Passa al contingut principal

Traducció i una metàfora


Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció?

Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations.
Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre, la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf. Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70...

Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry.

Comentaris

Albert ha dit…
Em costa pair aquesta metàfora, que em sembla excessivament "bèl·lica" (i una mica "imperialista") per parlar de poesia. També em costa força (ho sento!) pair la poesia del senyor Heaney, dit amb tot el respecte i tota la consideració que mereix el poeta irlandès.
Xavier Farré ha dit…
Benvolgut Albert,

Em costa relacionar l'adjectiu "imperialista" precisament a S. Heaney. Crec que és una imatge molt gràfica i que pot servir de manera simple per plantejar els diversos viaranys de la traducció. És interessant també que parli de Lowell i les seves Imitations. Algun dia hauríem de comentar el pròleg de les Imitations de Lowell, que té molt de suc. Per poder debatre.
Quant a la poesia de Heaney, reconec que vaig tenir una primera fase d'enlluernament absolut. Death of a Naturalist, Field Work, o altres dels primers llibres són excel·lents. I per altra banda, Seamus Heaney és un excel·lent poeta de cicles, i de cicles d'elegies. En la meva opinió, el seu darrer gran llibre va ser Seeing Things. El darrer, District and Circle, malgrat les crítiques favorables que han sortit, tampoc no m'acaba de convèncer. També s'ha de tenir en compte que Seamus Heaney és un poeta endimoniadament difícil de traduir.
Ara bé, hi ha grans poetes a Irlanda. Si m'he d'inclinar per un nom, prefereixo la poesia de Derek Mahon.
Albert ha dit…
Gràcies per la teva resposta, Xavier. Potser sí que he de matitzar el mot "imperialista" i admetre que segurament no és el més adient (sobretot tractant-se d'un irlandès!), però la seva metàfora em va dur a la expansió imperialista romana, la qual cosa, en certa manera, limita les connotacions pejoratives de la paraula: l'imperialisme romà no fou només militar i polític, sino també i sobretot cultural.
D'altra banda, he d'admetre que no he estat un gran lector de S. Heaney i, per tant, la meva opinió sobre la seva poesia és molt subjectiva, per no dir precipitada i agoserada. Segurament he tingut la mala sort de llegir els seus poemes menys atractius, i en traducció (el meu anglès no és suficient per llegir poesia en aquella llengua). Retiro, doncs, humilment la meva opinió sobre el poeta, i em sembla que ja he matitzat això de l'imperialisme. Les paraules poden ser un parany si no s'explica el context en què han estat dites.
Xavier Farré ha dit…
Albert,
en cap moment he volgut fer una crítica al teu comentari. Quant a l'imperialisme, ja ho hem deixat enllestit, i aquí sí que convinc amb la teva explicació. Quant a la figura de Heaney com a poeta, tan sols volia expressar la meva opinió.
Xavier
Albert ha dit…
Xavier, en cap moment he interpretat les teves paraules com una crítica, sinó com a part del debat, que em sembla molt positiu. El que he respost és sincer, i la teva opinió sobre Heaney és segurament més vàlida que no la meva pel fet que l'has llegit més bé i amb més interès que jo. No em sap gens de greu rectificar, sobretot quan m'adono que no tinc arguments suficients per opinar. Gràcies un cop més per facilitar aquest debat.

Entrades populars d'aquest blog

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

En la mort de John Ashbery

Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery. He de reconèixer que …

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de de…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

5000 anys d'Europa 4

5000 ANYS D'EUROPA



4

El nou floriment va ser com
flors tardanes que s'obrien
en els territoris closos dels jardins.

Va ser un desenvolupament impetuós!
El filat de cotó en la Gant flamenca,
amb telers de vapor semiautomatizats

va fer possible la superioritat industrial
de la ciutat en el continent.
Així que el camí l'hem viscut

en el benestar, tan sols observant els disturbis
des de la finestra. Però el nostre cor
era amb els manifestants perquè tampoc

no teníem massa cosa i era l'única propietat:
un jardí de flors tardanes,
alguna cosa que tenia autonomia pròpia.

Sobre una vida

I ja tenim aquí novembre. Dia de difunts, inesperadament càlid, deu graus positius. Abans d’ahir vaig ser al cementiri, vam portar-hi crisantems, l’Ania i jo. Demà és el quinzè aniversari d’Artur (1), tornaré a encendre una espelma. Quinze anys, i la tristesa segueix sent la mateixa, i els records rics en esdeveniments i el sentiment dels anys també són els mateixos. Tanta felicitat i tantes converses divertides, tants problemes públics i també els que han estat del tot personals, tant dolor i tantes separacions freqüents, per molt que no hagin durat gaire, unes separacions que endolcia gairebé sempre la correspondència diària. Els viatges junts i per separat, convidats a actes o per motius literaris, i els desplaçaments junts per tot el món amb estades llargues, d’anys, a França i als Estats Units.

Julia Hartwig, Dziennik, Wydawnictwo Literackie, Kraków, 2017

(1) Artur Międzyrzeczki (1922-1996), poeta i traductor, des de 1954, marit de Julia Hartwig

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

El nostre I.

Artur Szlosarek va publicar un nou llibre de poemes a finals de l'any passat, El llapis del carnisser, en què fa un canvi de rumb en la seva poètica, cada cop més propera a l'associació inconnexa d'elements (de nou, l'ombra de John Ashbery es va fent més i més gran, i més perillosa). En aquest poema conservo el joc de pronoms personals de l'original que aporten una visió molt particular per arribar al desenllaç del poema.

EL NOSTRE I.

El nostre veí (diuen que està
sonat) ho sap tot. Especialment
el que el seu tu no sap.

Però és difícil saber si pels poemes.
Aquests els llegeix jo, per matar el temps,
sense cap esperança que ajudin

a copsar la bondadosa confusió
en una foscor sobtada. Per damunt nostre, el dia
d'enfredorits colors llença una ona anònima a la riba,

despulla una sirena xopa;
aspira les llimadures i fa públiques les debilitades forces.

                           - El nostre idèntic és com un cos excitat.

Com si necessités amb urgència
un alfabet p…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…