Ves al contingut principal

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de capçalera, hi ha altres autors dins la tradició americana contemporània amb els quals trobo més afinitats, però sí que em va despertar un cert interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer equilibris mentals per seguir les associacions i els salts vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals, molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins. Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon, cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix. D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait in a Convex Mirror, en la traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres, i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura (el quadre de Parmigianino), que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres, aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la quotidianitat esqueixada de l’altre és intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels punts conflictius d’Ashbery, el fet que s’hagi mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat de l’autor americà en els seus poemes esdevenen fàtues i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell gerro trencat sinó que és com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben dosificades i aplicades, podran permetre ampliar la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.

FULL D’ÀLBUM

La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?

I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,

l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.

La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?

Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries, 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

M'agradava el cognom

Kasper Bajon va néixer a Varsòvia l’any 1983. Fins ara, ha publicat dues novel·les i dos llibres de poemes. A finals de l’any passat van aparèixer, simultàniament, una nova novel·la, amb un ambient, una estructura i un llenguatge que l’acosten molt a la prosa de W. G. Sebald, i un nou llibre de poesia, on trobem el següent poema:


***
M’agradava el cognom que ella tenia, tou com un xal gibelí, per molt que ningú no volgués reconèixer que hi havia viscut. Només els lilàs i un niu de barracaires en un lloc que havia estat una xemeneia van certificar la seva mort. I si algun cop havia estat jove, tot allò ja va desaparèixer; i l’alegrava la primavera com als seus veïns. La llum vermella l’embolcallava sempre que escombrava els abellots, esborrant el pecat dels artròpodes. Vam perdre tantes ocasions, aleshores, però del cert: mai no les vam arribar a tenir. Jo, allunyat de mi i de les meves possibilitats que de fet eren impossibilitats, podia ser qualsevol a les parpelles d’ella. Vaig ser …

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Cau la pluja rere la finestra

El tercer poeta amb qui vam compartir la taula rodona ahir sobre poesia polonesa contemporània era Tadeusz Dąbrowski. Ahir mateix sortia el seu darrer llibre de poemes a l'editorial a5, però aquest poema pertany a un llibre anterior.


***
Cau la pluja rere la finestra. En una altra part de la ciutat cau un home a la vorera. En algun lloc del món, d'uns llavis surt i cau una paraula que canvia el curs de la història. En aquell mateix moment de milions de llavis surten i cauen paraules insignificants i compensen aquella altra primera. A l'ast, el pollastre va fent tombs. En el llitet fa tombs la nostra felicitat a través del seu somni. Els nostres cossos tomben i esdevenen cendra. La nostra vida
succeeix a cada moment en cada una de les paraules.

Tarantel·la a la rostollada

Quan Bianka Rolando va enviar els poemes per traduir al "Veus paral·leles", jo ja sabia què m’esperava, però fins i tot aquí em va sorprendre. Un dels poemes jugava amb la tonada de la tarantel·la (que incloïa ja en el títol) i amb un joc de rimes del tot ben travat. D’entrada, vaig pensar que traduir aquell poema era una empresa impossible, però vaig optar per no encaparrar-m’hi més del que calia, i vaig pensar que el millor era entrar en el poema com a divertiment. Vaig pensar que, a banda que el poema no sigui alegre ni res, l’autora es va deixar anar amb les rimes, va voler gaudir de totes les evocacions que li provocaven i com anaven sortint. I així és com vaig entrar i com va poder sortir el poema, la traducció del poema. Una traducció que no és tal. Lògicament, si es manté un joc de rimes i de ritmes com el que presento aquí, és impossible que reflecteixi del tot el text original. Aquí, un ha d’optar pel que creu més important, i l’important era el so, era el ritme, …

Errata (Ghost version)

El tercer poeta polonès que va participar en el cicle de "Veus Paral·leles" és Bianka Rolando. Va néixer el 1979, es dedica també a les arts visuals, de fet, és la principal professió en la seva vida diària (també de professora de Belles Arts). Ha publicat dos llibres de proses, i quatre llibres de poemes fins al moment present. La seva poesia és altament conceptual, hermètica i que juga contínuament amb la forma, des de les més tradicionals fins a variacions que ella introdueix, cosa que fa que qualsevol poema d’ella sigui un repte per al traductor. Presento dos poemes en què es veu la seva escriptura. El primer, amb rimes internes, i jocs d’associacions, el que interessa més és la sensació que es provoca en la lectura, i no tant construir un sentit, un missatge del poema (que, evidentment, també hi és). I en el proper poema que presenti hi haurà un joc de rimes que em va fascinar fins a un extrem.


ERRATA (GHOST VERSION)
Em giro i dibuixo un tros de la teva espatlla Hi posa «…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.

Sonets I

Ana Pepelnik neix l’any 1979. Ha estudiat Teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Ljubljana. És poeta i traductora (principalment de poesia en llengua anglesa). Ha publicat dos llibres de poemes. En aquest petit cicle que té el títol de “Sonets” em crida l’atenció especialment la manera que té de fer avançar el poema a través de les repeticions. La rima pròpia d’aquest tipus de poema desapareix, i la repetició du a terme la funció d’aquestes rimes, així com també del ritme. Aconsegueix de transmetre un ambient entre líric i en certa manera angoixant, ja que atrapa el lector en aquesta teranyina que va creant en el cercle de les repeticions.
SONETS

I

Somnis inacabats. I lent el matí. Donen
voltes les tovalloles. El penell és clapat.
Un matí inacabat. I lents els somnis.
La brigada de la brossa buida els contenidors
de vidre. És el penell del matí. Inadequat
del tot per als somnis inacabats. Boira.
Les restes de la pluja en margarides
i crisantems. A tocar de…

Pedra

El tema de la pedra ha estat força utilitzat en la poesia contemporània. Abans hem presentat el poema de Gregor Strniša. En Zbigniew Herbert tenim la següent visió.


PEDRA

la pedra és una creació
perfecta

igual a si mateixa
vigilant de les seves fronteres

repleta exactament
del sentit petri

amb una olor que res no evoca
res no atemoreix ni desperta desig

el seu entusiasme i fredor
són justificables i plens de dignitat

sento un remordiment pesat
quan la sostinc a la mà
i el seu cos noble
absorbeix una escalfor falsa

-les pedres no es deixen ensinistrar
fins a la fi ens observaran
amb un ull tranquil molt clar.