Vés al contingut principal

La moneda de plata

En Alojz Ihan la força de la història que narra, de la paràbola, domina sempre el poema. I queda la sensació amarga de molts dels seus finals. Aquest poema pertany al seu primer llibre, que porta precisament el mateix títol. El va publicar l'any 1985, quan l'autor tenia 24 anys, i va representar una nova manera d'entendre la relació de la poesia amb la realitat.



LA MONEDA DE PLATA

A un passejant per un moment
li va semblar veure en un camí un objecte
llambrejant. Es va ajupir i va mirar
atentament el terra, al cap de no res s'adonà, sorprès,
que recordava perfectament que era un objecte
rodó, en realitat una moneda
de plata amb la imatge gravada d'un emperador
en la superfície aspra.

Encoratjat, es va agenollar al terra i
va començar a buscar amb cura, i al mateix temps
en el record es formava cada cop més clara
la imatge de la moneda; a cada moment que passava
apareixien nous detalls convincents, i s'allargava
la recerca. Les mates d'herba rastellades de sobte
s'estenien per totes bandes i
eren cada cop més inversemblants i quan
la recerca esdevingué desesperada, el passejant
ja recordava la diminuta inscripció a la vora
de la moneda i fins i tot la data, mig gastada,
tan antiga que sense forces es va desplomar
al terra i començà a sanglotar a causa
d'aquell tresor tan preuat que havia perdut.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…