadurní, moltes gràcies pel comentari. I també felicitats pels teus blogs.
1 de febrer del 2009, a les 21:29
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki . Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa , si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any. Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funci...
1 comentari
Més informació

Nova antologia poètica

Ahir mateix va sortir a la venda el llibre Poesía a contragolpe (Antología de poesía polaca contemporánea. Autores nacidos entre 1960 y 1980) , un dels darrers projectes en què he tingut la sort de col·laborar. En podeu veure més informació i la història de l’antologia en el blog d’Abel Murcia . És una selecció de 61 poetes i 8 poemes de cada poeta. Ara, després del camí recorregut, fa la sensació de ser un llibre imponent. Però quan l’estàvem preparant el que vèiem era moltes vegades un esforç que ens arribava a exasperar. Però ha arribat a bon port. I puc subscriure perfectament el que diu Abel Murcia en el blog: "Si alguien la disfruta una décima parte de lo que a nosotros nos costó acabarla, estoy seguro de que nos daremos por satisfechos." També us deixo amb la portada del nou llibre. 
8 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Palimpsest

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger. PALIMPSEST En el meu rostre uns monjos van esculpir el seu. Les arrugues van ser esborrades. Una boira se m’incrustava. Destrament, van escriure la teva vida en les meves formes. Un riure inesperat, sense motiu, et recorda que encara visc.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Maneres d'enviar cartes

Gossos silenciosos és el títol del darrer llibre de Roman Honet, que els darrers anys sembla que hagi revifat amb la seva producció poètica, amb un ritme de quasi un llibre per any. MANERES D’ENVIAR CARTES el viatge des de la mort es diferencia per la tornada i la manera d’enviar cartes. com si no passessin ni la vida ni el temps, si ha de ser així. la frontera rau en l’espera, a diferenciar les mesures entre traçar un recorregut i posar la darrera paraula: he mort en molts llocs, hauria estat millor si hagués mort només en un, almenys sabries on m’has de plorar. o: me’n vaig, tornaré demà. per tant, si és que ha de ser així, les cartes del viatge tenen un llarg camí, les cartes de la mort mai no s’acaben
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Hijos de Babel

Fa un parell de setmanes, va aparèixer a l'editorial Fórcola el llibre Hijos de Babel (Reflexiones sobre el oficio del traductor en el siglo XXI) , un recull de 14 assaigs escrits pels mateixos traductors. Un llibre que s'allunya de qualsevol tipus de teorització sobre la tasca de la traducció. Se'n va fer la presentació a Madrid i a Barcelona (a la llibreria La Central en ambdues ciutats), i ja ha tingut algunes ressenyes. Hi col·laboro en un petit assaig sobre la traducció de poesia i la força de la tradició que moltes vegades la determina, i també sobre la idea de la fidelitat. Són conceptes que m'interessen de fa ja molt de temps. Al blog de l'editorial en podreu trobar tota la informació. I aquí una de les ressenyes sobre el llibre, escrita per Antonio Rivero Taravillo, poeta i excel·lent traductor.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Estel polar

En aquest poema, de Peter Semolič , hi ha una sèrie d’elements que m’han cridat l’atenció. Un, per exemple, és el primer vers, aquesta imatge de la llum plovisquejant. Després, tot el tema de la naturalesa. Els que hem crescut en ambients rurals, i teníem els camps o la muntanya ben a la vora, que després hem anat abandonant per altres paisatges, sempre portem dins com una espina que activa els records relacionats amb la terra, els arbres. Amb tot, com ja vaig deixar escrit en un poema, el meu desconeixement va arribar a convertir-se, més tard, en la petita punxada d’una altra espina. També trobo en aquest poema la relació amb el primer llibre de Seamus Heaney, que va ser per a mi una autèntica revelació. I, finalment, que a banda de tots aquests elements, lligats a una lectura completament personal, el poema segueix tenint una gran força d’evocació. En el fons, el que ha de fer qualsevol bon poema. ESTEL POLAR La llum suau de l’estiuet de Sant Martí plovisqueja sobre Barje. Ma mare em...
2 comentaris
Més informació

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.
1 comentari
Més informació