Passa al contingut principal

Literatura a internet


LITERATURA A INTERNET

Des de fa un temps, els llibres de poemes que he publicat* no es troben a les llibreries, segurament tampoc ningú no els demana, en definitiva, com la majoria de llibres de poemes, no tenen cap mena de sortida. Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi? Si fos un narrador, encara. Però d'un poeta, de qui ningú no n'ha sentit parlar? I així, els llibres es queden a les lleixes, aquells que s'han quedat a cal llibreter, però d'altres es retornen i mai més no apareixen, i com que no hi són, com que l'autor no forma part de la nòmina dels quatre o cinc poetes que apareixen arreu i que ja omplen la quota necessària de la poesia, doncs aleshores es queda sense ser llegit. I així tanquem el cercle.
Tal vegada, una de les oportunitats que tenim actualment és poder oferir directament el llibre al lector, en un format electrònic. Sí, però encara no les tinc totes. Com que encara estem en una època en què no queda gens clar cap on anirà el món editorial, publicar de manera electrònica comporta una sèrie de riscos. I també ens posa davant de tota una sèrie de dubtes. Per a mi, un dels dubtes que més em preocupa és qui fa de filtre, quins seran a partir d'ara els filtres. Sí, ja ho sé que els filtres que teníem fins ara no eren fiables al cent per cent, però s'havia construït tot un engranatge que funcionava dins d'uns paràmetres determinats. Ara bé, amb la fal·lera de buscar cada any, cada temporada, cada mes, cada setmana, el llibre que vengui més i que ens tregui d'aquesta ruïna i que ens faci rics i ens alliberi d'aquest terrible món editorial, tot aquest engranatge se n'ha anat en orris. Ja no podem confiar de ningú, cap crític diu el que realment pensa d'un llibre perquè està lligat de peus i mans, i la literatura, en molts casos, ha quedat arraconada com una vella andròmina al quarto dels mals endreços. Per tant, els nous filtres ja no ens fan gaire servei perquè pel dessota sempre hi ha aquell engany, un esquer mal amagat que moltes vegades fem veure que ens empassem. Però si no tenim filtres, aleshores la xarxa es pot omplir d'una grafomania espectacular. Tots aquells autors que tenien les seves novel·les al calaix, rebutjades un cop i un altre per l'editor, i que pensen que són una autèntica meravella i esperen el seu moment, i es consolen pensant que tants grans autors han passat pel mateix, per la novel·la rebutjada i després enaltida als cims més alts de la literatura, començaran a publicar sense fre a internet, amb portades d'un gust més que dubtós, amb una tipografia més que dubtosa, però clar, si ens oblidem de la feina dels tipògrafs, dels dissenyadors gràfics, etc. què voleu que en surti, i envairan tot l'espai amb les seves obres excelses. I al final, tindrem milers de grans novel·les, de grans assajos a internet que no llegirà mai ningú i que no comprarà mai ningú. I ja no diguem res de la poesia, n'anirà tan plena, la xarxa, de versos de barbacoa i de sentiments elevats i nobles, i de rimes carrinclones que arribarà un moment que direm prou. Només cal que us passegeu una mica pel facebook o per altres xarxes socials, i us adonareu que això ja està passant. Mala peça tenim al teler, i potser estaria bé començar a posar fil a l'agulla abans que no s'esvori tota.


*Havia pensat escriure aquesta entrada per presentar els meus primers llibres en format electrònic (els llibres han tingut o segueixen tenint, no ho sé pas, la seva vida en paper). Però resulta que n'ha sortit una cosa totalment diferent, i no renuncio a publicar-la.


Comentaris

Víctor Mañosa ha dit…
Tens tota la raó Xavier. Tot i que defenso l’autopublicació i també la publicació en format electrònic, també penso que el perill està en la pèrdua del criteri i, com bé dius, en la pèrdua dels oficis associats al llibre, que li atorgaven un plus de qualitat.

Ara bé, pel que dius que “Potser algú, per casualitat, veu el teu nom enmig d'una molt migrada selecció d'altres llibres de poemes. Però res més, què pot fer que algú s'endugui a casa el teu llibre de poemes, en aquesta època de crisi?”, et diré que pels lectors de poesia, el miracle i la recompensa de la troballa formen part, també, del camí. M’has fet recordar un dissabte a Girona, abans que et conegués com a poeta, que vaig entrar a la llibreria Geli buscant un llibre de poemes de l’Adam Zagajevski però vaig sortir amb “La disfressa dels arbres” a les butxaques (amples) de l’anorac. Recordo haver avançat cap a la plaça de la independència i haver obert el llibre per aquell esplèndid poema de la pàgina 19, que ja per sempre serà també meu. El miracle i la recompensa de la troballa.
Piotr Mierzwa ha dit…
Xavierze, jak wiesz, mówimy po polsku: oddać książkę w ręce czytelnika. Dobra literatura, jak dobre życie, nie boi się ryzyka, a jeśli uznamy, że jesteśmy , jako autorzy, równie nieważni czy ważni, jak nasi odbiorcy, to praktyka udostępniania utworów w (l)iternecie tworzy taką płaszczyznę spotkania między nami, gdzie w pełnym zaufaniu oddajemy się (w naszych wierszach, książkach) w ręce czytelnika, nie polegając na żadnych innych filtrach niż nasza własna odpowiedzialność za wartość i jakość, którą dajemy innym ludziom. Jak w życiu, takim spotkaniem rządzi przypadek, czy zrządzenie, chociaż odpowiedzialność spada na autora/autorkę, ażeby dbać o swoich czytelników, podsuwać im siebie w swoich utworach, co moim zdaniem, zawsze jest jakimś uroszczeniem, bo właściwie niby dlaczego ktokolwiek miałby się interesować mną i wytworami mojego wolnego czasu. Jednak jakoś tak się wydarza, co potwierdza moje doświadczenie publikowania w sieci, kiedy drogi publikacji papierowej stały się dla mnie niedostępne, że dobry wiersz, dobra książka odnajduje swoich dobrych czytelników, co właściwie eliminuje rynkowy aspekt publikacji i przywraca nas do rozumienia literatury jako rozrywki, przywileju tych, którzy mają wolny czas, jak chciał Montaigne. Ale i spotkania. Uważam, że warto jest ryzykować takie otwarcie, a nie za bardzo warto mieć pretensje, że niedowartościowani ludzie, którzy w pisaniu znaleźli sobie sposób ulżenia swojemu niedowartościowaniu (co nierzadko skutkuje i megalomanią, i grafomanią), używają tego narzędzia, jakim jest Internet, żeby dopraszać się uwagi. Dobrze wiemy, że ludzie, którzy zajmują się literaturą na poważnie, wierzą, że jest ona w stanie pomóc, zmienić życie na lepsze nie tylko im, a może nawet nie przede wszystkim; że pisze się dla ludzi, a nie po to, żeby poczuć się lepszym. Może więc warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom, że użyją filtrów swojego własnego doświadczenia, wiedzy, rozumu i serca, smaku, jak to jest w czytaniu, żeby samemu rozsądzić, czy dany utwór jest ich poruszający, mówiący coś, czego dotąd nie dostrzegli, albo nie potrafili nazwać. Jest jakaś niehojność, czy wręcz pazerność, w powstrzymywaniu publikacji swoich książek, jeżeli w swoim sumieniu wierzysz, że to, co dajesz ludziom jest wartościowe i dobrej jakości; nie publikując, jeśli nie masz żadnej pewności, że ukończona książka zostanie wydana w formie papierowej, odmawiasz sobie spełnienia jako pisarza, przez co rozumiem oddanie swojej książki w ręce czytelnika, bez żadnej gwarancji, że do niego trafi, a on/a zrobi z niego dobry użytek, zaś czytelnikom odmawiasz przyjemności obcowania z Twoim pisaniem, dla którego każdy autor powinien być decydującym filtrem. Po prostu: względy dotychczasowej recepcji i obiegu literatury nie powinny, moim zdaniem, stać na drodze do spotkania dzieła z czytelnikiem, w czym myślę spełnia się jakakolwiek pisarska "misja" czy "pasja". Co zwrotnie pozwala autorowi poczuć się ze sobą dobrze, a w dodatku internet ułatwia, możliwe też wcześniej, czytelnikowi podzielić się z autorem swoją opinią o jego dziele. Czasami można usłyszeć komplement. :)
Xavier Farre ha dit…
Estimat Víctor,

M'he emocionat amb la història del llibre. I sí, tens tota la raó, la casualitat o la troballa formen part del camí, i en molts casos, en són la part principal. La meva vida de lector de poesia està formada per totes aquestes troballes, una rere l'altra, cosa que em fa molt feliç, poder haver arribat a tants autors que m'han descobert les seves maneres de mirar el món. Moltes gràcies de nou.
Una abraçada.
Xavier Farre ha dit…
Piotrze,
Musiałbym napisać parę dobrych stron, żeby porządnie i jak się należy odpowiedzieć na Twój bardzo ciekawy komentarz. Poruszasz w nim wiele kwestii, których nie sposób wyczerpać w tym miejscu. Rozumiem to, co mówisz o hojności, o tym, że chcemy być czytani, a że być znani jest zupełnie czymś innym. Z drugiej strony, w żadnym momencie nie chcę poruszać kwestii, że niedowartościowani mają w internecie swoje pole do napisania czegokolwiek. Nie o to mi chodziło, chodziło mi o wszystkich. Nie chciałbym, żeby się rozumiało to jako podział, ale jak zapewne wiesz, w naszym świecie jeszcze działają mocno zakodowane różne przekonania, a szczególnie przekonanie, że książka dalej ma więcej prestiżu niż format elektroniczny, choć pewnie zaczyna się to powoli zmieniać. Temu faktowi chciałem bardziej nadać wagi w moim tekście. I bardzo dziękuję za napisanie takich pięknych zdań o wierze w czytelnika. Tak, tu się zgadzam, warto zaufać tym ludziom, którzy chcą poświęcać swój czas naszym utworom...

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.
GRAN CIUTATEm construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.
El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.
Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”
El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Ara, des que no sé on vius

Jacek Dehnel (1980) és poeta, prosista i traductor. Va guanyar el prestigiós premi Kościelski el 2005 i el 2007 el premi Passaport Polityka (nom d'un excel·lent setmanari polonès) per la novel·la Lala. La seva poesia fou ràpidament reconeguda i valorada per Czesław Miłosz, que el va saludar com un dels valors més prometedors de la nova poesia polonesa. També tradueix, principalment poesia anglesa. Fa poc que ha publicat la poesia completa de Philip Larkin.


***

Ara, des que no sé on vius, on
he d'enviar el correu, als calaixos de la còmoda
grogueja el paper de cartes. Des que l'amor calla
és com clavar claus a un fèretre tot guarnit:
si per la randa, en un manat de camèlies,
o pel crespó el tall arriba a la cara o a un dit del cadàver,
ningú no notarà aquest dolor en el cos,
enlloc ningú no sabrà mai d'aquest dolor.

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …