Vés al contingut principal

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Tens tota la raó Xavier. Tot i que defenso l’autopublicació i també la publicació en format electrònic, també penso que el perill està en la pèrdua del criteri i, com bé dius, en la pèrdua dels oficis associats al llibre, que li atorgaven un plus de qualitat.

Ara bé, pel que dius que “Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi?”, et diré que pels lectors de poesia, el miracle i la recompensa de la troballa formen part, també, del camí. M’has fet recordar un dissabte a Girona, abans que et conegués com a poeta, que vaig entrar a la llibreria Geli buscant un llibre de poemes de l’Adam Zagajevski però vaig sortir amb “La disfressa dels arbres” a les butxaques (amples) de l’anorac. Recordo haver avançat cap a la plaça de la independència i haver obert el llibre per aquell esplèndid poema de la pàgina 19, que ja per sempre serà també meu. El miracle i la recompensa de la troballa.
Piotr Mierzwa ha dit…
Xavierze, jak wiesz, mówimy po polsku: oddać książkę w ręce czytelnika. Dobra literatura, jak dobre życie, nie boi się ryzyka, a jeśli uznamy, że jesteśmy , jako autorzy, równie nieważni czy ważni, jak nasi odbiorcy, to praktyka udostępniania utworów w (l)iternecie tworzy taką płaszczyznę spotkania między nami, gdzie w pełnym zaufaniu oddajemy się (w naszych wierszach, książkach) w ręce czytelnika, nie polegając na żadnych innych filtrach niż nasza własna odpowiedzialność za wartość i jakość, którą dajemy innym ludziom. Jak w życiu, takim spotkaniem rządzi przypadek, czy zrządzenie, chociaż odpowiedzialność spada na autora/autorkę, ażeby dbać o swoich czytelników, podsuwać im siebie w swoich utworach, co moim zdaniem, zawsze jest jakimś uroszczeniem, bo właściwie niby dlaczego ktokolwiek miałby się interesować mną i wytworami mojego wolnego czasu. Jednak jakoś tak się wydarza, co potwierdza moje doświadczenie publikowania w sieci, kiedy drogi publikacji papierowej stały się dla mnie niedostępne, że dobry wiersz, dobra książka odnajduje swoich dobrych czytelników, co właściwie eliminuje rynkowy aspekt publikacji i przywraca nas do rozumienia literatury jako rozrywki, przywileju tych, którzy mają wolny czas, jak chciał Montaigne. Ale i spotkania. Uważam, że warto jest ryzykować takie otwarcie, a nie za bardzo warto mieć pretensje, że niedowartościowani ludzie, którzy w pisaniu znaleźli sobie sposób ulżenia swojemu niedowartościowaniu (co nierzadko skutkuje i megalomanią, i grafomanią), używają tego narzędzia, jakim jest Internet, żeby dopraszać się uwagi. Dobrze wiemy, że ludzie, którzy zajmują się literaturą na poważnie, wierzą, że jest ona w stanie pomóc, zmienić życie na lepsze nie tylko im, a może nawet nie przede wszystkim; że pisze się dla ludzi, a nie po to, żeby poczuć się lepszym. Może więc warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom, że użyją filtrów swojego własnego doświadczenia, wiedzy, rozumu i serca, smaku, jak to jest w czytaniu, żeby samemu rozsądzić, czy dany utwór jest ich poruszający, mówiący coś, czego dotąd nie dostrzegli, albo nie potrafili nazwać. Jest jakaś niehojność, czy wręcz pazerność, w powstrzymywaniu publikacji swoich książek, jeżeli w swoim sumieniu wierzysz, że to, co dajesz ludziom jest wartościowe i dobrej jakości; nie publikując, jeśli nie masz żadnej pewności, że ukończona książka zostanie wydana w formie papierowej, odmawiasz sobie spełnienia jako pisarza, przez co rozumiem oddanie swojej książki w ręce czytelnika, bez żadnej gwarancji, że do niego trafi, a on/a zrobi z niego dobry użytek, zaś czytelnikom odmawiasz przyjemności obcowania z Twoim pisaniem, dla którego każdy autor powinien być decydującym filtrem. Po prostu: względy dotychczasowej recepcji i obiegu literatury nie powinny, moim zdaniem, stać na drodze do spotkania dzieła z czytelnikiem, w czym myślę spełnia się jakakolwiek pisarska "misja" czy "pasja". Co zwrotnie pozwala autorowi poczuć się ze sobą dobrze, a w dodatku internet ułatwia, możliwe też wcześniej, czytelnikowi podzielić się z autorem swoją opinią o jego dziele. Czasami można usłyszeć komplement. :)
Xavier Farre ha dit…
Estimat Víctor,

M'he emocionat amb la història del llibre. I sí, tens tota la raó, la casualitat o la troballa formen part del camí, i en molts casos, en són la part principal. La meva vida de lector de poesia està formada per totes aquestes troballes, una rere l'altra, cosa que em fa molt feliç, poder haver arribat a tants autors que m'han descobert les seves maneres de mirar el món. Moltes gràcies de nou.
Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Piotrze,
Musiałbym napisać parę dobrych stron, żeby porządnie i jak się należy odpowiedzieć na Twój bardzo ciekawy komentarz. Poruszasz w nim wiele kwestii, których nie sposób wyczerpać w tym miejscu. Rozumiem to, co mówisz o hojności, o tym, że chcemy być czytani, a że być znani jest zupełnie czymś innym. Z drugiej strony, w żadnym momencie nie chcę poruszać kwestii, że niedowartościowani mają w internecie swoje pole do napisania czegokolwiek. Nie o to mi chodziło, chodziło mi o wszystkich. Nie chciałbym, żeby się rozumiało to jako podział, ale jak zapewne wiesz, w naszym świecie jeszcze działają mocno zakodowane różne przekonania, a szczególnie przekonanie, że książka dalej ma więcej prestiżu niż format elektroniczny, choć pewnie zaczyna się to powoli zmieniać. Temu faktowi chciałem bardziej nadać wagi w moim tekście. I bardzo dziękuję za napisanie takich pięknych zdań o wierze w czytelnika. Tak, tu się zgadzam, warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom...

Entrades populars d'aquest blog

Tantes melodies

Un altre poema del darrer llibre de Natalia de Barbaro.


***

S’acomplirà tot el que ens han promès. La carretera que semblava sense final. Els mantres de neu pels boscos, l’enfosquiment de les muntanyes. Tantes melodies, tot trenat, fosc i clar. I això també: que no hi ha i no hi ha resposta. I tu tu tu – tu a qui no s’ha aconseguit tocar.
Es fa de dia. I aquest paisatge calla, com callava entenebrit. Vaig tant temps en cotxe que la mà que dibuixa la carretera, si hi és, ja s’acosta cap a les vores del mapa. Això és com un nou tipus de submissió, cap a qui? Es fa de dia, i allà segur que és de nit – aquesta llum, aquella foscor
ja van cap a l’encontre. No estan lluny. Sí? Digues.

L'Europa de Czesław Miłosz

Ja fa uns dies que ha aparegut el llibre i que es pot trobar a les llibreries, però fins ara no ho havia esmentat en aquest blog. S’ha publicat el llibre Mi Europa de Czesław Miłosz en una traducció completament nova que he fet del polonès (l’anterior s’havia fet partint del francès, d’aquí també el canvi de títol, ben significatiu, abans era Otra Europa). L’ha publicat Galaxia Gutenberg. Tornar a enfrontar-me a la llengua del gran poeta polonès ha suposat un nou repte. Sempre és un començar de nou, i més amb ell. Quan ja penso que la influència, la importància que veig en aquest autor es pot esmorteir una mica, apareix un nou text, el llegeixo de nou, i em torna a enlluernar. No tinc cap dubte a considerar tota la seva obra com una de les més importants que s’han produït al llarg del segle XX.


LA CIUDAD DE MI JUVENTUD
Veo una injusticia: un parisino no tiene que estar continuamente sacando a su ciudad de la nada. Si la describe, tiene a su disposición una abundancia de alusiones, perdu…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Palimpsest

Predrag Bogdanović Ci (1944) ha estudiat Teoria de la literatura a la Universitat de Belgrad. Els seus poemes acostumen a aparèixer en les antologies de poesia sèrbia contemporània, tant al seu país com a l’estranger.

PALIMPSEST
En el meu rostre uns monjos van esculpir el seu.
Les arrugues van ser esborrades. Una boira se m’incrustava.
Destrament, van escriure la teva vida en les meves formes.
Un riure inesperat, sense motiu, et recorda que encara visc.

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Comparació

Aleksandar Ristovič. Un altre poema d'aquest excel·lent autor.COMPARACIÓ
Es diu que Ulisses no estimava la mar,
i que per això va ser captiu de les brises
marines, de les tempestes i de les onades
que són com cobrellits amb randes.
El mateix en mi. No estimo la poesia
però hi sóc complaent, en sóc captiu seu
i al lector només puc oferir-li jo mateix.
Com algú que sense parar es mou dels rems
a la vela i en torna, arriscant-ho tot
en una història en què no es reconeixerà
enmig de les imatges triades amb cura:

Jo sóc aquell porc.
Jo sóc aquella maduixa a l'hort.
Jo sóc el fum d'aquella pipa.
Jo sóc aquella escuma a la boca.
Jo sóc aquella roda.
Jo sóc aquella mà per on passa la roda
com si molinés la graveta
paral·lela a una altra roda.

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Som un diccionari

Amb aquest poema Krystyna Dąbrowska tanca el seu segon llibre de poemes, Cadires blanques, publicat l’any 2012.

***
Som un diccionari. Les nostres llengües es troben en tremoloses cobertes. Tradueixen el cos en ànima, l’ànima en cos, el desig, l’acompliment en suor i en semen. En lloc de les entrades en ordre alfabètic, un alfabet en llibertat, una o murmurada, una a sonora, i confoses terminacions femenines i masculines. Quin nom tenen per a mi els teus dits? Com t’anomena el meu ventre ardent? Els nostres respirs són fulls que anem passant en cerca d’expressions desconegudes,
i d’elles, quina oració en surt?

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V

Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui
No hauria de comportar-se com nosaltres,
Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb,
I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems,
Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes,
Caient, aixecant-se, fent un cafè,
Untant el pa, perquè arriba un altre dia.

I un altre any. Torna el temps dels regals.
Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat,
Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans.
Em plau cantar amb els altres al banc de l’església,
Agrair el fet que seguim junts,
El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà.

Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort
Que llegim d’altres països, on els esclavitzats
S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca.
Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats.
Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre,
I en ell senyals fantàstics, consells i ordres.
Poc higiènics, és veritat, …