Traducció i una metàfora

Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció?

Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations.
Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre, la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf. Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70...

Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry.

Comentaris

Anònim ha dit…

Em costa pair aquesta metàfora, que em sembla excessivament "bèl·lica" (i una mica "imperialista") per parlar de poesia. També em costa força (ho sento!) pair la poesia del senyor Heaney, dit amb tot el respecte i tota la consideració que mereix el poeta irlandès.

23 de maig del 2008, a les 22:21

Xavier ha dit…

Benvolgut Albert,

Em costa relacionar l'adjectiu "imperialista" precisament a S. Heaney. Crec que és una imatge molt gràfica i que pot servir de manera simple per plantejar els diversos viaranys de la traducció. És interessant també que parli de Lowell i les seves Imitations. Algun dia hauríem de comentar el pròleg de les Imitations de Lowell, que té molt de suc. Per poder debatre.
Quant a la poesia de Heaney, reconec que vaig tenir una primera fase d'enlluernament absolut. Death of a Naturalist, Field Work, o altres dels primers llibres són excel·lents. I per altra banda, Seamus Heaney és un excel·lent poeta de cicles, i de cicles d'elegies. En la meva opinió, el seu darrer gran llibre va ser Seeing Things. El darrer, District and Circle, malgrat les crítiques favorables que han sortit, tampoc no m'acaba de convèncer. També s'ha de tenir en compte que Seamus Heaney és un poeta endimoniadament difícil de traduir.
Ara bé, hi ha grans poetes a Irlanda. Si m'he d'inclinar per un nom, prefereixo la poesia de Derek Mahon.

24 de maig del 2008, a les 0:16

Anònim ha dit…

Gràcies per la teva resposta, Xavier. Potser sí que he de matitzar el mot "imperialista" i admetre que segurament no és el més adient (sobretot tractant-se d'un irlandès!), però la seva metàfora em va dur a la expansió imperialista romana, la qual cosa, en certa manera, limita les connotacions pejoratives de la paraula: l'imperialisme romà no fou només militar i polític, sino també i sobretot cultural.
D'altra banda, he d'admetre que no he estat un gran lector de S. Heaney i, per tant, la meva opinió sobre la seva poesia és molt subjectiva, per no dir precipitada i agoserada. Segurament he tingut la mala sort de llegir els seus poemes menys atractius, i en traducció (el meu anglès no és suficient per llegir poesia en aquella llengua). Retiro, doncs, humilment la meva opinió sobre el poeta, i em sembla que ja he matitzat això de l'imperialisme. Les paraules poden ser un parany si no s'explica el context en què han estat dites.

24 de maig del 2008, a les 12:38

Xavier ha dit…

Albert,
en cap moment he volgut fer una crítica al teu comentari. Quant a l'imperialisme, ja ho hem deixat enllestit, i aquí sí que convinc amb la teva explicació. Quant a la figura de Heaney com a poeta, tan sols volia expressar la meva opinió.
Xavier

24 de maig del 2008, a les 19:29

Anònim ha dit…

Xavier, en cap moment he interpretat les teves paraules com una crítica, sinó com a part del debat, que em sembla molt positiu. El que he respost és sincer, i la teva opinió sobre Heaney és segurament més vàlida que no la meva pel fet que l'has llegit més bé i amb més interès que jo. No em sap gens de greu rectificar, sobretot quan m'adono que no tinc arguments suficients per opinar. Gràcies un cop més per facilitar aquest debat.

25 de maig del 2008, a les 0:42

Entrades populars d'aquest blog

Antiga fortalesa

Aquests dies hem tingut una molt grata visita a Cracòvia, la del poeta i amic Martín López-Vega . Passejant per la ciutat, en sopars i en trobades, la poesia ha estat molt present. Entre els noms que han aparegut, ha sortit el de Tomasz Różycki , un dels poetes amb més projecció en aquests moments. En record de les converses, en record de Brodski i de tants altres, aquest poema. Tomasz Różycki ANTIGA FORTALESA S'ha acabat el segle vint i la literatura ha abandonat les ciutats, les seves càlides cendres, les habitacions oblidades, les profundes esglésies, les veus als soterranis, els cireres i els dies d'examen, l'arqueologia i els alemanys, els jueus, els polonesos, i les multituds a les estacions. Ha mort Schulz, Roth ha mort. D'ençà que la literatura ha abandonat els espectres dels carrers, dels barris, dels jardinets, ha llençat els uniformes i ha viscut en el buit, allí on sempre tenia el seu lloc, des del principi. Finalment, ha an...

Més informació

De camí a Delft

Jaroslaw Klejnocki DE CAMÍ A DELFT Els núvols se'n van i aviat es farà clar mentre tot esdevé una obra del moment: daurades gotes de pluja sense assecar-se brillen en un sol tímid una noia llegeix una carta les dones escombren el carrer una puntaire concentrada com un cirurgià inclina el cap amb compte. Aquesta ciutat no existeix però jo la veig del tot carrega les seves teulades descansa com cansats animals la gent viu tranquil·la inconscient les barques salpen toquen les campanes quan cal fins i tot el crim madura en algun lloc en algun carreró. I ens separa l'aigua l'eternitat el silenci de les vistes la immortalitat i ens separa una lluïssor intocable la terra s'arruga tremola flueixen les barques flueix un doll de llet flueix una llàgrima una gota de cera una gota de sang una gota de suor reneix la ciutat per un segon abans de morir abans de l'ascensió abans s'enlairi la pols abans que l'ombra llenci la seva xarxa encara lluita encara resplendeix. Esti...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Més informació

Signes

Vivim en un món de signes. I tot és interpretable, a cada moment, des que ens aixequem i en totes les nostres activitats quotidianes. I desxifrar-los no sempre correspon a una activitat col·lectiva. D'altres, si no pertanyem a una col·lectivitat, no els podrem arribar mai a desxifrar, o tindran un significat del tot diferent. La qüestió és arribar a un acord, amb l'altre, amb el signe. Amb nosaltres. Reflexions que sorgeixen en llegir poemes com aquest de Kārlis Vērdiņš . SIGNES Només que alguna cosa no t’agradi, digues-m’ho sense dubtar: assenyala-m’ho baixant el front i arrufant les celles, no facis que em rebolqui en intuïcions i dubtes. Que quan giris ràpid el cap i un lleu tremolor dels llavis siguin una clara al·lusió: el planeta hermafrodita està en perill, el Petit Príncep busca infructuosament el seu horitzó esfèric, per aferrar-s’hi, mantenir-s’hi per no volar de nou a les òrbites negres. Que els punys serrats i el cap a...

Més informació

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema: *** M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qu...

Més informació

Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki . Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa , si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any. Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funci...

Més informació

De poesies

Entro en una de les llibreries pri ncipals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa...

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog