Vés al contingut principal

Tornades (iii)

TORNADES (III)

Oliveres, oliveres, aquí i allà us dreceu. I vosaltres, ceps que repteu pel terra i us afilereu en una formació de combat per poder resistir la calorada que ens embat aquests dies de juliol. Palmeres, en vosaltres mai no m'havia fixat abans. He hagut de marxar, i en la distància m'han parlat de vosaltres. Ells, els altres, les altres veus, les altres mirades han fet que torni i us vegi ara, quasi omnipresents en tot el trajecte. I els pins, que m'heu acompanyat cada estiu. Sou molt més clars, molt més plens que les palmeres, però en la llunyania no sou tan exòtics. Tot un món que redescobreixo sota aquesta llum tan intensa a què m'he de tornar a acostumar. Com també m'he d'acostumar a la meva imatge aquí. Ara us miro a tots com si us veiés per primer cop. I aquests colors terrosos, àrids, aquesta mínima vegetació que s'arrapa i sap com créixer en una canícula que esdevé un altaveu de cada moviment. El sol és silenci, i les poques herbes que creixen ho fan amb un cruix augmentat. El sents de darrere les finestres. Jo també m'arrapo a aquestes imatges. Les conservaré de nou en la memòria davant d'una hibernació que creixerà en l'altre jo. Em reparteixo entre paisatges. En sóc la seva comunió. Per abraçar-ho tot, oblidar-ho i recuperar-ho. Any rere any. En estacions paral·leles on tot és possible. On la graula de negre plomatge s'acosta per la neu i s'arrecera al pi, a l'olivera, emet un crit i et sotja com preguntant, què hi fem, tots dos aquí?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…