Passa al contingut principal

Fidelitat (2)

Quant a la fidelitat, cada poeta (o fins i tot, cada poema) exigeix les estratègies al traductor. Aquest ha de conèixer a fons l'obra del poeta, n'ha d'haver fet una lectura en profunditat. Sí, l'altre dia parlàvem de modificació i no de mala traducció. Però una traducció pot equivocar-se quant a l'estratègia de la fidelitat. Posem-ne un exemple, no concebo la traducció de Mandelxtam que no intenti conservar elements com la rima. D'això en depèn la sort d'un poeta en la nova cultura que l'acull. W. H. Auden s'estranyava de la importància de Mandelxtam en la poesia russa, i així li ho digué a Joseph Brodsky. El problema raïa en la traducció. Segurament, molts lectors espanyols de Mandelxtam pensen avui com Auden quan aquest es trobà amb aquell fenomen poètic que duia per nom Brodsky.

Comentaris

Anònim ha dit…
Una traducció és una resposta o una interrogació al poema?

Estratègia de fidelitat: un ardit, un engany astut, bel·licós, a més a més, de veritat, sobre la veritat, sobre la paraula donada, que testimonia lleialtat. L'astúcia d'una aparença d'exactitud? Un engany que promet?
Anònim ha dit…
És difícil respondre les preguntes d'anònim perquè, entre altres coses, no sé on vol anar a parar. Puc compartir amb en Xavier això de les estratègies, tot i que de vegades ens equivoquem en aplicar-les. Jo mai no m'ho he plantejat d'aquesta manera (i molt menys com ho interpreta anònim, que em sembla que confon, intencionadament o no, "estratègia" amb "estratagema"). Per a mi compta més la interpretació o, si volem, el "punt de vista" des del qual el traductor fa seu el poema al qual s'enfronta. És clar que qualsevol traductor -i no únicament de poesia- pot caure en l'autoengany quan creu que ha encertat en la seva interpretació. No oblidem, però, que som dins el terreny de la creació, i creació vol dir, entre altres coses, llibertat. Octavio Paz em sembla un magnífic exemple de traductor-creador lliure, sovint amb excel·lents resultats (tot i que algunes vegades, cal admetre-ho, poc fidel).
Anònim ha dit…
Per què he de voler anar a parar en algun lloc? Traduir, per ventura és això, està així, entre i entre, a la serena de la lletra. I només volia evidenciar l'oxímoron: les paraules que dius tenen el mateix origen etimològic strategia, i són les aptituds d'un general. Aquell que fa maniobres i ardits de guerra. I en aquest sentit, en cap cas era una crítica que intenti desballestar l'oxímoron, ans al contrari: em sembla una definició magnífica del procés de traduir: la fidelitat és un ardit. I és en aquesta incomoditat que has de sobreviure. Rousseau deia que una fidelitat eterna fa adúlters. Traduir: fas una gàbia on pretens ensarronar-te, engrillonar-te i alhora inventes les eines que et deixaran escapar.
Xavier ha dit…
Moltes gràcies a tots dos. Si em permeteu, continuem encara el debat en el post Traducció i una metàfora.

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habitació, l'amor és

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Vermeer pinta

Els títols dels poemes sempre juguen un paper fonamental. En alguns casos, com en aquest poema de Jarosław Klejnocki ens creen unes expectatives a partir de les quals la construcció del poema es veu des d'un angle concret. I la llum pot apuntar en una altra direcció. VERMEER PINTA Ah, com t’envegen les teves amigues Vermeer personalment et pinta en el seu estudi clar ple d’estris estranys així que t’hi sents incòmoda: tantes hores en la mateixa postura sota un immens mapa de disset províncies en silenci amb una fanfàrria un pesat llibre i una corona que t’estreny les temples. Sol et sap greu que no et permeten quedar-te aquestes vestidures blaves tan maques, però no hi pateixis per sempre ja és teva, fins a la fi del món. I milions d’ulls t’observaran, et miraran embadalits indiferents distrets amb impaciència amb enyorança amb amor. Encara no ho saps però però realment ho notes després de tancar els ulls tímidament noia que et meravelles. Quina tranquil·litat quina innocència enc

Hivern de Hammersmith

Amb la poesia, el lector sempre troba noves veus, nous descobriments que el poden sorprendre. Des que llegeixo poesia que he tingut aquesta sensació. Cosa que no em passa amb la narrativa. Com si la narrativa de descoberta s’emmarqués en una època concreta, fins que un arriba a la trentena. Fins que s’ha arribat a llegir moltes novel·les, noves maneres de narrar el món, d’explicar-lo, d’identificar-lo. Però que després s’esgoten. No pas perquè no apareguin nous autors, ja que cada dia en podem descobrir, sinó perquè sembla que el nostre pensament percep com una mena d’esgotament de les fórmules. Després, el lector rellegeix aquells autors que el van colpir en la joventut. No vull pas dir que un no se sorprengui davant de noves novel·les, no, és clar. A mi m’han encantat darrerament les novel·les de W. G. Sebald, o 2666 de Roberto Bolaño (la cinquena part de la novel·la és una autèntica obra mestra). Però no experimento les mateixes sensacions com quan llegeixo algun poeta acabat de des

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre : La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí , i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog . Deixo un dels poemes del llibre: ARBRES Les fulles cauen lentament, esmorteïdes. Els arbres recuperen la seva forma, sense vestits inútils, sense enganyoses disfresses. S’alcen enmig de tons marronosos. El riu reflecteix impassible el despullament. S'endú avall totes les estacions possibles. Per aquí passo cada dia, sempre una llum diferent anuncia, com el campanar a través de la finestra, que cauen els segons sense pes, una ploma que reposa a la mà freda. I quan serà que arribaré a contemplar el pes enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Llibres

Aquest és un poema que sempre m'ha fascinat, no sé si perquè la ciutat segueix igual com la descriu el gran poeta polonès, o si perquè la imatge dels llibres que tornen a casa sempre ha resultat una mena d'obsessió en la meva vida una mica nòmada. Podria dir, també, finalment arribaren les meves maletes (en aquest cas, capses) amb llibres, tot i que no sé si per sempre. El fet és que he aconseguit tenir per segon cop en la meva vida tots els llibres en un lloc. Ara comença la feina de treure'ls de les capses i posar-los en unes estanteries inexistents. Tal vegada el millor és deixar que trobin el seu lloc, que s'habituïn a unes noves parets, a un nou terra, i així poden començar una vida que jo no havia ni sospitat. Tal vegada, amb tant de temps passat, ells han perdut una enyorança que jo encara conservo. Amb aquest poema trenco una norma que jo m'havia absurdament mig imposat en iniciar el blog, no hi hauria aquells autors que ja havia traduït i que s'hav

Dispersió (3)

Elaine Feinstein 3 En terres musulmanes, els refugiats foren benvinguts. Maimònides al Caire, mercaders a Bagdad, convidats a Istambul, venien catifes turques en una plaça que el Soldà construí per a ells. Hi havia gots de te dolç per als clients. A casa, les taules parades amb prunes inflades i herbes aromàtiques, mobles amb marqueteria de mareperla, i les xemeneies amb teules blaves d'Iznik. Composicions matemàtiques, i un culte simple : jueus i musulmans visqueren a tocar en l'Imperi Otomà tot i que els jueus eren ciutadans de segona. D'Esmirna vingué el fals messies, Shabtai Tzvi. Va seduir els fidels des d'Amsterdam fins als shtetls de Lituània, fins que vengué la seva pròpia vida amb apostasia. Molts dels seus seguidors es convertiren a l'Islam; alguns d'ells eren donmeh, cripto-jueus. I inventaren noves històries per a Karagoz, l'astut titella d'ombra en un teatre de fantasmes.

Tantes melodies

Un altre poema del darrer llibre de Natalia de Barbaro. *** S’ acomplirà tot el que ens han promès. La carretera que semblava sense final. Els mantres de neu pels boscos, l’enfosquiment de les muntanyes. Tantes melodies, tot trenat, fosc i clar. I això també: que no hi ha i no hi ha resposta. I tu tu tu – tu a qui no s’ha aconseguit tocar. Es fa de dia. I aquest paisatge calla, com callava entenebrit. Vaig tant temps en cotxe que la mà que dibuixa la carretera, si hi és, ja s’acosta cap a les vores del mapa. Això és com un nou tipus de submissió, cap a qui? Es fa de dia, i allà segur que és de nit – aquesta llum, aquella foscor ja van cap a l’encontre. No estan lluny. Sí? Digues.

Alçava barricades (1)

Anna Świrszczyńska (1909-1984). Publica el primer llibre l'any 1936: Poemes i prosa . Els poemes que presentem pertanyen a un dels seus reculls més coneguts: Alçava barricades , publicat en 1974, en què relata els fets de l'Alçament de Varsòvia a través d'una recerca en la forma poètica. Segons Czesław Miłosz, el seu gran valedor tant a Polònia com als Estats Units, aquest llibre “és un testimoni que ningú més ha lliurat, amb l'excepció de Miron Białoszewski al Diari de l'Alçament de Varsòvia . Tant en la poesia polonesa com en la poesia mundial aquest poemari ocupa un lloc d'excepció com un reportatge poètic dels fets que han constituït una de les grans tragèdies del segle XX”. PENSAVEN QUE HAVIA MORT Pensaven que era jo qui havia caigut a la cantonada del carrer per les bales. Es posaren a plorar. Vaig córrer vers la que havia caigut, me la volia endur, però ja havia marxat. Va quedar un cos que s'assemblava una mica al meu, i que ja no tenia por de les b

Entres a través

Gašper Malej (1975) viu a l’Ístria eslovena. Ha estudiat Literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. Escriu poesia, assajos i prosa curta, i es dedica principalment a la traducció, en especial de l’italià. El seu primer llibre, Otok, slutnje, poljub (Illa, pressentiments, un petó) publicat el 2004 va ser nominat al premi per al millor debut. *** Entres a través d’una obertura que és il·limitadament estranya. En un paisatge d’aroma d’aire que és un manuscrit buit. Lluny. Un jeroglífic misteriós en lloc d’una mà que pots reconèixer amb amor. Has lluitat molt per cada premonició, per tot el que ha engendrat el pensament deixant arrels en la terra acumulada. Profundament, lluny. Un llenguatge misteriós de flors de vent. El paisatge està inscrit per la solitud. Un home vell a l’ombra juga amb històries. Amb derrotes que perduren com un segell.