Passa al contingut principal

Traducció i una metàfora


Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció?

Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations.
Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre, la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf. Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70...

Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry.

Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Anònim ha dit…
Em costa pair aquesta metàfora, que em sembla excessivament "bèl·lica" (i una mica "imperialista") per parlar de poesia. També em costa força (ho sento!) pair la poesia del senyor Heaney, dit amb tot el respecte i tota la consideració que mereix el poeta irlandès.
23 de maig de 2008 a les 22:21
Xavier ha dit…
Benvolgut Albert,

Em costa relacionar l'adjectiu "imperialista" precisament a S. Heaney. Crec que és una imatge molt gràfica i que pot servir de manera simple per plantejar els diversos viaranys de la traducció. És interessant també que parli de Lowell i les seves Imitations. Algun dia hauríem de comentar el pròleg de les Imitations de Lowell, que té molt de suc. Per poder debatre.
Quant a la poesia de Heaney, reconec que vaig tenir una primera fase d'enlluernament absolut. Death of a Naturalist, Field Work, o altres dels primers llibres són excel·lents. I per altra banda, Seamus Heaney és un excel·lent poeta de cicles, i de cicles d'elegies. En la meva opinió, el seu darrer gran llibre va ser Seeing Things. El darrer, District and Circle, malgrat les crítiques favorables que han sortit, tampoc no m'acaba de convèncer. També s'ha de tenir en compte que Seamus Heaney és un poeta endimoniadament difícil de traduir.
Ara bé, hi ha grans poetes a Irlanda. Si m'he d'inclinar per un nom, prefereixo la poesia de Derek Mahon.
24 de maig de 2008 a les 0:16
Anònim ha dit…
Gràcies per la teva resposta, Xavier. Potser sí que he de matitzar el mot "imperialista" i admetre que segurament no és el més adient (sobretot tractant-se d'un irlandès!), però la seva metàfora em va dur a la expansió imperialista romana, la qual cosa, en certa manera, limita les connotacions pejoratives de la paraula: l'imperialisme romà no fou només militar i polític, sino també i sobretot cultural.
D'altra banda, he d'admetre que no he estat un gran lector de S. Heaney i, per tant, la meva opinió sobre la seva poesia és molt subjectiva, per no dir precipitada i agoserada. Segurament he tingut la mala sort de llegir els seus poemes menys atractius, i en traducció (el meu anglès no és suficient per llegir poesia en aquella llengua). Retiro, doncs, humilment la meva opinió sobre el poeta, i em sembla que ja he matitzat això de l'imperialisme. Les paraules poden ser un parany si no s'explica el context en què han estat dites.
24 de maig de 2008 a les 12:38
Xavier ha dit…
Albert,
en cap moment he volgut fer una crítica al teu comentari. Quant a l'imperialisme, ja ho hem deixat enllestit, i aquí sí que convinc amb la teva explicació. Quant a la figura de Heaney com a poeta, tan sols volia expressar la meva opinió.
Xavier
24 de maig de 2008 a les 19:29
Anònim ha dit…
Xavier, en cap moment he interpretat les teves paraules com una crítica, sinó com a part del debat, que em sembla molt positiu. El que he respost és sincer, i la teva opinió sobre Heaney és segurament més vàlida que no la meva pel fet que l'has llegit més bé i amb més interès que jo. No em sap gens de greu rectificar, sobretot quan m'adono que no tinc arguments suficients per opinar. Gràcies un cop més per facilitar aquest debat.
25 de maig de 2008 a les 0:42
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…
1 comentari
Més informació

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Diàlegs i dates

El temps passa. Una evidència que no caldria ni dir. El temps passa i de nou ens trobem en un punt per on hem passat. Vénen records. I es fa un recompte del que un ha aconseguit o ha deixat d'aconseguir. En literatura, les efemèrides, qualsevol efemèride, ens serveixen sempre per tornar a un autor. Per llegir-lo. És el millor regal que li podem fer. Avui fa 9 anys va morir Czesław Miłosz. Per a mi, una de les figures més importants del segle XX. Sense ell, sense la seva obra, la meva vida hauria estat molt diferent. Potser no m'hauria encaparrat a estudiar polonès, a endinsar-me en una literatura que per a mi, acabat de llicenciar, encara era tota una illa desconeguda. I no hauria anat a viure a Polònia, també per veure que la idea que m'havien format la literatura i la història era molt diferent del que em trobaria. He dedicat a Miłosz uns quants anys, i li dedicaré encara més anys perquè la seva obra no pot ser oblidada. Perquè quan el llegeixo em torna a sorprendre com…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …
3 comentaris
Més informació

Judit amb el cap d'Holofernes

Antony Dunn va néixer a Londres (1973). Ha publicat dos llibres de poemes en editorials de prestigi com Carcanet.


JUDIT AMB EL CAP D'HOLOFERNES

Judit no pot esperar la invenció de la càmera.
Posa per l'enèsima escultura aquesta setmana,
la dringadissa dels cisells que li provoquen
migranya, i aquella pintura vermella a la catifa
que no la deixa de petja, està perdent molt ràpid
la seva llegendària paciència.

Per altra banda, se sent ximple posant
per escultors i pintors amb les seves reserves
de pintallavis, de perfum i l'acer en una mà
i una gran pinya en l'altra: el cap
d'Holofernes està pudint en una estaca
en els murs orgullosos de la ciutat

mentre que tots els paparazzi dels artistes
bavegen per la carn, al viu i morta,
els documents insistiran a anomenar-la
la Viuda Negra, i els seus lectors, evidentment,
no voldran sentir que Déu hi té res a veure,
sempre segurs de malmetre la perspectiva humana.

Difícil de tenir un posat triomfant quan el triomf
es malinter…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…
2 comentaris
Més informació

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Els tres reis

S'han escrit molts poemes sobre els tres (o quatre?) reis (d'Orient). Jordi Llavina en va fer una petita selecció en aquest article de Núvol. Per aquells dies, i després, quan hi va haver tot aquell xou per tots cantons quant a la cavalcada d'algunes ciutats, llegia un llibre traduït al polonès del poeta lituà Kornelijus Platelis, i em vaig trobar amb uns reis del tot diferents. Crec que no hi ha cap versió tan cruel com aquesta. El tradueixo, del polonès, no pas del lituà, i en l'entremig no puc arribar a saber si s'han perdut moltes coses, o ells ja s'han perdut del tot en aquest deambular seu.


ELS TRES REIS

Enfonsant-se en la neu, erts, portats per estrelles desconegudes
de contenidor en contenidor, carregant deixalles
en bosses de plàstic com un úter on un objecte n'és el fruit,
utilitzant tot el que permet arrencar-se
fora del món, qualsevol cosa que es converteixi
en una sensació de plaer. Cossos com someres asclades.
Vers on els apressa aquesta estra…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Boira i fred

Fa un parell de dies va aparèixer aquest nou article a la revista electrònica La Náusea. En aquell moment, la boira em tenia corprès per uns dies. Ara, amb un cap de setmana que hem estat a -16/-18 graus durant quasi tot el dia, em reafirmo encara molt més en dir que el clima determina bona part de la creació (i no tan sols literària) en aquestes zones d'Europa, que tenen el nom segons cada observador, Europa Central (amb el terme que ha fet fortuna de Mitteleuropa), Europa de l'Est, vés a saber que més. I la determina molt més que no pas en l'Europa del Sud. Per altra banda, que ningú es presti a error, en cap moment concebo el concepte d'Europa Central com un concepte climatològic. Una afirmació que sí va fer Peter Handke, i que després Drago Jančar va respondre en un sensacional assaig. I a partir d'aquell assaig vaig escriure aquest poema, inclòs al cicle “Elegies centreeuropees?”

10

La blava superfície, estesa com uns llençols
massa amples per a les cordes, e…
Publica un comentari a l'entrada
Més informació