abcd xavier farré

Un nou poema de Lars Gustafsson. ELEGIA PER ALS OBJECTES PERDUTS I OBLIDATS Uns guants d'hivern al bell fons del calaix. Un vell esquer de llautó sota muntanyes de visos. I un martell amb taques de morter al mànec, ja devia ser aquí a l'any trenta-nou, i ara tot d'una s'ha fet fonedís. Totes aquestes coses que ens van ser properes han de recordar soles quin és el seu calaix. Ja no poden comptar amb mi i espavilar-se soles. Recordo com eren, com les sospesava, fins i tot recordo el martell un dia d'estiu en aquells anys quaranta, quan jo era massa petit per poder-lo aixecar i com el pare me'l va agafar amb cura. El món, aquest laberint d'objectes perduts i oblidats, des d'espases antigues en tombes no obertes de l'edat de bronze fins a les ulleres per llegir que es van perdre ahir, els recorda tots. No ens n'hem de preocupar. I tu, que busques amb tant deler, no ets tu mateix un obj...

Sempre que mor un poeta, ens deixa una infinita tristesa. La tristesa de no poder ja rebre més els seus regals de la llengua. I també ens omple el consol de tenir tota la seva obra, a la qual podem tornar un i altre cop. Sentiments contradictoris que estem experimentant amb massa freqüència aquest gener. Fa dues setmanes, moria Juan Gelman. Començava aquesta setmana, i ens sorprenia amb la mort de José Emilio Pacheco. I avui rebo la notícia de la mort de Félix Grande. Vaig conèixer el primer i el tercer, i a l’admiració per la seva poesia, s’hi afegeix l’admiració de veure dues grans persones, dos grans conversadors, dues actituds en la seva ètica, dues excel·lents maneres de recitar, dues maneres de viure la poesia, perquè quan parlaves amb ells t’adonaves que ells vivien directament la poesia, que aquesta era en ells, se’ls havia infiltrat i ells la respiraven en cada acte, en cada paraula. Segurament, encara que no el vaig conèixer, es podria dir el mateix de José Emilio Pacheco qu...

Em comença a cansar aquest debat dels llibres electrònics i els llibres tradicionals de paper. Aferrissats defensors del llibre de paper que esgrimeixen arguments tot citant la perfecció de l’invent del llibre (o sigui, argument Umberto Eco) o també les meravelloses sensacions de passar els fulls, de sentir el tacte del paper i d’olorar-lo. Aspectes aquests que tenen molt poc a veure amb la literatura. Per una banda, s’està arribant a un fetitxisme de l’objecte, un fetitxisme que negaran tots els defensors del llibre de paper. Per l’altra, dubto que tots aquests defensors, especialment els que argüeixen les virtuts del paper, hagin tingut l’oportunitat de passar una setmana sencera amb un lector electrònic. I no dic toquetejar els botonets, o la pantalla i ja està en uns grans magatzems de la informàtica que no saben ni què venen. No, em refereixo a passar tota una setmana sencera, com a mínim, amb una sèrie de llibres al lector, i que passin per l’experiència de lectura. No negaré pa...

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...

Un poema del darrer llibre de Julia Hartwig per començar aquest 2014 al blog. El que hem viscut junts records no anotats es marceixen com un jardí abandonat totes aquelles preguntes han quedat sense resposta i aquells dies foscos i tots aquells fragments brillants encara al sol d’un llenguatge no escrit s’allunya un corrent que no entristeix la soledat dels sentiments de l’exaltació i la tristesa allò que és interior és desconegut i contradictori davant les declaracions d’una llengua clara

Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky . I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc.  El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es t...

Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic. Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...] Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, qu...

Amb un poema així, no cal fer cap comentari. CARRER Després de passejar per aquell carrer llarg i recte vaig voler descansar en un banc d’alguna de les parades i tornar amb autobús al cap del carrer, a casa. Però un borratxo roncava al banc, i me’n va fer allunyar, vaig continuar endavant. La parada següent estava sota un núvol de pols perquè l’escombrava una dona del servei de neteja força grollera. La tercera parada – sense gent – feia por. Al cap d’uns centenars de passes el darrer autobús em va passar pel davant, casa meva em va passar pel davant, em va passar pel davant el meu propi cos. I ara les ganes de tornar són encara més fortes que ell lloc on vull tornar! En seguir cap endavant, torno.

Entre el desenvolupament individual i el desenvolupament de la col·lectivitat hi ha una sèrie de relacions, així, en les plantes, les flors, les fulles, les branques, el tronc, les arrels, un tot que conjuntament anomenem arbre. Quant a les persones, estem molt lluny d’una forma col·lectiva que ens pugui amenaçar amb la imatge terrible d’un eixam, d’un formiguer, d’un termiter. Precisament, la manca d’aquesta imatge col·lectiva permet el desenvolupament de la consciència que ens diferencia en gran manera dels animals.                                                                                                                                    Zygmunt ...

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot pe...

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per...

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se...