abcd xavier farré

Ho sabem per Joseph Roth, que ho retrata en les seves obres, i especialment en la meravellosa La marxa de Radetzky . I no obstant, el mite de Galítsia segueix present en una nostàlgia que transforma en ficció esdeveniments o una història que mai no ha tingut lloc.  El cost de la vida a Galítsia és més elevat, i els sous molt més baixos que en els altres països de la monarquia. La pobresa i l’atur conformen la quotidianitat de Galítsia, el percentatge d’analfabets és el més alt de tot l’Imperi Austrohongarès. Els camperols viuen en cabanes primitives, cobertes de palla, amb una llar oberta sense xemeneia, famílies nombroses s’amunteguen en un únic espai de finestres petites (per poder-lo escalfar més fàcilment), i molt sovint amb el bestiar, els ànecs, les gallines. Si un vedell neix a l’hivern, se’l porta a l’habitació i se’l posa al costat de la llar perquè pugui sobreviure aquesta estació de l’any. La higiene es limita habitualment a agafar amb la boca l’aigua que es t...

Sovint penso en tot el que només jo recordo, sé, veig. Com sempre amb cada món que tota persona porta dins de si mateixa. Divers, ric, pobre, però sempre un món personal i únic. Una persona vella és cada cop més conscient del moment que de jove és la seva pròpia realitat. Després, es va fonent, i és cada cop més inassolible. El mar de la realitat (?) inunda el moment present. No puc arribar a ser què passa en aquest moment, ni prendre consciència de la quantitat de punts que he viscut i he passat, la revelació dels quals contínuament m’assalta, corregint i manipulant tot el que vaig viure i el que no vaig veure en 1920, en 1940. [...] Un instant. Encara un instant. Ja fa molt temps que sé que no el copsaré pas, ni amb el pensament ni amb el sentiment. Així, doncs, d’on sorgeix aquest moment en què un té la sensació que ja ha arribat, que ho sap, ho sent i fins i tot ho podria expressar? [...] Els meus antics i estimats mestres, van tenir moments similars? O el decandiment, qu...

Amb un poema així, no cal fer cap comentari. CARRER Després de passejar per aquell carrer llarg i recte vaig voler descansar en un banc d’alguna de les parades i tornar amb autobús al cap del carrer, a casa. Però un borratxo roncava al banc, i me’n va fer allunyar, vaig continuar endavant. La parada següent estava sota un núvol de pols perquè l’escombrava una dona del servei de neteja força grollera. La tercera parada – sense gent – feia por. Al cap d’uns centenars de passes el darrer autobús em va passar pel davant, casa meva em va passar pel davant, em va passar pel davant el meu propi cos. I ara les ganes de tornar són encara més fortes que ell lloc on vull tornar! En seguir cap endavant, torno.

Entre el desenvolupament individual i el desenvolupament de la col·lectivitat hi ha una sèrie de relacions, així, en les plantes, les flors, les fulles, les branques, el tronc, les arrels, un tot que conjuntament anomenem arbre. Quant a les persones, estem molt lluny d’una forma col·lectiva que ens pugui amenaçar amb la imatge terrible d’un eixam, d’un formiguer, d’un termiter. Precisament, la manca d’aquesta imatge col·lectiva permet el desenvolupament de la consciència que ens diferencia en gran manera dels animals.                                                                                                                                    Zygmunt ...

Érem a les muntanyes, de sobte un de nosaltres va assenyalar un punt a la llunyania. Apareixia un animal, un gran ocell. I qui ens acompanyava va dir un mot en la seva llengua, i ens va preguntar com era en la nostra llengua. Gall fer, vaig dir. Ah, no, perquè és un pèl diferent, és tal vegada un gall de cua forcada. O potser sí que és un gall fer. Com que jo no en coneixia la diferencia, vaig callar. I com sempre, vaig continuar la travessa amb aquell neguit que ja t’acompanya sempre, quan ja voldries arribar a casa, o a un lloc amb connexió a internet, per comprovar-ho (ah, ara ja no hem d’esperar tant temps, els diccionaris són a mà en qualsevol moment). Va resultar ser un gall fer. Mai no n’havia vist cap. Ara, el gall fer i el gall de cua forcada ja van junts. Ells i una trobada a la muntanya. Com un punt en què havia començat un camí. Després, a casa, trobo un poema de Marzena Broda amb el títol de Gall fer, i sense pensar-m’ho dos cops, el començo a traduir. GALL FER ...

Edvard Kocbek A LA FINESTRA JUGUEN DOS COLOMS A la finestra juguen dos coloms, després volen cap als castanyers. I quan s’apaivaga el vent  la brisa solar fa resplendir l’aigua a les conques. Els objectes en silenci reclamen companyia, Xiuxiuegen les ales en la bandada. El gronxador segueix aturant-se, ja no sé jugar amb mi mateix.

Els poemes que ens fan copsar la realitat de manera diferent, que posen en qüestió els conceptes establerts, són aquells que ens ajuden a obrir els ulls per veure un món que potser no és tal com ens l'imaginem. Com en aquest poema de Jerzy Jarniewicz. RORSCHACH No és veritat, ja veus que és tan sols cafè vessat sobre la taula. Un cafè que no és obsessivament de ningú, en aquesta prova d’imitar el test clàssic en què es pot veure tot de manera aproximada, només volent mirar qualsevol persona. Els seus mandrosos afluents, els estuaris fingits que es componen en un mapa del tot més present que aquestes paraules que sorgeixen de bon matí, i que potser amb un regust de cafè diuen exactament que ens arronsem d’espatlles, que aixequem les celles, que fem uns ulls com unes taronges i que seguim vivint, per molt que sigui en allò desconegut, abans que al marbre la taca del cafè vessat adopti als teus ulls la figura d’un cervell o d’una aranya.

Les rimes en una traducció de poesia són un dels elements sempre subjectes a discussió. Com també el ritme, és clar. Els constituents d’un poema, al cap i a la fi. Les tendències a l’hora de traduir un poema són diverses, quant a les rimes. Es poden reduir a dues estratègies ben simples, conservar-les o no conservar-les. Però això seria massa fàcil, i el que comporta cada una de les dues estratègies ha deixat milers i milers de pàgines, de reflexions sobre la traducció. Hi ha molts aspectes que s’han de tenir en compte, si és una forma fixa o no - per exemple, un sonet -, si és habitual en l’autor o no, si és un poema escrit fa quatre dies o fa quatre segles. I així podríem continuar fent sèries d’unes dualitats que potser no acaben de ser-ho del tot. Tampoc no podem deixar passar per alt un altre element, cabdal, com el de la tradició. Cada literatura configura el seu concepte de rima, que no és ni universal ni fix. Per exemple, en polonès el concepte de rima i tot allò que es pot pe...

Un altre poema d'aquest gran autor que és Stanisław Barańczak. NO HEM D'UTILITZAR LA PARAULA “EXILI” Tenir els dos peus a la terra ferma d’aquest moment, quan el turmell de la calçada ve fent esses, dóna un cop dur a la planta, i reduint la velocitat, i tustant amb les vambes la motxilla, et desvies fent un arc a la vorera (tres passes, tres passes exactes) i el disset arrossega els seus grinyols verd fosc per l’altra corba de les vies a la cantonada de Mielżyńskiego i Fredry. Amb tota la mà aferrar-se obstinadament sobre la maneta a l’estació de Nojewo, en un estiu que flaira a pluja i a femta de vaca, prémer tot el temps aquell gruixut cilindre de fusta, polit per mans d’aquí, notar el moment que afluixa i la tensió de la molla. I no hem d'utilitzar la paraula “exili”, perquè és indecent i no té sentit. Es pot mirar la qüestió des de dos punts de vista intensa. O ningú no t’ha fet fora de la calçada, i hi segueixes encara corrent, per...

Ja ho he deixat dit, més aviat escrit, en altres ocasions. Però no me’n cansaré, de repetir-ho. Edvard Kocbek, l'autor del poema d'avui, és un dels grans desconeguts de la poesia europea del segle XX. Bé, desconegut entre nosaltres, la qual cosa tampoc no és tan difícil. N’hi ha tants, encara, de poetes per descobrir. En l’àmbit que conec més, un dels indispensables seria Kocbek. En altres àmbits que conec molt menys, com les literatures nòrdiques, també hi ha molts autors que no han arribat a tenir cap traducció, com el noruec Rolf Jacobsen. Podríem seguir donant noms i més noms. Llistes que no s’acabarien mai. Quina meravella per als futurs traductors, poder tenir encara camp per recórrer, poder introduir noms nous en la pròpia tradició, fer que sons allunyats puguin ser propers. Barallar-se amb estructures gramaticals per ampliar els horitzons de la llengua. I arribar a fer que grans poetes puguin tenir múltiples veus. I que cada dia que avança, aquests poetes deixin de se...

No podem classificar Jerzy Jarniewicz segons les grans tendències que existeixen en la poesia polonesa. D'una banda, la poesia de caràcter més reflexiu, amb una estructura i un missatge que no s'endinsen gaire en els jocs del llenguatge; de l'altra, la poesia de caire més lingüístic, de gran tradició a Polònia, que es va renovant contínuament amb noves influències que s'incorporen a les de la pròpia tradició, i el resultat d'aquesta segona tendència és sorprenent. En Jarniewicz conflueixen els dos corrents, i a la vegada es distancia d'ambdós. El seu joc amb el llenguatge, que esdevé sempre un repte en la traducció, com en el poema que es pot llegir tot seguit, desemboca en un pensament. L'estructura sembla clara, i també el missatge, però en el camí de tot el poema ens va alertant dels límits que podem arribar a franquejar, dels límits que ens marca el propi llenguatge i dels quals podem sortir per trobar una nova realitat. CARTOGRAFIA Un avís. De no...

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

EL NOU MÓN L’únic problema és trobar un lloc per aparcar, a banda d’això puc estar quasi segur de tot, el diari del matí a l’entrada, quant puja l’impost federal, la previsió del temps que s’acompleix, l’olor del sabó que m’arriba de les dones, el somriure de la caixera al banc, l’arribada puntual de la mort, fins i tot que quan torno del treball trobo a la bústia prospectes i propaganda junt amb les factures, una postal amb vistes del Nou Món i els records que m’envia un amic a qui han arrestat.                                                     Cambridge, Massachusetts, 1982-1985

Anna Piwkowska ha publicat nous poemes en un dels darrers números de Zeszyty Literackie. Sembla que estigui buscant formes d’expressió diferents, alliberar-se una mica de la forma rígida de la seva obra anterior. Amb tot, segurament serà un camí un pèl difícil, ja que un canvi implica també adoptar moltes vegades un altre to. No estic gens en contra de canviar de to, com tampoc de conservar-lo. Hi ha poetes que canvien cada nou llibre que treuen, i hi ha poetes que, aparentment, sembla que estiguin escrivint sempre el mateix poema. Tant en els uns com en els altres trobem excel·lents resultats. CADERNERA Rere el vell hivernacle, que havia estat un abocador, han crescut unes roses. Hi anava els matins per observar aquell ocell de colors marró i groc que s’enlairava de la bardissa fent soroll quan una bugadera de l’altra banda del mur rogenc abocava les aigües sabonoses d’un gibrell. Avui al vespre era mort sota les altes finestres de l’hivernacle. Potser s’ha ...

Feia força temps que no portava aquí un poema d’Uroš Zupan, un dels poetes eslovens amb més projecció. Últimament, Zupan ha dedicat bona part de la seva escriptura al gènere de l’assaig. 1.9.2000, BIFURCACIÓ Les primeres pluges ja han vingut. Tot es presenta en una segona velocitat, s’encalça l’equilibri entre els noms i les coses diferentment. No em puc decidir com despertar-me en un matí com aquest. Res no hi ajuda. Ningú no em dóna la mà. Els ulls palpen en la foscor, s’orienten en l’espai. Els lloms dels llibres són allí, encara sense colors, les cortines s’han cansat del ball amb el vent nocturn i descansen. Quan t’aixequis i marxis, intercanviaré els coixins i intentaré flairar encara una mica de la teva absència, intentaré assimilar encara alguna superfície del somni. Les ones xoquen en la blanca muralla de la part vella de Dubrovnik. Hvar és blau cel. El mar està còmode entre les illes Paklinski. Les cases a la ciutat són d’un groc de sorra. Places d’un ...