Vés al contingut principal

Tornades (ii)

TORNADES (II)

El tren sempre ha estat el mitjà de transport que he preferit per desplaçar-me entre ciutats. Et permet veure el paisatge d'una manera diferent, no tens l'asfalt que s'estén en diversos carrils i que sempre segueix endavant, i que talla la vegetació per poder existir. Al tren veus tot el que t'envolta a un pam, a tocar, tens la sensació que formes part del que veus, i no que te'n separen metres i metres de construccions. 

Però no sempre ha estat així. Temps enrere, quan encara no havia marxat dels sons que em defineixen, del paisatge que em marca la pell amb el sol roent, el tren era el lloc de les lectures. He passat temporades més o menys llargues fent el trajecte diari Tarragona-Barcelona, o també molt sovint, de L'Espluga a Barcelona. I aleshores, en pic pujava al tren treia el llibre que duia i ja no el deixava. De vegades, alçava el cap, però no veia el paisatge, ja que estava en el món de la imaginació o del pensament. La resta era absent, no hi havia matisos de colors, la familiaritat eliminava qualsevol percepció. 

Ara, cada cop que torno de Cracòvia pujo al tren. De l'aeroport a Barcelona, de Barcelona a El Vendrell, i diversos cops el trajecte a Barcelona. Sempre porto el llibre al damunt, el trec de la motxilla i... miro el paisatge. No en puc apartar la vista. Exerceix un magnetisme del qual no em puc, ni vull, alliberar. Tons terrosos, la terra àrida, seca, i després, depenent de la ruta, el mar, el mar, el mar que s'estén, els colors que es fonen, la gamma de blaus i blaus grisencs, si és un dia rúfol, que s'allunya tant de la gamma gris grisenca grisejant del cel a Polònia, i la vinya, la resistència sota aquest sol despietat, camps de línies plenes de caràcters com en la composició d'un poema xinès. I em descobreixo en la sorpresa del meu propi paisatge, allà on he nascut, on he crescut, tan propi i tan estrany que necessito tota l'hora del trajecte, les hores de tots els trajectes amb tren per fer-me'l un altre cop meu. Per habitar-hi de nou. Per saber que sóc a casa i sóc fora de casa.

Quan s'apropa l'estació on he de baixar, deso el llibre a la motxilla. M'ha fet companyia mentre estava immers en altres lectures.

Comentaris

Á.V. ha dit…
Hermoso texto, querido Xavier. Un abrazo, Á.V.
Xavier Farre ha dit…
Querido Álvaro, muchas gracias. Le voy dando vueltas al tema y seguramente van a aparecer más en esta línea.
Un abrazo.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…