Vés al contingut principal

Un altre Sant Jordi


Un altre Sant Jordi passat. Problemes de novel·listes mediàtics o de mediàtics novel·listes. En això s'ha convertit aquest dia. Tot és mediàtic. El llibre té els seus quinze minuts a la televisió per ser silenciat la resta de l'any. El ric, bon samarità, ha fet la seva bona obra de l'any amb què paga la seva consciència. Entenc que en una època de crisi tant els editors com els llibreters tinguin interès especialment a vendre els llibres. No hi tinc res a objectar. L'activitat econòmica s'ha de mantenir. El que ja no és una cosa tan lògica és que els crítics (o el que en queda, aviat en la nova era tecnològica desapareixeran en el marasme de blogs i altres pàgines) segueixin fent el joc a tot aquest sistema. El que compta és la novetat, sempre, i aquells autors que venen més exemplars. D'aquest Sant Jordi, jo em quedo amb tres noms, un d'ells sí que ha tingut un bon Sant Jordi, la resta m'imagino que no ha tingut unes vendes gaire elevades. Són Carme Martí, Roger Vilà Padró i Mònica Batet. Si el que volem és la qualitat, és aquí on hem de mirar. Autors gens mediàtics. Autors que fan literatura (entesa, és clar, en un sentit ben ampli, però sempre amb un alt nivell d'exigència).

Per altra banda, em deixa esfereït la capacitat que té tot aquest sistema de relegar a l'oblit autors amb una gran obra. Alguns encara vius, com per exemple, Xavier Roca-Ferrer. Qui el recorda? O qui recorda Miquel Àngel Riera, un dels millors autors europeus de la seva època? Són tan sols dos exemples, però en podríem aportar molt més. Les neus d'antany s'han fos completament, però el que n'ha quedat no són precisament prats verds.

Finalment, pensava que enguany se celebrava un centenari. Veig que es fan una sèrie de trobades, conferències. I tot això està molt bé. Però la presència de l'autor, en aquest cas Espriu, no ha de ser tan sols en aquestes xerrades, el que és més important és que es llegeixi. En conseqüència, els seus llibres s'haurien de trobar arreu. I les noves veus, els autors més joves, què hi diuen? Els debats són bons, són sans, i el panegíric i l'hagiografia fan sempre més mal que bé. Amb la calerada que diuen que s'embutxaca el comissari es podrien fer moltes més coses.

Comentaris

David ha dit…
Totalment d'acord, Xavier. I m'apunto el nom dels escriptors que esmentes, els quals, em sap greu dir-ho, no conec.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…