Passa al contingut principal

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Tens tota la raó Xavier. Tot i que defenso l’autopublicació i també la publicació en format electrònic, també penso que el perill està en la pèrdua del criteri i, com bé dius, en la pèrdua dels oficis associats al llibre, que li atorgaven un plus de qualitat.

Ara bé, pel que dius que “Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi?”, et diré que pels lectors de poesia, el miracle i la recompensa de la troballa formen part, també, del camí. M’has fet recordar un dissabte a Girona, abans que et conegués com a poeta, que vaig entrar a la llibreria Geli buscant un llibre de poemes de l’Adam Zagajevski però vaig sortir amb “La disfressa dels arbres” a les butxaques (amples) de l’anorac. Recordo haver avançat cap a la plaça de la independència i haver obert el llibre per aquell esplèndid poema de la pàgina 19, que ja per sempre serà també meu. El miracle i la recompensa de la troballa.
Unknown ha dit…
Xavierze, jak wiesz, mówimy po polsku: oddać książkę w ręce czytelnika. Dobra literatura, jak dobre życie, nie boi się ryzyka, a jeśli uznamy, że jesteśmy , jako autorzy, równie nieważni czy ważni, jak nasi odbiorcy, to praktyka udostępniania utworów w (l)iternecie tworzy taką płaszczyznę spotkania między nami, gdzie w pełnym zaufaniu oddajemy się (w naszych wierszach, książkach) w ręce czytelnika, nie polegając na żadnych innych filtrach niż nasza własna odpowiedzialność za wartość i jakość, którą dajemy innym ludziom. Jak w życiu, takim spotkaniem rządzi przypadek, czy zrządzenie, chociaż odpowiedzialność spada na autora/autorkę, ażeby dbać o swoich czytelników, podsuwać im siebie w swoich utworach, co moim zdaniem, zawsze jest jakimś uroszczeniem, bo właściwie niby dlaczego ktokolwiek miałby się interesować mną i wytworami mojego wolnego czasu. Jednak jakoś tak się wydarza, co potwierdza moje doświadczenie publikowania w sieci, kiedy drogi publikacji papierowej stały się dla mnie niedostępne, że dobry wiersz, dobra książka odnajduje swoich dobrych czytelników, co właściwie eliminuje rynkowy aspekt publikacji i przywraca nas do rozumienia literatury jako rozrywki, przywileju tych, którzy mają wolny czas, jak chciał Montaigne. Ale i spotkania. Uważam, że warto jest ryzykować takie otwarcie, a nie za bardzo warto mieć pretensje, że niedowartościowani ludzie, którzy w pisaniu znaleźli sobie sposób ulżenia swojemu niedowartościowaniu (co nierzadko skutkuje i megalomanią, i grafomanią), używają tego narzędzia, jakim jest Internet, żeby dopraszać się uwagi. Dobrze wiemy, że ludzie, którzy zajmują się literaturą na poważnie, wierzą, że jest ona w stanie pomóc, zmienić życie na lepsze nie tylko im, a może nawet nie przede wszystkim; że pisze się dla ludzi, a nie po to, żeby poczuć się lepszym. Może więc warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom, że użyją filtrów swojego własnego doświadczenia, wiedzy, rozumu i serca, smaku, jak to jest w czytaniu, żeby samemu rozsądzić, czy dany utwór jest ich poruszający, mówiący coś, czego dotąd nie dostrzegli, albo nie potrafili nazwać. Jest jakaś niehojność, czy wręcz pazerność, w powstrzymywaniu publikacji swoich książek, jeżeli w swoim sumieniu wierzysz, że to, co dajesz ludziom jest wartościowe i dobrej jakości; nie publikując, jeśli nie masz żadnej pewności, że ukończona książka zostanie wydana w formie papierowej, odmawiasz sobie spełnienia jako pisarza, przez co rozumiem oddanie swojej książki w ręce czytelnika, bez żadnej gwarancji, że do niego trafi, a on/a zrobi z niego dobry użytek, zaś czytelnikom odmawiasz przyjemności obcowania z Twoim pisaniem, dla którego każdy autor powinien być decydującym filtrem. Po prostu: względy dotychczasowej recepcji i obiegu literatury nie powinny, moim zdaniem, stać na drodze do spotkania dzieła z czytelnikiem, w czym myślę spełnia się jakakolwiek pisarska "misja" czy "pasja". Co zwrotnie pozwala autorowi poczuć się ze sobą dobrze, a w dodatku internet ułatwia, możliwe też wcześniej, czytelnikowi podzielić się z autorem swoją opinią o jego dziele. Czasami można usłyszeć komplement. :)
Xavier ha dit…
Estimat Víctor,

M'he emocionat amb la història del llibre. I sí, tens tota la raó, la casualitat o la troballa formen part del camí, i en molts casos, en són la part principal. La meva vida de lector de poesia està formada per totes aquestes troballes, una rere l'altra, cosa que em fa molt feliç, poder haver arribat a tants autors que m'han descobert les seves maneres de mirar el món. Moltes gràcies de nou.
Una abraçada.
Xavier ha dit…
Piotrze,
Musiałbym napisać parę dobrych stron, żeby porządnie i jak się należy odpowiedzieć na Twój bardzo ciekawy komentarz. Poruszasz w nim wiele kwestii, których nie sposób wyczerpać w tym miejscu. Rozumiem to, co mówisz o hojności, o tym, że chcemy być czytani, a że być znani jest zupełnie czymś innym. Z drugiej strony, w żadnym momencie nie chcę poruszać kwestii, że niedowartościowani mają w internecie swoje pole do napisania czegokolwiek. Nie o to mi chodziło, chodziło mi o wszystkich. Nie chciałbym, żeby się rozumiało to jako podział, ale jak zapewne wiesz, w naszym świecie jeszcze działają mocno zakodowane różne przekonania, a szczególnie przekonanie, że książka dalej ma więcej prestiżu niż format elektroniczny, choć pewnie zaczyna się to powoli zmieniać. Temu faktowi chciałem bardziej nadać wagi w moim tekście. I bardzo dziękuję za napisanie takich pięknych zdań o wierze w czytelnika. Tak, tu się zgadzam, warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom...

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Edvard Munch, New Snow in the Avenue

Szymon Słomczyński va néixer l’any 1988. Va publicar el seu primer llibre de poemes l’any 2013, que va resultar ser tota una revelació de la nova poesia. Va quedar finalista del premi més important de la literatura polonesa, el Nike (a Polònia tots els premis que tenen entitat són a obra publicada, dir que no mereixen cap mena de consideració els premis a obra no publicada és ser molt benèvol), i també va guanyar el premi al millor debut poètic. Des d’aleshores, ha publicat dos llibres més. Actualment, viu a Cracòvia. Aquest poema pertany al primer llibre que va publicar. EDVARD MUNCH, NEW SNOW IN THE AVENUE D’aquí a no res marxaran – els han enxampat amb el pinzell abans de separar-se (o se’ls han imaginat). Els liles conflueixen a dalt del quadre, i aquells dos al llindar parlen de l’hivern (passarà? Durarà encara?) El sol és de color de cirera (ho sé, estic mirant l’original), la neu s’estén inerta. Si no passa res, què fa que t’emocionis i que t’obliga a

Una petxina de les vacances

Vaig conèixer Stanka Hrastelj al Festival de Vilenica d’enguany. L’últim dia em va regalar el seu llibre de poemes Senyor, tenim alguna cosa per donar-vos (2009). I el viatge de retorn amb l’avió era com estar en dues esferes, en l’aire i en les profunditats d’aquest gran llibre. Aquest és un dels poemes que conté. UNA PETXINA DE LES VACANCES Les notícies tristes són com petxines, cada any algú en porta de les vacances i de sobte són per tot arreu. Canvien les imatges, canvien el pols dels dies i l’api obligatori al voltant vol influir en la nostra relació amb el món; però, mama, mai res no serà fàcil. El pa de pessic queda sense tocar i cessa la llum dels teus ulls. Ja tenim el vespre aquí, l’ocàs ens esbandirà del teu pit.