Czesław Miłosz viu al nostre barri

Presento dos poemes de caràcter més aviat irònic, tot i que no exempts d’una alta dosi de tendresa, sobre dos poetes relacionats amb Cracòvia. El seu autor me’ls va enviar fa un temps després d’una tarda-nit xerrant en un dels meus llocs preferits a Cracòvia, el Bunkier Sztuki. Una espècie d’hivernacle on el temps flueix lent. Des d’allí es pot veure la gent passejar per l’anell verd del centre que són els Planty (en podeu veure més fotografies en aquest fantàstic mapa, si cliqueu a l'apartat que diu Planty). I un no deixar de meravellar-se del paisatge que canvia segons l’època de l’any.

Dawid Dziedziczak va néixer en 1986. Actualment, estudia edició i història de l’art. El primer poema és sobre Czesław Miłosz. Alguns dels detalls que apareixen en el text no són reals, sinó imaginaris, com per exemple, que Miłosz vivia en el pis de dalt de l’edifici, ja que en realitat vivia al primer pis. Però al cap i a la fi, la veracitat dels fets no és important perquè un poema pugui funcionar de manera independent. Al vers final es fa referència a la Mare de Déu de la Misericòrdia que es troba a la Porta de l’Aurora a Vílnius (en polonès, Matka Boska Ostrobramska). A Cracòvia, se’n troba una còpia a l’església dels escolapis.

CZESŁAW MIŁOSZ VIU AL NOSTRE BARRI

Czesław Miłosz viu al nostre barri.

Cada dia torna a casa seva per un camí

marcat, on el fajol i el trèvol li fan pessigolles

als peus i li xiuxiuegen, “ets nostre, ets nostre”

Czesław Miłosz entra a l’escala,

on sempre hi ha nois ben rapats

amb samarretes marrons,

amb cigarrets

als seus llavis serrats.

Czesław Miłosz passa davant del porter

i la seva cara vermella de borratxo,

no es tenen confiança,

però el poeta sempre li dóna foc.

Czesław Miłosz puja les escales,

veu les parets escrostonades, trossos

d’enguixada pel terra, ningú no els escombra.

Agafa alè.

Czesław Miłosz segueix pujant,

a cada esglaó se li fa

més difícil

agafar alè.

Tots saben que viu

en el pis

de dalt de tot.

Czesław Miłosz entra al pis,

on en lloc de parets hi ha unes enormes

finestres. En una s’estén una vista fantàstica

a la badia de San Francisco.

Quan fa bon temps i surt el sol,

es veu la torre més alta de Santa Maria

on hi ha una còpia de la icona

de la Mare de Déu a la Porta de l’Aurora.

Comentaris

Albert Lázaro-Tinaut ha dit…

Em sembla bé que, de tant en tant, la poesia pugui ser també un joc divertit de petits despropòsits calculats, com en aquest cas.
Jo també esbufegava mentre el vell poeta pujava les escales de casa seva fins dalt de tot... M'agrada molt el final surrealista del poema, amb Vílnius al fons...
Una abraçada.

7 de juny del 2010, a les 21:12

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Més informació

El silenci del món abans de Bach

Ahir, Jordi Cornudella publicava a Núvol aquest article sobre Bach a partir d'una citació de Cioran. Immediatament, el text m'havia portat la referència d'un poema (i també títol d'un llibre de poemes) de Lars Gustaffson, El silenci del món abans de Bach , que, sembla ser, fou l'element que després reprengué Pere Portabella per a la seva pel·lícula El silenci abans de Bach . I després, no vaig poder resistir la temptació de traduir aquest poema, encara que fos a través d'altres llengües. EL SILENCI DEL MÓN ABANS DE BACH Havia d'existir un món abans de la Sonata en re menor , un món abans de la Partita en la menor , però quin món? Una Europa d'enormes espais buits, insonors, arreu instruments adormits, on l' Ofrena musical i El clavecí ben temperat mai no havien recorregut les tecles. Esglésies aïllades en què el soprano de la Passió segons Sant Mateu mai no s'entrellaçava en un amor impossible amb els suaus moviments de la ...

Més informació

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova . Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures. RIBERENC En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares. Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles. Jo era c...

Més informació

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem ...

Més informació

El que era daurat

En aquests poemes de Justyna Bargielska em crida l'atenció la manera que té de superposar nivells i de passar-ne d'un a un altre gairebé sense cap mena de transició, amb salts de pensament que, amb tot, mantenen una lògica que els és ben pròpia. EL QUE ERA DAURAT En acabat de parlar amb tu, vaig veure que caminava en una foscor absoluta. Vaig poder arribar però igualment després una falena va volar fins al portàtil per recordar-me que no sempre tornaria tan fàcilment, i perquè em controlés de debò. El que era daurat esdevingué gris perquè vaig imaginar que per sempre navegaria mar endins i tornaria com una espècie de foca embadalida. El que era daurat esdevingué asfalt perquè vaig he acabat de parlar amb tu i he de tornar a donar vida, i no prendre-la. I molts més insectes van volar fins al meu portàtil aquella terrible nit, quan el que era daurat esdevingué gris, i per un moment, de debò que vaig pensar que m’ajauria en aquell bosc perquè se’m mengessin ...

Més informació

Un esquer de franc

Natalia Malek neix l’any 1988. Ha publicat dos llibres de poemes, un dels quals ha estat nominat a un dels premis de poesia més importants de Polònia. I l’any passat va publicar el tercer, que li ha valgut una altra nominació, en aquest cas per al Premi Szymborska, que es donarà a principis de juny. Aquest llibre, a banda de la particularitat dels poemes, d’un estil que trenca les expectatives del lector, també juga amb altres elements. Hi ha fotografies d’Anna Grzelewska. I la distribució dels poemes està alineada en la part baixa de la pàgina, segons l’editor de la col·lecció on ha publicat Malek el seu llibre, només amb ella han fet una excepció a la tipografia i a la distribució del text en la pàgina. UN ESQUER DE FRANC Ho intentem a distància. Algun conegut ha tingut el mateix? Pregunto sobre un cuc. Algú hi ha pensat, en ells, seriosament. Abans. Segurament Eliot. Les llàgrimes de la terra , sona com Eliot, això? O potser algun canadenc, (depenent d...

Més informació

Relat del vell veí III

RELAT DEL VELL VEÍ III Corona el dia. El plor és ràpid, a dins. Fa bona olor. Esclafa el món amb les seves sabates. Un núvol absent. El fum era pla, estrenyia les venes. Ho vam veure tot pel badalot. Van quedar esclafats sota un munt de barres i canonades. Vam mirar com els pegaven i ens llepàvem els llavis.

Més informació

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes...

Més informació

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Més informació

abcd xavier farré

Cercar en aquest blog