Passa al contingut principal

Traducció i una metàfora


Robert Hass: Així, senyor Heaney, teniu alguna teoria sobre la traducció?

Seamus Heaney: No, no en tinc cap, de teoria [...] No tinc cap teoria però sí una metàfora. Es basa en la relació dels Víkings amb l'illa d'Irlanda i l'illa de Bretanya. Hi va haver un període conegut com els Assalts, i després un altre període conegut com els Assentaments. Ara, un bon motiu per a la traducció és l'assalt. Entres -aquest és el mètode de Lowell- i assaltes l'italià, assaltes l'alemany, assaltes el grec, i acabes amb un botí que anomenes Imitations.
Per altra banda, hi ha l'aproximament per mitjà dels assentaments: entres en una oeuvre, la colonitzes, te la fas teva, però t'hi quedes. La canvies i ella també et canvia a tu una mica. Robert Fitzgerald es va quedar amb Homer, Bob Hass, amb Milosz. Jo vaig quedar-me amb el Beowulf. Però també vaig assaltar Dante a finals dels anys 70...

Seamus Heaney i Robert Hass en la conversa The Art of Translating Poetry.

Comentaris

Anònim ha dit…
Em costa pair aquesta metàfora, que em sembla excessivament "bèl·lica" (i una mica "imperialista") per parlar de poesia. També em costa força (ho sento!) pair la poesia del senyor Heaney, dit amb tot el respecte i tota la consideració que mereix el poeta irlandès.
Xavier ha dit…
Benvolgut Albert,

Em costa relacionar l'adjectiu "imperialista" precisament a S. Heaney. Crec que és una imatge molt gràfica i que pot servir de manera simple per plantejar els diversos viaranys de la traducció. És interessant també que parli de Lowell i les seves Imitations. Algun dia hauríem de comentar el pròleg de les Imitations de Lowell, que té molt de suc. Per poder debatre.
Quant a la poesia de Heaney, reconec que vaig tenir una primera fase d'enlluernament absolut. Death of a Naturalist, Field Work, o altres dels primers llibres són excel·lents. I per altra banda, Seamus Heaney és un excel·lent poeta de cicles, i de cicles d'elegies. En la meva opinió, el seu darrer gran llibre va ser Seeing Things. El darrer, District and Circle, malgrat les crítiques favorables que han sortit, tampoc no m'acaba de convèncer. També s'ha de tenir en compte que Seamus Heaney és un poeta endimoniadament difícil de traduir.
Ara bé, hi ha grans poetes a Irlanda. Si m'he d'inclinar per un nom, prefereixo la poesia de Derek Mahon.
Anònim ha dit…
Gràcies per la teva resposta, Xavier. Potser sí que he de matitzar el mot "imperialista" i admetre que segurament no és el més adient (sobretot tractant-se d'un irlandès!), però la seva metàfora em va dur a la expansió imperialista romana, la qual cosa, en certa manera, limita les connotacions pejoratives de la paraula: l'imperialisme romà no fou només militar i polític, sino també i sobretot cultural.
D'altra banda, he d'admetre que no he estat un gran lector de S. Heaney i, per tant, la meva opinió sobre la seva poesia és molt subjectiva, per no dir precipitada i agoserada. Segurament he tingut la mala sort de llegir els seus poemes menys atractius, i en traducció (el meu anglès no és suficient per llegir poesia en aquella llengua). Retiro, doncs, humilment la meva opinió sobre el poeta, i em sembla que ja he matitzat això de l'imperialisme. Les paraules poden ser un parany si no s'explica el context en què han estat dites.
Xavier ha dit…
Albert,
en cap moment he volgut fer una crítica al teu comentari. Quant a l'imperialisme, ja ho hem deixat enllestit, i aquí sí que convinc amb la teva explicació. Quant a la figura de Heaney com a poeta, tan sols volia expressar la meva opinió.
Xavier
Anònim ha dit…
Xavier, en cap moment he interpretat les teves paraules com una crítica, sinó com a part del debat, que em sembla molt positiu. El que he respost és sincer, i la teva opinió sobre Heaney és segurament més vàlida que no la meva pel fet que l'has llegit més bé i amb més interès que jo. No em sap gens de greu rectificar, sobretot quan m'adono que no tinc arguments suficients per opinar. Gràcies un cop més per facilitar aquest debat.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

De lectures electròniques

A diferència del que deia en aquesta entrada , finalment em vaig comprar un lector de llibres electrònics. Després de mirar diversos models, em vaig decidir per aquest , que vaig comprar a Polònia, encara que el mateix model es ven en altres països amb un altre nom. I n’estic molt satisfet. Ja hi tinc una biblioteca considerable, malgrat la poca oferta que encara hi ha en algunes llengües, com per exemple, en català. L’altre dia, llegint un informe sobre els llibres electrònics publicat a Polònia, vaig veure per una banda sorprès que aquest país és el segon en oferta d’aquest format darrere dels Estats Units. Per una altra banda, no estava tan sorprès, potser perquè ja m’havia acostumat a comprar molts llibres electrònics en polonès. L’oferta és admirable, hi ha llibres que apareixen fins i tot abans en format electrònic que en format paper. Evidentment, hi ha encara editorials una mica renitents a aquest format. Però, en general, no es pot comparar, ni de lluny, amb l’oferta que h...

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...

Societat Musil

"Cuando Musil volvió a Viena sus amigos formaron una Sociedad Musil, cuyos miembros se comprometían a aportar cada mes una determinada cantidad con el fin de que él pudiese trabajar tranquilo en El hombre sin atributos . Musil conocía la lista de los miembros y hacía que se le informase sobre si entregaban puntualmente las cantidades que les correspondían. No creo que se sintiese avergonzado por la existencia de tal sociedad. Opinaba, y con razón, que esa gente sabía lo que estaba en juego. El hecho de que se permitiese a alguien contribuir a esa obra era para este una distinción. Hubiera convenido que se hubiera apuntado más gente. Siempre tuve la sospecha de que él consideraba esa Sociedad Musil como una especie de orden. Ser aceptado en ella constituía un alto honor, y yo me preguntaba si Musil habría excluido de tal orden a sujetos mediocres. Se necesitaba un sublime desprecio del dinero para seguir trabajando, en tales circunstancias, en una obra como El hombre sin atributo...

Viatge sentimental al voltant de la meva cambra

Jovan Hristić (1933) va néixer a Belgrad. Relacionat des dels inicis de la seva carrera amb el món teatral, ha escrit cinc obres de teatre, un estudi sobre Txèkhov i també diversos llibres de poesia. Ha traduït l’obre de T. S. Eliot i de Cavafis.  VIATGE SENTIMENTAL AL VOLTANT DE LA MEVA CAMBRA Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa. No ens era donat d’acabar els nostres viatges. Oblidàvem la força dels començaments en una vana felicitat dels finals. Jo em trobava a mi mateix en el silenci i en el mar, aquella vida futura que dormia en la llum anèmica del sol mentre un antic verí lentament omplia tot el meu fluix sanguini. Començant en la mateixa habitació, i igualment acabant-hi, mentre que les mateixes batalles omplien les parets com ombres esperant les seves ales. Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa. Ulls d’un matí futur, perdoneu-nos, a nosaltres que mai no sabrem res de vosaltres. Perdoneu les nostres habitacions mentre l’antic verí ja omple gairebé tot el nostre fluix ...

Novetat

Farem una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre: Com a mostra, presentem l'inici de la novel·la (en el fons, és una trilogia , i el que es publica n'és la primera part). L'estil tallat, ple d'imatges, poètic, amb els punts suspensius que es repeteixen constantment, segueix al llarg de les més de 290 pàgines. A sí dejamos Basilea. Gerbesgäsli… rue Helder… Steinenvorstadt… Nadelberg… rue de Bourg… Vino mucha gente a casa, sobre todo policías. Unos de uniforme, otros de paisano. Entre estos últimos, había algunos que parecían vendedores del mercado central, otros, con sus anchos sombreros de terciopelo negro, eran como bailarines de varietés. A través de la Luisenplatz dos policías uniformados nos acompañaron, con el equipaje esencial, a la estación. La gente se paraba y miraba. Pasamos por un puentecito sobre un riachuelo, donde apenas una hora y media antes había estado jugando con guijarros amarillos en una roca artificial. Finalmente, nos vamos...

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bian ka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme...

Tomas Tranströmer. Bàltics.

Ha mort Tomas Tranströmer. Fa un parell de dies. Volia escriure alguna cosa sobre ell. És un autor que he llegit i he rellegit i rellegeixo constantment. Pertany al petit grup dels retorns, o dels acompanyants. Aquells poetes que sempre són allà, al costat, encara que llegeixis un munt de poetes més a la vegada, en l'endemig, al matí, a la tarda, a la nit, un poema aquí, i un altre i un altre. Però després tornes als teus poetes estimats per sentir de nou aquell calfred. I un als quals tornes segur és Tranströmer. De vegades, només un poema, una imatge que et trasllada a un viatge interior i exterior. A un abisme i a una elevació. Pocs poetes tenen la capacitat de poder unir en un sol poema, en una sola imatge, aquests extrems.  Al final, no he escrit res. Però enllaço aquesta entrada amb una joia. Un dels millors homenatges que es poden fer a un poeta, llegir-lo i traduir-lo. Traduir-lo per a un mateix, el traduïm per fer-nos-el nostre. Això és el que ha fet l'amic Fruela...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Apunts d'un matí (3)

*** Passo cap a una altra llibreria. Cracòvia és una ciutat amb força llibreries, però totes són petites petitetes, i encara que cap d’elles no s’acaba d’especialitzar, ja he pogut orientar-me d’on puc comprar uns llibres o uns altres. No és gaire fàcil, però s’acaba sabent quan una editorial treu un llibre en quina llibreria concreta el podrem trobar. Evidentment, no parlo del que publiquen les grans editorials, sinó de les editorials d’abast més reduït. A Cracòvia, no hi ha cap llibreria com LaCentral , on pots entrar a una hora determinada i mai no saps quan en sortiràs, ni tampoc amb quants llibres. Una llibreria on l’apartat de poesia ja és prou com perquè tinguis rodaments de cap. No, a Cracòvia entres a les llibreries, saps el que busques, i aviat en surts. Avui no buscava poesia. Buscava un llibre de W. G. Sebald, Austerlitz . L’última edició en polonès és de 2007, així que és impossible de poder-la trobar enlloc. Però no, vaig recordar que havia vist llibres de Sebald reb...