Passa al contingut principal

L'auditori de Görlitz


Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però dins aquest trencadís de línies que agafaven les reflexions. Ara, ja és qüestió del lector determinar si cal dir quin tipus de llibre és. 
Aquí hi ha la pàgina de l’editorial amb el llibre i altres fragments: http://www.adiaedicions.com/coedicions/ferida-oberta/4-lauditori-de-gorlitz/

Estar en diferents territoris és com habitar el poema, un no pot desempallegar-se mai de l’estranyesa, que sempre l’acompanyarà. 

La joia del llenguatge, la troballa que ens depara el llenguatge  sempre  com  a  sorpresa  conviu  amb  l’absència, el buit, la pèrdua, l’intent de memòria dins del poema. Aquesta  contradicció  és  necessària  per  a  la  dinàmica  del vers.

Es poden conciliar lírica i pensament, la lírica sense pensament pot esdevenir un cant bell, fins i tot perfecte, però tota perfecció du a la indolència.

***

La memòria pot ser equivalent a la imaginació, en evocar no fem res més que seleccionar, tant si són els records propis com si són els records d’altres, o de fets. Comencem  a  oblidar-nos  realment  de  les  coses  tal  com  van  passar, visitem una ciutat i tornem del viatge i deixem de recordar-ne els carrers, confonem els moments, quan vam entrar en un lloc? En quina zona de la ciutat? ens caldria sense descans adquirir nous mapes, reals i imaginaris, no només per moure’ns en espais geogràfics sinó també a fi de poder orientar-nos pels camins que mena la nostra memòria.

M’assalta  l’estranyesa  en  mi  mateix  durant  molts  moments del dia, es repeteix, sembla que reculi, i ja penso que potser pot arribar a esborrar-se però, al cap de no res, torna a aparèixer. Sense descans, és com un rellotge que té un tic-tac massa estrident, encara que no l’arribis a veure, que l’amaguis, seguirà persistint, percudint i entrant a través de l’oïda en tot tu. Serà i no hi serà a la vegada. Em desperto, i utilitzo una llengua que no és la meva, en un territori que no és on he nascut, on m’he format. Els meus records estan en un espai, potser intocables, en una regió que no visito, i tot ho trasllado a un altre lloc on no tinc arrels. Quan parlo la llengua d’ells em sento un doble, no soc jo qui parla, és un ventríloc que em fa parlar, o em puc veure des de fora i, a una certa distància, puc analitzar les meves paraules, i si aquestes encaixen amb les altres, meves, les de la meva llengua, les que aquí no dic, però que estan allà al darrere, esperant, impacients, encara que sàpiguen que ara no és el moment de sortir. 




Comentaris

Jordi Casals ha dit…
Hola Xavier,

Seguint el teu bloc m'he assabentat de la publicació del teu nou llibre “L'auditori de Görlitz”; el qual, ja tinc pressa per llegir. He vist que la editorial té punts de venda a Vic (un dels quals, La Tralla, crec que ha tancat, dissortadament) però encara hi ha la esperança de romàntics que mantenen llibreries navegant contra tot.

Pel que he llegit dels fragments, n'hi ha un que m'ha interessat molt; té a veure amb la memòria, amb la seva sublimació i en fa una equivalent amb la imaginació. M'ha fet pensar en el meu cas que, fins els set anys, estava dos mesos i mig d'estiu a casa de la meva avia al Lluçanès i la resta de l'any a Vic. Curiosament només tinc records (i molt forts ja que sempre em defineixo com del Lluçanès encara que sigui d'Osona) dels dos mesos i mig i de la resta no recordo absolutament res.

Salut
Xavier ha dit…
Hola, Jordi,

Moltes gràcies pel teu comentari. Em sap greu el que em dius de la llibreria, espero que no hagin tancat. Malauradament, és un signe dels temps que passem. Precisament, acaben de sortir els resultats d'una enquesta a Polònia sobre la lectura, el 27% de la població no té ni un sol llibre a casa, i un 8% més només té manuals. Bé, encara hi ha un 65% de la població que en pot comprar, però quants? Les llibreries, les editorials, tota la cadena ho té cada cop pitjor, perquè la societat llegeix poc, i això és una realitat.

És cert això de la memòria que comentes. Per a mi, és tot un misteri, la selecció que en fem, o que o en fem, que ens ve feta. I molt més quan fa anys que visc a l'estranger i em sorprèn i em meravella aquesta sensació de tenir uns records que de vegades sembla com si no fossin meus. Són moltes persones en mi que han estat en els diversos llocs i que han anat acumulant records i una imaginació que després, lògicament, els modifica. Per això també la necessitat de vehicular-ho a través de la llengua, i d'aferrar-se a aquella llengua o a aquelles llengües.
Jordi Casals ha dit…
Es pot fer literatura després d'Auschwitz?.

Cal passar per Celan per poder-ho fer?.

Crec que no només es pot, sinó que és el tot indispensable fer-ne, de literatura; cal que es doni sentit al sense sentit perquè les morts no siguin simplement dels morts. Sense poemes, no se'ls podria cridar a l'ànima.

Fantàstic llibre Xavier.

Moltes gràcies.

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és...

Un pati escolar

Un poema del segon llibre de Magdalena Bielska , publicat enguany. En aquest llibre segueix la tendència de l’anterior, la barreja de la quotidianitat amb allò que és intangible i l’intent d’embocadura en una revelació, en una epifania. La traducció que presento és més aviat una versió força adaptada. En el vers “Al pati abans hi havia terra i pols”, en l’original segueix “pols al pati”. En polonès es distingeix la pols que fa la terra de la pols que trobem a les cases, la brutícia. I també es diferencia el lloc (el pati, amb dos noms diferents en polonès) de l’acció de sortir a esbargir-se quan hi ha una pausa entre les classes. Així com esbargir-se és una paraula que em remet directament a la meva infantesa, “esbarjo” el percebo com una de les paraules que després hem afegit al nostre vocabulari. Quan anava a escola, mai no anava a esbarjo, o mai no tenia l’hora d’esbarjo, el que dèiem era “anar al pati” o “l’hora del pati”. Com que el tema del poema remet a moments de la infantesa, ...

Geometria

Mariusz Grzebalski no és només un dels poetes que encara segueix oferint poemes interessants després d'haver publicat el seu primer llibre, sinó que, a més, actualment és en una peça clau en el panorama poètic a partir de la nova editorial que va posar en marxa i que s'està convertint en la nova editorial de referència per l'acurada selecció d'autors i per l'exquisidesa de les seves publicacions. GEOMETRIA Què mira aquell home del balcó del davant? No veu els altres blocs de pisos, això està clar. Així doncs, què veu? Des d'aquesta distància recorda un ocell immòbil. Potser, fins i tot, un ocell mort. No es pot percebre què es reflecteix en les seves pupil·les. Si és que hi ha alguna cosa. Massa silenci per ser aquesta hora. I massa calor per ser aquest temps. Mira alguna cosa que no es veu, jo el miro, per a ell sóc invisible. Després ens girem, com si fos una ordre, ell tanca la porta del balcó; jo, els ulls.

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog. GLA ÇADES DE MAIG Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts. Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits. Embolcats , s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a ren è ixer instant a instant, i en un instant marcir-se. Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los. Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar ...

Poema sobre el llindar de pedra

Aquest és el darrer poema de Gregor Strniša , va aparèixer per primera vegada pòstumament l’any 1987 en una revista. I ara és el poema que tanca les Poesies completes del gran poeta eslovè. POEMA SOBRE EL LLINDAR DE PEDRA Quan comença a créixer una pedra, primer ho fa a poc a poc, molt lenta, i quan creix, tu no te n’adones, penses en tu quan caminant la trobes. Llavors, la pedra del llindar sospira, creix molt ràpid, creix i s’enfila. Vols sortir fora per la pròpia porta, i al davant un mur de pedra s’imposa. Una cega, llagrimosa parpella pètria en terribles somnis t’observa, en els terribles somnis en desvetlles. És mitjanit: no hi ha la Terra, tu ja no hi ets, no hi ha la pedra, no hi ha el món, hi ha una cova negra. Ja arriba l’alba, el món és com abans, no hi ha la paret, pots marxar. Ara pots marxar a tot arreu, tan sols això, tu ja no ets tu.

Amb crítics així, no cal...

Entro al facebook després d’uns dies d’inactivitat. I veig que un bon nombre de coneguts i de desconeguts fa un enllaç a un article sobre poesia catalana , sobre una espècie de cànon contemporani d’aquesta, publicat a El País, a l’edició nacional, el dia 17 d’abril. Hi entro i em cau l’ànima als peus. Entre els coneguts i desconeguts d’abans veig que el punt en què es fixen és si han sortit o no en la llista, en el cànon. És a dir, passa el mateix que, salvant totes les distàncies, amb el llibre famós o infaust de Harold Bloom. Es parla dels noms però no es parla del contingut del llibre. Aquí ningú no parla de l’article. I l’article ben de debò que és de traca, de traca, a més, ben humida. El ressenyador es dedica a engalzar tot un seguit d’afirmacions i frases d’altres crítics de renom i de solvència contrastada tretes de context. I el resultat és nefast. El lector espanyol que no segueix gaire la poesia catalana pot tenir la impressió que aquesta va una mica a la deriva, trenca mas...

Extinció del dia, el Llibre de l'Espai

Zoran Bognar (1965, Vukovar). Des de 1993 viu a Belgrad. Ha publicat una dotzena de poemaris. El seu primer llibre va ser prohibit per un poema que criticava Tito. Va haver de canviar el títol del segon, United States of Yugoslavia. EXTINCIÓ DEL DIA, EL LLIBRE DE L'ESPAI Entre els murs d'arbres sens fi i les llunyanies fonent-se en la nit, entre el cel on espurnegen estrelles més clares que el foc i la força incommensurable sorgida de l'extinció del dia, passen les estacions de les nostres vides solitàries, i l'única consciència que tenim és la de ser viatgers cansats caminant tots junts en els meandres del temps. ¿On és el Llibre de l'Espai en què es consigna que les muntanyes es refugiaran en els cristalls dels grans de sorra?