Passa al contingut principal

Primavera

És fa difícil triar els poemes de Boris A. Novak per traduir. Acostumen a exigir molta dedicació, i si un no té massa temps o no té l'incentiu d'una publicació al darrere, és possible que es puguin anar deixant. Però en trobar-se amb un poema com el següent, és impossible no posar-s'hi directament, no agafar totes les eines, tots els diccionaris que omplen la pantalla de l'ordinador, i trencar-se les banyes per poder-lo recrear. Moltes vegades penso que la traducció de poesia és com fer regals, sí, fer regals a les persones perquè puguin llegir-los. Però en primer lloc, són regals que ens fem a nosaltres mateixos.


PRIMAVERA

A l'Art Institute of Chicago
penja un Claude Monet
Torrent, Creuse,
un paisatge hivernal amb un roure.
A fi de copsar el tremolor glaçat
de les formes del roure,
el pintor va estar tant temps en la tela
que el roure començà a verdejar,
ja que havia arribat la primavera al país.
Desesperat que perdria la imatge del roure hivernal,
Monet va llogar un grup de treballadors
que d'un dia per l'altre van escorçar
les joves fulles verdes del roure,
perquè es conservés hivernal
a qualsevol preu, nu, mort,
pictòricament viu.

Amb la poesia és diferent.
Durant molt temps he sentit el fred
en mi i al meu voltant,
ara, quan vull escriure un poema hivernal,
el poema reverdeix,
perquè al país ha arribat la primavera,
però jo no tinc treballadors
que sàpiguen escorçar el verd
de les paraules al regenerat arbre del poema.
Però encara que tingués un exèrcit de follets aplicats i destres,
el poema no es deixaria fer,
perquè les paraules rebrollen
quan volen i com volen i res no hi ha,
absolutament res, que ho impedeixi.

Per això, primerenc i amb entusiasme corro.
Perquè ho sé molt bé:
quan al país arribi l'estiu
i la tardor i el proper hivern,
res ja no farà evocar
aquell dolorós, dolorosament sumptuós
despertar primaveral.
No hi ha res que faci tornar res.
Oh, poemes no escrits!
Oh, perduts per sempre!

Corro, corro,
i amb cada una de les paraules,
amb cada una de les fulles
l'hivern és cada cop més a prop.

(Chicago, març 1989)

Comentaris

Sadurní Vergés ha dit…
La primavera se'ns escapa, inevitablement, és llei de vida: no hi ha cap altre camí, anem tots de cap a l'hivern.

Salut, Xavier.

(Fa poc que t'he descobert, enhorabona pel blog.)
Xavier Farré ha dit…
Sadurní, moltes gràcies pel comentari. I també felicitats pels teus blogs.

Entrades populars d'aquest blog

Pintura, poesia, assaig

Ja ho sé, un mateix no hauria de fer-se publicitat, però en aquest món cada cop més poblat de llibres, i amb l'amenaça que siguin poc temps a les llibreries, crec que és ben lícit de fer-ho. I encara més quan la meva contribució és tan sols la modesta tasca del traductor. El llibre que acaba d'aparèixer és Naturaleza muerta con brida de l'excel·lent poeta Zbigniew Herbert. No posaré cap qualificatiu al llibre. Només com a tast, un fragment d'una carta atribuïda a Vermeer i que es troba en un dels assaigs del llibre.

"Seguramente te sorprenderá que te escriba, en lugar de ir a tu taller, como tantas veces, antes de que anochezca. La verdad es que no tengo valor, no sé decirte a los ojos lo que de aquí a un momento vas a leer.

Hubiera preferido no escribir esta carta. He abrigado muchas dudas porque no quisiera poner en peligro nuestra larga amistad. Pero, finalmente, me he decidido. Hay cuestiones que son más importantes que lo que nos une, más importantes que Lee…

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Represa

Després de la pausa dels mesos més càlids, obro el darrer llibre de poemes de Jan Kasper que ha publicat (després de molts anys) i em trobo amb aquest poema per fer veure que tornem a començar.
REPRESA
S’ha acabat la temporada. Encara un parell de dies, no tenien calés per més, van saltar al mar. Van mirar els decorats de les sortides i les postes de sol, les ones. Van anar al port per escalfar-se al bar i menjar peix fregit. Segurs que sabrien fer front als reptes. Controlant la passió.
Al cap d’anys, són al mateix lloc. El port put a entranyes de peix. Brilla com una bossa negra arrugada, l’aigua del canal. De les finestres del bar es veuen les barques, un tros de platja. A la taula plats d’espines, un compte arrugat.

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo.

PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR

Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull
descendent d'una família rica catalana
essent ja pare de tres fills
s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1)
i l'encalçava sense cap mirament
La dama atordida li enviava una carta rere una altra
tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n
va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada
Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra
Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant
un pit terriblement consumit pel càncer crida:
Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2)
Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons
i implora el perdó experimentant
en aquell mateix moment una sobtada transformació
Reparteix entre els pobres la seva fortuna
i decideix dedicar tota la seva vida a Déu
con…

Tots Sants

Recordo la primera vegada que vaig visitar un cementiri el dia de Tots Sants a Polònia. Em va causar una profunda impressió. No hi ha nínxols, i això ja et fa perdre aquella visió tètrica que ens envaeix quan passem per un cementiri dels nostres. Tot estava ple d'espelmes (vegeu-ne una foto en el blog de l'Abel Múrcia), i tot semblava tenir un aire de placidesa. Recordo que en vaig escriure un poema més tard. En aquests dies, recupero aquest poema concret, i dos més que pertanyen al cicle "Petita guia de paisatges". Tots els poemes es poden trobar a Retorns de l'Est (Tria de poemes 1990-2001), publicat per l'editorial Arola. 

TOTS SANTS

Les espelmes il·luminen camins
que ningú no voldria transitar.
És com una processó en el mar,
en plena nit, un joc de focs i llums.

Si no et fixes en les lloses amb noms
estaries en una excursió
al bosc (potser és això el que buscaven).
La pluja, companya sempre del dia,
no pot extingir els senyals que han deixat
els passejants buscadors…

Contaminació

Ahir es van entregar els premis de literatura de la ciutat de Gdynia, un dels més importants de Polònia. Recordem que els premis a Polònia, com ja he esmentat més d’un cop en aquest blog, són a obra publicada. Ningú no dona cap mena d’importància als premis que s’atorguen en un concurs sense publicació prèvia. No només això, estan molt mal vistos i són tan sols per als aficionats. Per a la majoria de concursos literaris que es tenen en compte a Polònia, amb força antelació es coneix el jurat, i es fa una prèvia selecció d’entre cinc i set obres (en funció del premi) que són les que passen a la final. Els dies abans de donar el veredicte final, tots els autors nominats tenen trobades i lectures amb els lectors, es fa promoció dels llibres i es fan debats. I ja en el moment de donar el premi, així com també després, el jurat exposa una justificació de la seva tria, quins són els motius que han fet que hagin donat el premi a una obra determinada. I el dia següent, hi ha una una altra …

Una porta en la foscor. A Seamus Heaney I. M.

Rebo una trucada que m’anuncia la mort de Seamus Heaney. Encara sense creure-m’ho clico per comprovar-ho als diaris en línia. Comencen tots a penjar la notícia. Avui ens ha deixat un dels poetes més grans que ha donat el segle XX, i no podem dir que hagi estat un segle pobre de poesia, sinó tot el contrari. I això, malgrat les terribles desgràcies que han assolat diferents pobles, dues guerres mundials i infinites guerres d’un abast geogràfic més petit, però igualment de cruentes. En aquest segle XX, un segle de terror, també hem tingut l’oportunitat de llegir i sentir poetes que ens retornaven la fe, o les fes, a cadascú la seva. Seamus Heaney ha estat lligat a la meva vida de lector de poesia, no el puc separar d’altres noms claus que han format el meu món poètic. Començant pels poetes polonesos que Heaney admirava, de fet va ser un dels seus grans valedors en el món anglosaxó, l’altre va ser un altre dels grans de la poesia, Ted Hughes. I seguint amb els poetes que formava una espè…