Passa al contingut principal

Natura morta


Sembla ser que finalment ha començat la primavera. Esperada com mai enguany, ja que l'hivern s'ha anat allargassant i mai no se'n veia el final. La setmana passada a Cracòvia encara ens nevava dia sí dia també. I de cop i volta, han pujat les temperatures i la gent surt a borbolls al carrer per poder aprofitar una mica les minses hores de sol que ja podem considerar com un regal. És l'època de sortir, d'agafar la bicicleta per la ciutat sense pensar que pots acabar ple de neu, i també de trobades, de vetllades literàries. Avui he anat a una trobada de poetes de la meva generació, encara que n'hi havia algun que ja era més gran i algun altre que era de la generació posterior. Eren gairebé tots poetes que pertanyen a una línia de la poesia polonesa contemporània que ha acabat dominant el panorama actual. Conreen una poesia centrada en el món interior, en el micromón de cadascú i en les dèries expressades de la manera més explícita possible. Poetes que descriuen el que fan un dia normal, quantes vegades s'han fotut al llit amb aquest(a) o l'altre(a) però que no transmeten gaire cosa. Cap sentiment, cap sensació li queda al lector, o a l'oient. No m'ha fet ni fred ni calor. La majoria dels poemes m'han deixat del tot indiferent. I no crec que sigui un problema de generació, sinó de manera de veure el món, i de construir un món propi que, en el cas que he vist avui, és quasi inexistent. Així que en tornar a casa he seguit amb la lectura d'altres poetes, no fos cas que m'estigués convertint en un carca davant de poetes que són de la meva edat. Però, per sort, aquests altres poetes a casa m'han aportat visions que trobo molt més properes. I què quedarà, de tot plegat? La visió d'una sordidesa o l'intent d'explicar-nos el món a través de les paraules? En el meu cas, prefereixo la visió de poetes com Lucija Stupica, que és com aquesta llum del sol en la nostra tardana primavera.



NATURA MORTA

Quan el violí es va tancar a l'estoig
revestit d'una tela suau
en una aquarel·la es van trobar
dos colors
que vessaren en un altre desig.

L'estiu es va estendre per
la costa, plena de turistes,
que mig ensopits mouen les cames.
Cegada pel sol segueixo una lluerna
dibuixada en aquest tranquil cel vitri.

Per poder travessar la frontera
necessito un vessament de sons
en els colors, ombres cada cop més petites,
i la llengua de la terra passada de contraban.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Poemaris meus en format electrònic

POEMARIS MEUS EN FORMAT ELECTRÒNIC En l'anterior entrada sobre els llibres electrònics , parlava dels riscos que comportava publicar-los personalment, sense tenir darrere cap editorial. Com també comentava que els meus primers llibres de poesia ja no es poden trobar a les llibreries. Vaig decidir, doncs, passar-los a format electrònic i deixar-los de lliure accés en aquest blog. Si aneu a la pestanya de “Llibres de poemes” , hi trobareu Llocs comuns (2004), Retorns de l'Est (2005) i Inventari de fronteres (2006), en format .epub i .mobi (per als que tingueu el Kindle). No hi ha el darrer llibre, La disfressa dels arbres , per qüestions de drets d'autor i perquè encara por ser localitzable en alguna llibreria del país. En qualsevol cas, crec que no és el mateix cas que publicar d'entrada el llibre en format electrònic. Són llibres que han tingut la seva vida, més o menys curta, en el format paper, que han existit físicament. I que potser ara poden tenir una altra vi...

Vespre

Com ja vaig anunciar en una entrada anterior, tornem a una petita sèrie de poemes de Leopold Staff corresponents a la seva darrera etapa. En aquest mes que acabem d'encetar, i quan finalment sembla que la primavera s'ha instal·lat a les nostres contrades, quan el sol es queda molt més temps i dibuixa els seus arabescs a les teulades inclinades, es pot arribar a casa al vespre, quan la llum es va difuminant i la plenitud del dia s'acaba en imatges com aquesta. VESPRE Jec a la barca en el silenci del vespre. Estrelles sobre meu, estrelles sota meu, i estrelles en mi.

A la teulada

Al mateix número de la revista Literatura d’on vaig extreure el poema d’ Andrej Hočevar , apareixen també poemes de Gregor Podlogar. A LA TEULADA Ets el que diuen les anotacions que ets. Quan ja no hi siguis parlaran del temps. Jerusalem. Troia. Roma. I molt més. Millor que em diguis què sento, què he sentit? Quina és la visió correcta? Vers on es veu? És lluny? Això m’interessa.

Garden Party

GARDEN PARTY “Perdoni, però no he sentit bé el seu cognom?... Banaczek?... És un cognom txec? Ah, polonès! És a dir, que vostè ve de Polònia? Molt bé. Han vingut amb tota la família? Quant fa?”, “Però, Sally, ens esgotes amb aquestes preguntes, i el que cal fer primer és seure a taula, oh, miri, aquí té galetetes, potato chips,  amanida, es posa vostè mateix la beguda, oi? Hola, Henry.” “I què passa últimament a Polònia? Què fa en Wa..., sí, home, aquell del bigoti, el coneix personalment? No? Alguns cops a les notícies veig manifestacions, però ja ni ens podem creure aquesta televisió nostra, un malson, oi? Se’t posen els pèls de punta, amb tots aquells anuncis –la censura- ja tenen raó els europeus, quan diuen que ens manca cultura”, “Ei, sóc en Sam. M’ha dit en Billy que vostè és de Polònia, conec Polònia, he vist dues pel·lícules del Papa, aquest Papa vostre no sap res del món, és un conservador de ca l’ample.” “I què tal els seus fills?...

Tolstoi

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Fragment: nit: Cassiopea

Un poema de Gregor Podlogar d’un llibre de l’any 2010. A l’interior, s’indica el tiratge, 300 exemplars. Molt realista per a un volum de poesia, independentment de la llengua en què s’escrigui. FRAGMENT: NIT: CASSIOPEA Com arribar a l’altra riba? La gent que és tan a prop, es troba de nou. Qui ha cobert tots aquests camins? On és la frontera? Per què hi ha de nou una nau? La magnitud de plata se’n va a través de fluxos de llum.

Aniversari

Una versió molt lliure d'un poema del poeta lituà Tomas Venclova (1937) en el seu 70 aniversari. Fa temps que no visc aquí i com una illa muda de maons cada día des de lluny passo per aquests buits voltants sense paviment, vidre, ni panys. Els fanals són plens de foscor. Les habitacions, de dies i son. Assignat entre les veus dels objectes és entre la veritat i la mentida, com un reflex, com un alter ego, com un cos descobert en un somni o notícies que arriben tard, esbaldit per diferents mars: és per això que tinc por de la seva forma, tamany, material. Qui romangui en aquesta casa ¿heretarà un perillós destí i guardarà una terra rebutjada d'un vespre a un vespre foscant per sobre del present i la buidor?

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Sortint del tramvia

Agafo el tramvia per anar fins a Kazimierz. Acaben de passar les quatre de la tarda i és negra nit. Al gener, encara els dies són curts, encara busquen aquella llum incerta que ens il·lumini per unes hores. Avui gairebé no hem pogut tenir ni llum. Però ha fet un preciós dia de boira, d'una boira espessa que no escampa en cap moment, es manté persistent i va difuminant els contorns dels objectes, dels arbres ennegrits, dels corbs negres. Baixo del tramvia i passejo pels carrers poc transitats del barri jueu, un barri jueu on els grans absents són els jueus. Gairebé no hi ha ningú, passejo amb l'eco de les meves passes que m'acompanya, amb la boira que embolcalla els edificis i amb les llambordes que brillen cada cop més per les fines gotes que comencen a caure. I penso que aquesta ciutat està dominada per la malenconia. Potser Cracòvia, potser el barri de Kazimierz és el lloc de la malenconia per excel·lència, un lloc on la tristesa de l'absència s'ajunta amb la sol...