Passa al contingut principal

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki


DE CAMÍ A DELFT

Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre
tot esdevé una obra del moment: daurades
gotes de pluja sense assecar-se brillen
en un sol tímid una noia llegeix una carta
les dones escombren el carrer una puntaire concentrada
com un cirurgià inclina el cap amb compte.

Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot
carrega les seves teulades descansa com cansats
animals la gent viu tranquil·la inconscient
les barques salpen toquen les campanes quan cal
fins i tot el crim madura en algun lloc en algun
carreró.

I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes
la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable
la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix
un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera
una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat
per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans
s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa
encara lluita encara resplendeix. Estic immòbil els meus
ulls flamegen.

Comentaris

Anònim ha dit…
Magnífic poema i excel·lent versió. Aquest vers: "Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot" resumeix molt bé l'essència d'una petita ciutat perduda en una gran conurbació. Delft és això mateix. No sé qui dels dos, Klejnocki o jo, ens vam adonar abans d'aquesta tan visible inexistència. Ell, segurament...
Xavier ha dit…
Vaja, he tardat a contestar el teu comentari, Albert. Perdona'm. Moltes gràcies pel que en dius. I potser no és en absolut important pensar qui primer es va adonar d'aquest fet, sinó precisament adonar-se'n. Aquí hi ha el que és important.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5 , però aquest poema pertany a un llibre anterior. *** Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció? Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations. Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre , la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf . Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70... Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry .

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem

Paràbola de Ramon i Elionor

Tot rellegint un llibre de poemes de Julia Hartwig m'he trobat aquest poema. No cal dir que no he pogut resistir-me a la temptació de traduir-lo. PARÀBOLA DE RAMON I ELIONOR Conegut pel seu temperament indomable Ramon Llull descendent d'una família rica catalana essent ja pare de tres fills s'enamorà perdudament de la bella Elionor Castello (1) i l'encalçava sense cap mirament La dama atordida li enviava una carta rere una altra tot demanant-li que deixés d'incomodar-la i en no sortir-se'n va decidir convidar-lo sense revelar l'objectiu de la trobada Ramon Llull ple d'excitació va irrompre en la cambra Elionor s'esquinça el vestit i tot mostrant un pit terriblement consumit pel càncer crida: Mira allò de què tant t'has enamorat, Ramon Llull! (2) Sotragat per aquesta visió Llull cau de genollons i implora el perdó experimentant en aquell mateix moment una sobtada transformació Reparteix entre els pobres la seva fortuna i decideix dedicar tota la

Estimat Goldberg

Com en el poema sobre Ramon Llull, Julia Hartwig utilitza un altre cop elements de la història personal de grans figures per oferir una altra visió de la realitat, sempre amagada. No hi ha cap dubte que en aquests poemes és on l’autora polonesa excel·leix. ESTIMAT GOLDBERG Estimat Goldberg, toqueu-me una altra d’aquelles Variacions, li demanava al seu músic el comte Keiserling durant les nits d’insomni que acompanyaven les seves freqüents malalties Qui conegui el malson de l’insomni per al qual no hi ha alleujament entendrà el comte Keiserling que va oferir a Goldberg pel seu art un bol d’or ple de lluïsos i segurament Bach no s’ho va prendre malament tant més que pel que es diu va fer l’encàrrec del potentat a desgrat amb l’obligació de fer una obra lleugera i tranquil·la

Això diuen (documentat)

Julia Hartwig (Lublin, 1921) Poeta, assagista, traductora. Entre 1970 i 1974 és als Estats Units fent conferències en diverses universitats. Ha traduït principalment del francès i de l'anglès. AIXÒ DIUEN (DOCUMENTAT) Fellini diu: sóc un mentider. Mi ł osz diu: sóc una mala persona. Iwaszkiewicz diu: sé que la meva obra és efímera perquè no pot ser la base de cap fe. Abans no es creia en els que es gloriejaven. Ara dubtem de la veritat de les autoacusacions. Sabem que la veritat també és inaccessible en la regió de les confessions.

El jardiner

Quines deuen ser les causes del silenci? Per què un autor que es revela en la seva joventut com una gran promesa, de cop i volta deixa d'escriure? Per què tardem anys de vegades a tornar a escriure? O per què ja no hi tornem mai més? Un dels llibres que sempre m'han intrigat des que el vaig comprar és Collected Poems (1957-1987) de Dom Moraes (1938-2004). Moraes va néixer a Bombai, va publicar el seu primer llibre als 19 anys. Després, encara publicà dos llibres de poemes. La seva poesia era celebrada i admirada per poetes com W. H. Auden o Stephen Spender. I la seva veu poètica s'estroncà. EL JARDINER Quan es van traslladar a la casa era hivern. Al jardí hi havia un sicòmor plantat. Cap més arrel, ni rebrot, tan sols ortigues bones per a una sopa. Va pensar tenir flors al voltant del sicòmor per a l'estiu, la rosa tota oberta, la tulipa militar, tots els colors, l'olor del sol, ell amb la pala i bevent cervesa freda amb la seva dona. Va venir la tardor. Va arrenca

Es va fent tard

Un altre poema de Julia Hartwig, del llibre que traduït podria dur el títol de Clar poc clar . És quan he acabat de traduir aquest poema que m’he adonat d’un joc que no apareix en el text original. L’autora parla del passat i del futur, però en el seu text no hi ha la voluntat d’especificar que és el futur que es troba en nosaltres, és a dir, la paraula en polonès no evoca aquest joc de paraules. En polonès, hi ha una paraula per dir que un o alguna cosa es troba present (contrari d’absent) i una altra per determinar el temps actual. En el poema l’autora podria haver utilitzat aquesta segona paraula, també. Tanmateix, la tria hi és forçosament, i remet a interpretacions diferents. En la traducció, totes dues interpretacions conflueixen. Són aquestes troballes fortuïtes les que també donen sentit a trobar-se entre dues llengües, a endinsar-se en elles i de vegades barallar-s’hi perquè ens portin a un camí determinat. ES VA FENT TARD El passat – quin espai no és i el futur és com

Un altre Sant Jordi

Des de fa uns anys, els meus Sant Jordi són diferents. No he de passar per carrers plens de parades on hi ha cents de vegades els mateixos llibres, no he de suportar les entrevistes de tv3 tan poques substància i aquelles llistes per a les quals no vull ni esmerçar-me per trobar un adjectiu (és clar que puc mirar tv3 per internet aquest dia, però per què, els meus graus de masoquisme tenen un límit). Compro una rosa, i estic lliure de tenir cap obligació, de fer el paperina. Aquest darrer Sant Jordi ha estat ben agradable. He anat a Wrocław, per participar en una xerrada sobre una de les dèries que més m'obsessionen: la tradició literària, com la construïm, i com ens la construeixen. Està bé això que et convidin per parlar de les teves dèries. Ahir vaig parlar del Quixot, del Tirant, de Ramon Llull, dels trobadors, dels cants d'amor i de mort d'Ausiàs March, dels  Laments  o les  Complantes  de Jan Kochanowski, de la «Balada dels penjats» de François Villon, dels so