Ves al contingut principal

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de capçalera, hi ha altres autors dins la tradició americana contemporània amb els quals trobo més afinitats, però sí que em va despertar un cert interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer equilibris mentals per seguir les associacions i els salts vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals, molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins. Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon, cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix. D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait in a Convex Mirror, en la traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres, i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura (el quadre de Parmigianino), que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres, aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la quotidianitat esqueixada de l’altre és intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels punts conflictius d’Ashbery, el fet que s’hagi mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat de l’autor americà en els seus poemes esdevenen fàtues i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell gerro trencat sinó que és com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben dosificades i aplicades, podran permetre ampliar la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.

FULL D’ÀLBUM

La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?

I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,

l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.

La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?

Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries, 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Devil's fruits

Les entrades al blog no sempre responen a tots els criteris estètics que jo vull aportar, que vull fer conèixer, dels poetes principalment polonesos, per bé que també de poetes d'altres llengües. Per això, es poden trobar a faltar noms que dins la seva pròpia tradició ja fa temps que són ben coneguts, i també n’hi poden haver de molt menys coneguts però que tenen algun poema, o tot un llibre que m’han cridat l’atenció. Marta Podgórnik pertany a la primera categoria, és una de les autores que ja tenen una llarga trajectòria, i que ha publicat llibres que han rebut premis o han estat nominats a premis prestigiosos; per exemple, ha estat nominada dos cops al premi Wislawa Szymborska. Va néixer l’any 1979 i ha publicat nou llibres de poemes. Treballa en una de les editorials de poesia amb més presència del país, Biuro Literackie. Aquest poema d’avui pertany al seu darrer llibre, Zimna książka (El llibre fred).

DEVIL’S FRUITS
I si t’acabo estimant, no acabarà bé, serà tan fred com tot …

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils. 

A L’ARMARI DE L’ÀVIA
A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos. 
Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci.
Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats.

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Carrer Sławkowska a Cracòvia

Passo molt poc pel carrer Reformacka, però sí que ben a prop hi ha el carrer Sławkowska. Un carrer que surt de la plaça central de Cracòvia per dur-me cap a casa. Agafo aquest carrer per continuar el diàleg amb Janusz Drzewucki
CARRER SŁAWKOWSKA A CRACÒVIA

Penso en els meus familiars en la distància d’aquesta
ciutat. Abans uns confins, ara una memòria esquerdada.
Penso en els meus amics, aquells que em definien
en la meva infantesa, en un poble de pocs carrers
que ja no visito mai. Hi he deixat encara arrels

que algú podrà cremar, assecades ja sense aigua.
Juntament amb les imatges, les cases deshabitades.
On són ara, els carrers i els amics? En la meva vida
de nòmada involuntari he anat deixant massa llast.
El que sembla un pes esdevé més feixuc en llençar-lo.

Et deixa, profundes, les seves petjades. Com un ós en la neu.
En la seva visió es descobreixen totes les pors amagades.
Passo per aquest carrer i veig una cara als aparadors,
estranya, un conegut que no veus de fa molt temps.
És en la distàn…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagielloński, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia.
ET BUSCO...
Et busco, i quan et veig,
fingeixo que no et veig.

T'estimo, i quan et trobo,
fingeixo que no t'estimo.

Moriré per tu, abans de morir
cridaré que moro de casualitat...

Carrer Świętego Jana a Cracòvia

L’altre dia, vaig topar amb una sèrie de poemes de Janusz Drzewucki en què apareixien llocs de la ciutat de Cracòvia. Quant als llocs de la ciutat, un dels referents dels últims anys és Retorn d’Adam Zagajewski, del qual es va fer una tria per publicar-la juntament amb el volum Antenas. Els poemes de Drzewucki no m’acabaven de satisfer, però igualment els vaig traduir, ja que necessitava el tema de la ciutat en els poemes. Després, vaig pensar de fer-ne una mena de diàleg, i escriure poemes partint d’algun element, per petit que sigui, dels poemes de Drzewucki. No són variacions, ja que els temes que plantegen els poemes de l'autor polonès i els meus són, de vegades, força diferents.
Avui presento el primer poema de Janusz Drzewucki. El títol és d’un carrer de Cracòvia. I aquí es presenta ja un problema de traducció. S’ha de traduir el nom, quan el referent existeix en la llengua a què es tradueix? En aquest cas, és el carrer Sant Joan. Les opcions són diverses, i no crec que arrib…

Consol

Wojciech Bonowicz (1967) és poeta i periodista. Treballa per al setmanari “Tygodnik Powszechny”. Ha publicat sis llibres de poemes i una biografia de Józef Tischner, ha obtingut dos premis de poesia pels seus llibres, i un altre, així com també la biografia esmentada, han estat nominats per al premi Nike. Viu a Cracòvia.


CONSOL

Per què t’han triat justament a tu? No ho saps,
és fosc, penses. Vas cap a la finestra:
a fora hi ha ordre, i tu dins d’aquest ordre
com si el jutgessis des de qualsevol lloc. No saps

si la foscor segueix treballant i com ordena les coses.
Diverses accions en tu, diverses històries obertes.
Una és particularment dolorosa com un moviment contra tot.
Una finestra: els ulls alcen línies platejades del terra.


Elements

La poesia a Polònia té enguany suficients motius per no queixar-se. En realitat, està tenint una collita excel·lent. Als llibres que han anat apareixent, com el de Mirosław Dzień, de Krzystof Karasek o el de Marzena Broda (el comentaré en una altra entrada), ara s'hi afegeix el darrer llibre de Jacek Gutorow, que acaba d'aparèixer. Les meves passejades pel centre de Cracòvia, sol o amb amics, em duen sempre a alguna llibreria. I, en sortir, un pot oblidar-se per uns instants del xim-xim que l'amara lentament, del cel grisenc. El llibre acabat de comprar i la bellesa de la ciutat il·luminen el camí.


ELEMENTS

Llocs clivellats, arrebossats caiguts, goteres.
Al final així és la visió il·lusòria de la vida.
No com un fruita plena, sinó les restes, el pinyol,
el que es llença a la ferrada. El pla del dia
no ha patit modificacions importants a causa
de l'acció dels elements, que no tenen pietat
ni amb nosaltres. Ens amaguem rere la ironia
d'aquesta frase, la masteguem amb una obst…