Passa al contingut principal

Natura morta


Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal, quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.



NATURA MORTA

Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.

L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.

Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més petites,
i la llengua de la terra passada de contraban.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Czesław Miłosz. Tierra inalcanzable

Acaba de sortir a les llibres una nova antologia de poemes de Czesław Miłosz que he traduït al castellà. L'editorial que la publica és Galaxia Gutenberg i recull una àmplia mostra de la poesia de l'autor polonès, un dels poetes més importants del segle XX. N'he fet també la selecció i hi he escrit un pròleg. Aquesta edició té força diferències en relació a l'antologia del mateix autor que vaig traduir al català ara fa uns anys. En primer lloc, abraça des del primer llibre que va publicar fins al darrer, ja pòstum, és a dir, des de 1930 fins a 2006. Inclou poemes com el sensacional Orfeu i Eurídice , que va escriure arran de la mort de la seva segona dona, Carol Thigpen, i que es va publicar l'any 2002. La selecció és també diferent. En conjunt, un volum de més de 430 pàgines en què he treballat últimament. El fet d'haver-lo traduït anteriorment no representa en cap instant una facilitat, ja que cada llengua demana les seves pròpies estructures. Però sí que he de...
4 comentaris
Més informació

Carrer Świętego Jana a Cracòvia (tornada)

CARRER ŚWIĘTEGO JANA A CRACÒVIA He agafat un altre camí, el tramvia no acabarà el seu recorregut. Dues parades abans baixo. Canvia tota la perspectiva. Els edificis familiars desapareixen com en una boira espesseïda. Em saluden noves finestres, nous ulls al darrere, l’església silenciosa en aquest matí gèlid. Tot són veus esmorteïdes, acaben de posar els carrers, i els netegen a consciència. He triat un altre camí, ara sé que els edificis em parlen també, i no sé si els enyoro jo o ells enyoren les meves passes. Miro aquests nous estranyat. Potser algú també pren la decisió. Ens intercanviem els papers, però les passes ressonen diferent en l’empedrat encara moll. Comencen les finestres a desglaçar-se, surten els dibuixos de petit, en passar els dits al fred. Lentament, perfilen un destí, sóc jo darrere els vidres, amb cinc anys? Si em miro, no em reconeixeré. Agafo massa cares, i massa destins. Comença a treure vapor per la boca i esborra. Esborra les passes, esborra els dibuixos, les ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

A dalt, a baix

Jan Kasper A DALT, A BAIX T'han sortit cabells blancs, és tan sols ara que me n'adono. A la cuina, que recorda una sala de dissecció buida. Un clau ben endins la templa, un dolor intens, de fa unes quantes hores. Una pastilla es desfà al got amb un xiulet. La bec d'un glop. La teva tos. Puges les escales, tot parant-te per agafar alè, a cada replà. En l'objectiu de la càmera, rere teu, lluny, lluny, uns figurants indolents d'aquest matí. Dues Torres s'esfondren amb estrèpit.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Desviacions

En traduir, intento no allunyar-me massa de l'original, si no és necessari. Si hi ha un poema concret que em satisfà completament i jo mateix el signaria, per què l'he de desfigurar? Ça i lla, evidentment, es fa necessari expressar alguna cosa de manera diferent, perquè cada llengua té el seu propi estil, la seva pròpia estètica, les seves pròpies lleis a les quals s'ha de sotmetre la manifestació artística. Per exemple, una mateixa paraula en una llengua és bonica i noble; en l'altra, vulgar i lletja; en aquests casos és millor allunyar-se una mica del sentit i introduir una expressió que sigui adequada estèticament. El treball delicat del traductor es veu dificultat pel doble valor de la matèria, el fonètic i el semàntic, i s'hi afegeixen onades de suggestions de molt variada naturalesa i difícils de copsar. Tot això s'ha de tenir en compte, i apel·lar a l'ajut dels sentits, del seny, de la intuïció, de la imaginació. Fins i tot, en casos extrems ens fa...
2 comentaris
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Habitació

Com anunciava en l’entrada anterior, presentem el nou llibre d’ Anna Piwkowska , La tintorera , publicat en la prestigiosa editorial Znak. És un llibre un pèl irregular, conté alguns poemes interessants, però no assoleix la força d’altres poemaris anteriors, com Po (Després) . Encara que hagi sortit publicat en una editorial de renom, altres llibres, com el que ja vam presentar de Marzena Broda , publicat en una editorial molt més petita i amb una distribució molt més deficient, conté uns poemes molt més ben treballats i aconseguits. El que més em sorprèn d’aquesta edició del llibre són les paraules de l’editor amb què s’intenta vendre el llibre (allò que fan contínuament els americans amb els llibres de poemes, o les faixes que cada cop són més presents en les nostres edicions). Les paraules són les següents: “Tot llegint aquests poemes bells i sensuals, he sentit de manera ben clara que la poesia és de gènere femení. Feia temps que una dona no m’agradava tant”. Realment, no és la mil...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció. BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta provocaren que a l’aparat auditiu es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos els extragué com millor va saber (alts guitarron...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Paisatge en bemoll (V)

Dušan Šarotar PAISATGE EN BEMOLL (V) El cinquè dia s'obre la porta i escric in memoriam, per a aquell que no conec. Sé que va ser un dia del tot normal, un dia capritxós d'abril, el quaranta-quatre, encara que el meteoròleg va predir Zyklon B. Tal vegada l'orquestra tocà a ple aire, després amb ells hi va haver segur aquell petit, o algú que s'assemblava molt al que un cop es trobà al passeig. Va sentir com fluïa la música, ja que no hi ha res més trist que el silenci. Tan sols un compàs trencat i s'alçaren papallones de filferro trenades, allí, vers les xemeneies al lluny, on un fum blanc s'aixeca i després llargament cau a la plana com neu tova. Sent que algú li diu, només l'amor, per consol dels no nats, pot fer un ninot de neu.
1 comentari
Més informació

5000 anys d'Europa 9

5000 ANYS D'EUROPA 9 Un error es mou entre el poble i la ciutat. El tren arriba a l'estació, la gent fuig de la sala d'espera, però la locomotiva s'atura en l'escena. És tan còmica la primera reacció, plena de pànic! Després, córrer a la veritable estació i estirades de mànigues, “és veritat?”, “és veritat?”, “què ha passat?”, “com és possible?”, “com ha entrat el tren a la sala d'espera?” És veritat, per la desesperació a la matança, per la decepció sota el sol, és veritat, tal vegada per un dolor bell de raigs i de pluja que vessen en un arc iris de llàgrimes.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

En un somni retorno a Belgrad

Un altre poema de Donatas Petrošius . EN UN SOMNI RETORNO A BELGRAD He reflexionat amb les butxaques cosides. En pensaments recorro els contorns d’un mapa, abandonant-ne les ciutats, i els seus noms on tot el que hi ha és de meitats del segle XX turisme d’aquarel·la amb torres de rellotge per estrenar, bústies bloquejades plenes de sobres buits. Miro com si no m’ho cregués – els rellotges s’han posat en contra meu. Els vianants passen més ràpid que ràpid, com si irradiessin alguna cosa més que ells mateixos.
1 comentari
Més informació