Passa al contingut principal

En la mort de John Ashbery

 Ahir va morir John Ashbery, un dels poetes més importants del segle XX. Tenia 90 anys, i de la mateixa manera que altres poetes que arriben a aquesta franja dels 90, com Derek Walcott o Czesław Miłosz, un ja pensa que seran sempre amb nosaltres, físicament. Amb la seva poesia ja han arribat a una certa eternitat, i aleshores ens sobta la notícia de la seva mort. Segurament, com amb cap altre poeta, les pàgines i les xarxes socials s’ompliran d’homenatges, Ashbery havia traspassat ja aquella barrera que separa del púbic més especialitzat, i s’havia convertit en un poeta que tots pensaven que coneixien. Alguns diran no ja que era (és) un dels poetes més importants del segle XX sinó fins i tot el més important, o com a mínim, de la segona meitat del segle XX. Sempre m’he sentit reticent davant d’aquestes afirmacions, hi ha un bon grapat de poetes sense els quals no ens seria possible imaginar la nostra època. Un d’ells, és, sense cap mena de dubte, John Ashbery.
He de reconèixer que Ashbery no és un dels meus autors de capçalera, hi ha altres autors dins la tradició americana contemporània amb els quals trobo més afinitats, però sí que em va despertar un cert interès. I potser més per la influència que ha exercit que per ell mateix. Aquest és un dels punts més conflictius d’Ashbery. La poètica d’Ashbery és molt arriscada, ens obliga a un exercici de lectura al qual no estàvem acostumats, a buscar el sentit allà on realment no hi és, i a sentir el poema d’una altra manera, a fer equilibris mentals per seguir les associacions i els salts vertiginosos amb què unia diferents esferes de la realitat vista i no vista, del mon més tangible i de la metafísica. Però és una poètica que podem acceptar, en la qual entrem, té una veu tan poderosa que la majoria de les seves afirmacions, de vegades categòriques, no les considerem una mera insolència sinó que ens plantegen la reflexió. Els salts de les seves connexions mentals, molt més que no pas lingüístiques, el lliga amb un conceptisme contemporani, i encara que se’l relacioni molt amb les avantguardes, és principalment en aquesta línia de trencar esquemes partint d’un entramat de missatges que es van succeint i que en conjunt reflecteixen una realitat interior fragmentada en mil bocins. Un poema seu podria ser com un gerro que s’ha esmicolat, i després n’anem recollint els trossos. Amb la diferència que, primer, el gerro no és tan sols el gerro sinó totes les coses amb què col·lideix, no hi ha a l’origen una totalitat que s’ha de buscar, així, no es tracta de la reconstrucció del gerro; i segon, cada vegada que n’agafem un dels trossos a l’atzar aquest ens remet a una seqüència de correlats verbals, tal que s’ha anomenat en teoria, partint de la concepció de T. S. Eliot. Les associacions poden ser en línia recta, una rere l’altra, o poden ser concèntriques, donant voltes a un centre que tampoc no es defineix. D’una manera o altra és tal com funciona la poètica de l’autor americà.
Encara que s’hagin publicat diverses antologies i diversos llibres d’Ashbery en català (bé, només 1 en català) i en castellà, els volums als quals em mantinc fidel són el gran poema Self-portrait in a Convex Mirror, en la traducció de Javier Marías, que vaig llegir de ben jove i que em va sotragar fort, i després l’excel·lent edició que en va fer Melcion Mateu del primer llibre d’Ashbery, Alguns arbres, i que va sortir a Empúries. En el primer, la relació amb la pintura (el quadre de Parmigianino), que és una altra de les arts a què ha dedicat la seva vida John Ashbery, esdevé el punt de partida per a una enorme reflexió. De fet, molts dels poemes d’ell són d’una narrativitat extrema, com si volgués també esborrar les marques de lirisme en els poemes.
A banda d’aquests dos llibres, hi ha les mítiques traduccions que s’han fet a Polònia. Dic mítiques perquè la influència que han tingut aquestes versions en la poesia polonesa és la més forta i radical que ha exercit potser en cap altra literatura. Els seus traductors, Piotr Sommer, Bohdan Zadura i Andrzej Sosnowski, són els autors que capgiren els models en la poesia polonesa contemporània. I després, en les seves obres, aquests tres poetes fan un doble salt mortal, arriben a combinar les poètiques d’Ashbery amb la de Frank O’Hara, i el que en resulta és el que dominarà durant quasi dues dècades, la dels 90 i la primera del nou segle XXI, tot el panorama polonès, sense cap mena de discussió, sense la possibilitat de deixar entrar altres discursos. Sí, és un salt mortal perquè encara que es digui que els dos autors americans formaven part de l’escola de Nova York, la veritat és que la poètica de l’un i de l’altre no tenen gairebé res a veure. Són com dues galàxies que van pel seu compte, i que es troben en un moment determinat perquè comparteixen un espai geogràfic, hi ha alguns punts de connexió, però res més. I posar la discursivitat plena d’inconnexions connectades de l’un i la quotidianitat esqueixada de l’altre és intentar conciliar mons en un tipus de poesia completament nou.
Abans he fet referència a un dels punts conflictius d’Ashbery, el fet que s’hagi mantingut, fora de la seva llengua, molt més la seva influència que no pas una lectura seriosa i profunda de la seva obra. Ho veiem en la poesia polonesa, però també en altres literatures. El problema d’Ashbery és que la seva poesia pot deixar espai que altres autors intentin mimetitzar el seu discurs, però moltes vegades es queden en la superfície. Les afirmacions categòriques que també he esmentat de l’autor americà en els seus poemes esdevenen fàtues i sense consistència en aquests altres autors. A Polònia hi ha una munió de poetes que beuen d’Ashbery a través d’aquelles traduccions, però que no l’han llegit mai directament. I no vull dir amb això que les traduccions siguin dolentes, o que no funcionen, com sí passa en algunes versions que s’han publicat en castellà. No, únicament que dels aspectes més simples es fan una idea de la poètica i aleshores els poemes ja no són com aquell gerro trencat sinó que és com si haguessin llençat una granada i tot s’ensorra. El problema en la poesia d’Ashbery són els suposats Ashberyans.
Amb tot, la seva pròpia obra seguirà resistint l’embat de qualsevol mala còpia, l’embat de milers de lectures, perquè les noves propostes que ha anat introduint en els seus poemes són en molts casos troballes que, ben dosificades i aplicades, podran permetre ampliar la perspectiva de la poesia moderna. Aquí és on també trobo la gran importància d’Ashbery. No crec que sigui molt agosarat afirmar que algunes d’aquestes tècniques exerciran (i ja han exercit) un impacte tan gran en la poesia com les de T. S. Eliot en el seu moment.
I acabo amb un poema d’aquell primer llibre en la traducció de Melcion Mateu.

FULL D’ÀLBUM

La resta de calèndules i la roba
són crims inventats per a la història.
Què podem aconseguir, aspirant?
I què, aspirant, podem aconseguir?

I la pluja que caigué
tot lo dia als camps
i a les taules de bingo?
Tot i que ara s’aclareix,

l’estàtua tenia una llum més dolça,
els patrons més propers són negres.
Després hi ha una tempesta de rebuts: nit,
sorra que un bol no deixà caure.

La resta de calèndules s’escampen com pols.
Els pèsols dolços als jardins foscos
ruixen la història amb una melangia falsa.
Si un escarabat caigués de tan amunt, aterraria?

Dins Alguns arbres, trad. Melcion Mateu, Barcelona, Empúries, 2001

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

Nou

Aleš Šteger


NOU

T’han quedat les mans buides i una nou a les mans.
D’entrada, la prems i l’amagues com per obra de màgia,
però després tot et prem i saps que has
de respondre i amb això matar el fetiller per sobreviure.
Dintre de la nou hi ha el fruit, però el fruit no t’interessa,
has de fer servir la solució que és escrita dins de la closca.
El destret és terrible, així que prems el puny buit i la trenques.
La nou calla, els símbols esquerdats romanen impenetrables
i la resposta, d’esfinx; però t’esmunys per l’esquerda cap a dins
i et menges el fruit. Així t’enfonses en l’espai. Així tu esdevens el fruit.
I el fruit esdevé tu. El tu t’aclofa i espera,
que la closca al seu voltant creixi. Com un fetus
s’aclofa i espera i a la nou hi ha cada cop menys llum
i cada cop menys ferides. Lentament el tu pot començar a llegir els sentits
i els sentits són cada cop més sencers.
El tu llegeix en veu alta, i quan arriba quasi al final,
la closca creix i al voltant teu es fa de nit. Atrapat en la…

Psalm - Magnòlies en la neu d'abril

Ha acabat abril, aviat ja serem a mig maig, i encara no he penjat un poema que tenia traduït i que volia posar fa uns dies per qüestió del títol. Amb tot, mai no és tard. I així, aprofitant l'avinentesa que el seu autor, l’eslovè Uroš Zupan, ens visitarà la setmana vinent a Cracòvia en el marc del Festival Milosz, presento aquest poema impressionant.
Psalm – Magnòlies en la neu d'abril
Mosseguem els ferros de les paraules encantades, fonguem la muntanya glaçada del silenci que s'ha alçat entre tots dos, estic preparat, he desconnectat el telèfon, he tancat la porta, ja no hi ha ningú al meu món.
Ara el meu psalm et cantarà sobre els somnis, tu els anomenes somnis, sobre l'origen del floriment, sobre l'aigua que s'embeuen les magnòlies, que s'obren en la neu d'abril, al capvespre, que han fet el seu niu en el meu crani, uns núvols llargs color escarlata sobrevolen la terra, tu els mires, pare, la teva mirada passa a través d'ells mentre que la teva silueta, dreta…

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski.



DESPRÉS
Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes.
Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües,
un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos
de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.

Colonias, de Tomasz Różycki

Ja fa uns dies, just abans d’aquesta fira de vanitats que és Sant Jordi, va aparèixer aquest llibre del poeta polonès Tomasz Różycki, Colonias, a Vaso Roto, que ja és una editorial de referència per a tots els seguidors de la poesia i també de l’assaig de grans escriptors (impagables, per exemple, les obres completes que estan editant d’Hugo Mújica). Tomasz Różycki és, al meu parer, un dels grans poetes europeus de la seva generació. Si pensés en un petit cercle de poetes nascuts entre 1970 i els 70 pocs, el posaria en un grup que inclou l’eslovè Primož Čučnik, l’alemany Jan Wagner, el macedoni Nikola Madžirov, portuguesos, com Luis Quintais o Pedro Mexia, i també, una mica més joves, el romanès Dan Coman o l’estimat Petar Matović, de qui ja he parlat en aquest blog. Evidentment, només he esmentat alguns noms que són molt interessants en la poesía actual, però n’hi ha molts i molts altres. Różycki es troba en una cruïlla dins el panorama poètic en la seva llengua, ha sabut entroncar a…

Ponentada gran

Abans-d’ahir, Narcís Comadira va fer 70 anys. En Jaume Subirana va enviar als bloggers un enllaç per penjar el vídeo que Josep Porcar ha preparat a partir del poema “Ponentada gran”, que va aparèixer al llibre Usdefruit (1995). No vaig poder-ho fer el diumenge perquè no em vaig connectar quasi a internet, ni tampoc ho havia deixat preparat abans. Però a casa sempre em deien que els aniversaris tenen vuitada. Així que el penjo avui, i li desitjo per molts anys a Narcís Comadira. En la meva experiència de lector, Comadira ha estat un dels poetes importants de la meva tradició, i encara recordo el trasbals que em va provocar especialment el llibre Enigma, de l’any 1985. 
«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo.