abcd xavier farré

Un altre poema de Marcin Świetlicki . En aquest cas, hi havia una paraula que presentava problemes de traducció, no pas pel significat, sinó perquè feia que els versos s’allarguessin massa. En polonès, existeix una paraula per anomenar el monòxid de carboni que, encara que signifiquin dues coses diferents, prové de l’alemany Schwaden (en polonès czad – pronunciï’s txat). Si cada cop que apareixia la paraula havia de posar monòxid de carboni el que feia era destrossar el poema visualment (a banda que els matisos aquí que comporta la paraula tampoc no són traslladables). Finalment, l’opció és la forma química, que com a mínim escurça el vers.  29 DE NOVEMBRE DE 1987 El fum prefereix sortir per l’habitació i no per la xemeneia a la nit. Un buit repugnantment segur de si mateix. Quan escapem d’aquí també som fum, pudim a fum – fan ganyotes, per tant, ho sabem. O asfixiar-se amb CO, o morir de fred. El govern ens ha fet algunes preguntes insidioses. Ara a la ràdio estan parlant sobre les no...

Lucija Stupica A PASSES PETITES. PROXIMITATS Tot podria començar amb un viatge. A passes petites i una mirada clara. Amb un silenci tranquil als ulls. Sense multituds a les carreteres, ni descalçar-se als controls dels aeroports. Sense pares impacients ni crits als nens petits que no saben entendre. Sense la veïna inflada amb mitjons vermells a l’avió, que fa solitaris i no para de mastegar pensaments buits. Seuríem junts, tan sols seuríem junts. El més difícil són les coses més simples. Ho podem repetir a manera d’exercici: tot podria començar amb un viatge, senzill, repetit, com en un somni. Els avions no es trobarien en els núvols, alts en els seus rumbs, cadascú al seu camí, després una abraçada virtual i un petó, que no s’escriu més petons, sinó que tan sols com un analfabet marques la teva signatura amb una creu. No, no ens equivocarem, ja hem anat molt lluny, cadascú pel seu camí, en els viatges virtuals hem escrit les nostres línies per al silenci, per a les proximitats. Ens de...

Fent un repàs en la producció de Tomasz Różycki per a un nou projecte, vaig recordar antigues sensacions de lectura. I de cop, em vaig tornar a trobar amb aquest poema, amb la imatgeria de Chagall (una altra passió que em transporta a altres mons i em fa reconèixer-me en el meu), i l’atracció va ser tan forta que el procés va ser inevitable. Directament, el vaig traduir, com una necessitat. DESPRÉS, EN UNA ALTRA VIDA A Chagall Mai no he sabut morir. La immortalitat és un peix volador del meu somni, l’he submergit al tremp, l’he ungit amb olis, vermelló i crom, l’he vist com volava sobre la casa i els prats. No hi havia cap frontera, en les ales dels àngels apareixia constant la mateixa melodia al violí, ballaven gats de rostre humà, gent amb caps de boc. Ho érem tot, cada una de les criatures: aquelles ales se’ns enduren dels pogroms, el cel donà l’esquena a Witebsk i a París, declinaven els núvols, i nosaltres navegàvem amb un deixant de sutge del crematori, tu portaves un vel, i viv...

Un altre poema de Noves finestres , un dels millors llibres de Primož Čučnik . PRIMER CANT El primer cant parla de l’antiga forma de viure. Com es col·locaven al principi les coses i com se sabia on havien d’acabar, o en els contorns recomençar amb sentiments coneguts. I després torna el cucut a tocar més hores, i la gespa creix més alta i les roses floreixen més belles i els passejants de la tarda miren els colors oblidats. La neu és encara blanca, però molt mes neta i clara, el cel sobre les teules encara és blau, però un blau en el daurat d’un fantàstic migdia, i el cant encara ressona en el seu to sempre verd. Les estrelles ens miren com uns coneguts que per sorpresa es troben de nou després de mil anys, i el llibre passats mil anys encara afirma el mateix i aquest riu extraordinari s’esmuny entre les pedres brillants, polides per antigues riades i formes autèntiques, com cors resistents sembrats al fons del seu corrent. No com un mes que no tenim com anomenar, sinó un any després ...

També del darrer llibre de Miroslav Holub . ELS PRIMERS ÀNGELS Els primers àngels eren bruns, encorbats, vellosos, de fronts que s’enfonsaven i cranis amb una marca, els braços, com pales. En lloc d’ales tenien paracaigudes de pell, una espècie d’esquirols negres que volaven en vents volcànics. Eren dignes de confiança. Obraven miracles increïbles. Transsubstanciacions. Metamorfosis de fang en fangars. Un cavallet de balancí inflat en unes dimensions celestials, fusió atòmica a temperatura interna, un mirall que sostenen vers l’espectador, moviments de la consciència, la majestuositat de la mort. Treballaven dur. tocaven les tombes. Nedaven en aigües tèrboles. S’apilotaven en oviductes, S’amagaven rere la porta. Esperaven.                    Esperaren inútilment.

Un altre poema de Marcin Świetlicki . *** Tot arriba lentament. Lentament la porta intenta obrir-se. El vent l’empeny amb totes les seves forces. Una fulla cau lentament al capó d’un cotxe. El cotxe s’enfonsa en la llunyania, en la immensitat. Una freda desfilada. De vegades em poso malalt en escriure la veritat, veient la mentida a la terra i al cel, tenint-me tan sols a mi com a defensa.

Jovan Hristić (1933) va néixer a Belgrad. Relacionat des dels inicis de la seva carrera amb el món teatral, ha escrit cinc obres de teatre, un estudi sobre Txèkhov i també diversos llibres de poesia. Ha traduït l’obre de T. S. Eliot i de Cavafis.  VIATGE SENTIMENTAL AL VOLTANT DE LA MEVA CAMBRA Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa. No ens era donat d’acabar els nostres viatges. Oblidàvem la força dels començaments en una vana felicitat dels finals. Jo em trobava a mi mateix en el silenci i en el mar, aquella vida futura que dormia en la llum anèmica del sol mentre un antic verí lentament omplia tot el meu fluix sanguini. Començant en la mateixa habitació, i igualment acabant-hi, mentre que les mateixes batalles omplien les parets com ombres esperant les seves ales. Lentament, l’estiu s’acabava amb una dutxa. Ulls d’un matí futur, perdoneu-nos, a nosaltres que mai no sabrem res de vosaltres. Perdoneu les nostres habitacions mentre l’antic verí ja omple gairebé tot el nostre fluix ...

Marcin Świetlicki (1961, Lublin) és un autèntic fenomen en la literatura polonesa. Va ser un dels poetes que va possibilitar un canvi radical en la poesia polonesa durant la dècada dels 90. Es convertí en una estrella del sistema, tot i que es presentava com un enfant terrible (com se sap, al final sempre aquests es veuen absorbits pel sistema, o ells mateixos ja saben ben aviat que en formen part). Es convertí en el poeta icona del canvi, amb la realitat circumdant com a element clau per poder desxifrar el món interior. Les connexions que es fan en la seva poesia són principalment amb la quotidianitat de Frank o’Hara. També canta en un grup de rock, anomenat Świetliki. I últimament, s’ha convertit en un autor de culte de novella negra, on no només parodia la vida provinciana a la ciutat (Cracòvia) sinó també la seva pròpia figura. LA VERITAT SOBRE ELS ARBRES els arbres no tenen el seu llibre sagrat els arbres tenen prou llum aire i pluja branques primes que atenyen vers el cel el cel ...

En l'últim llibre de Miroslav Holub , que va aparèixer amb el títol de El naixement de Sísif i amb una portada en la seva edició txeca en què es veu la Torre de Babel, retornen els seus temes predilectes, així com també les estratègies a què tenia acostumats els seus lectors en els llibres anteriors. En el següent poema, a més, relaciona aquests elements amb la primera producció del gran poeta alemany Gottfried Benn. ANATOMIA DE JULIOL A la vora de l’aigua negra seu Gottfried Benn que mira els cercles on enfonsaren una impia rata que havia passat una bella infància a les entranyes de la noia morta que trobaren entre els joncs. A la vora de l’aigua daurada seu la pietosa rata Ted que mira els cercles esperant encara.

El tema de la fi del món l'han tractat diversos poetes. Aquí en tenim una versió de Miroslav Holub , un dels grans entre els grans en aquestes regions eslaves. LA FI DEL MÓN L’ocell ja havia acabat la seva cançó, l’arbre es desfeia als seus peus. I al cel els núvols es cargolaven, mentre la foscor colpejava per totes les feses en aquell vaixell del paisatge enfonsant-se. Tan sols en els fils de telèfon seguia espetarregant una notícia: V.--. i . n.-----e t--e.- n ---s... u.--n.----f.—i .- l .- l

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.

Ivan V. Lalić (1931-1996), poeta serbi, considerat un dels grans poetes contemporanis en la llengua eslava del sud. Tots els seus llibres han rebut una molt favorable acollida. A més de poeta, ha traduït principalment poetes americans. PASSAR LLISTA ALS MIRALLS Compta els miralls, compta les finestres tapiades, els perillosos telons d’aire on el doble respira confident, amb lentitud des de temps immemorials. Al mirall, a la nit, encén la breu vida groga d’un llumí, albiraràs l’amenaça en la ferida de la foscor que es cura ràpidament, sense cicatrius, i aleshores, sota el palpís el gel sec del Leteu sense cap esquerda o esperança. Compta, valora el perill. Continua la història, algun dia hi haurà un soroll metàl·lic al fons del mirall abans de la darrera sortida del doble en l’instant abans que la terra del cor del doble s’aturi dividida pel ganivet de la memòria. Com una fruita madura.

En molts pocs dies de diferència, l’atzar m’ha fet trobar dos llibres del gran poeta lituà Tomas Venclova . Primer, en una llibreria de Cracòvia vaig allargar la mà vers el darrer (o potser, en el fons, l’únic) exemplar dels Poemes de Sejny , que l’editorial i fundació que sàviament dirigeix Krzysztof Czyżewski, Pogranicze , havia publicat el 2008. Tota una sorpresa, ja que no tenia cap informació de noves publicacions de Venclova en polonès (aquí és força conegut, i també hi té una relació estreta, ja que viu algunes temporades a Cracòvia). Els Poemes de Sejny són en 4 llengües en aquesta edició: en l’original lituà, i també en anglès, en polonès i en rus. Després, em va arribar per correu la darrera edició dels poemes de Venclova que han aparegut en anglès. El volum, The Junction , a Bloodaxe amb una fotografia deliciosa a la portada, recull poemes del primer llibre que va publicar i poemes recents. Una molt bona notícia i una bona oportunitat per endinsar-se en la producció d’un de...

Deixem per un moment la producció de Leopold Staff (aviso que n'apareixeran més poemes) i entrem en un registre del tot diferent. Amb Aleš Debeljak , també del seu llibre de poemes Himnes inacabats . Com es pot comprovar en aquest poema, molt més que en l’anterior, són uns versos que respiren erotisme en cada una de les síl·labes que marquen el seu ritme.  LA TERRA PROMESA Un secret, com un tro llunyà i una rosa plomissa, que xiula i a l’aigua de sobte s’endureix, un secret que volem assaborir llargament. Encara més. Més lluny, fins on m’allarga la vista per la planura, pel  ramat dorment entre les teves cames i la forta paret de la teva esquena que potser s’atura tan sols quan apareixen les primeres estrelles de les Plèiades. Estirar la llengua, encara que maldestra, a fi que el gust sigui molt més meu; sí, voldria això,  amb cada moviment recloure’m més en mi, més madur per a un nou planeta, que entra en la meva òrbita i allí surar, i omplir cada porus de la teva pell amb l’olor...

El poeta Lluís Calvo, que té a internet una pàgina, Daltabaix poètic amb una excel·lent selecció de textos propis i també d’altres poetes, ha renovat la darrera fornada de veus convidades . Hi he pogut col·laborar amb una petita selecció de poemes inèdits, i en excel·lent companyia d’altres poetes i poetes-traductors. En Jaume Subirana també se’n fa ressò en el seu blog . 

Sempre que llegeixo aquest poema, em ve al cap "Un explorador polar" de Joseph Brodsky , i a l'inrevés, en llegir el poema de Brodsky la imatge que apareix és la del poema de Staff . Tot i que Brodsky i Staff utilitzen estratègies ben diferents, el final dels dos poemes és esglaiador. A UN QUE ARRIBA TARD Atènyer el pol al preu de la vida pel gel, el fred, la nit, per Èreb i el Terror, amb el darrer esforç per comprovar que algú altre ja havia estat allí. Aleshores embolica’t amb el blanc torb, com Scott a l’Antàrtida, i deixa que la neu et cobreixi.

La delicadesa del detall arriba a cims com en aquest poema de Leopold Staff . OLLA Al foc de la llar, sota l’alta protecció del curull, rodejat de planetes resplendents a les parets, cassoles i plats, com el cor del món, bull l’olla d’un fons brut i ensutjat, sense voler aixecar la tapa que tremola. Què hi bull? Ningú no ho sap. Tan sols exhala un vapor greixós d’olor intensa i tan sols les llengües daurades de les flames llaminerament llepen el saborós secret.

Leopold Staff EL CEL A LA NIT La nit és negra, la nit és platejada. El món, infinit en el temps i en l’espai. Enmig de la Via Làctia. Qui passa per ella? Això sobrepassa l’enteniment humà.

Enguany, el temps ens fa una mica la guitza. Encara tenim temperatures baixes. Per altra banda, encara que me'n queixi, és completament normal per aquestes latituds, que el fred segueixi recordant-nos que les estacions es mantenen rígides. I la visió dels arbres rere la finestra ja comença a donar una il·lusió de canvi vers la primavera. Vers el vers final del poema de L. Staff . PRIMAVERA Sec al jardí, tot és eternament vell. El sol, els arbres, les flors. Tan sols jo sóc jove, com el meu propi nét, com molts néts, perquè n’hi ha una munió. Es riuen de mi. Jo també.

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  

Ahir, tot sopant entre excel·lents poetes, Antonio Cabrera va iniciar una conversa sobre la presència dels ocells en l'obra d'Adam Zagajewski. Com en tot sopar distès, la conversa va tenir moltes bifurcacions. "Els ocells canten, i els poetes també" va comentar el poeta polonès. Sí, sembla una evidència. I tanmateix, en l'afirmació tenim tota una enorme tradició poètica. Staff també convida a la reflexió a partir dels ocells, i en el poema també hi ha el pes de la tradició, que ens serveix per transitar per molts camins. En el fons, tot poema és un diàleg amb la tradició poètica. Així tambe com tota traducció. LLENGUATGE No cal entendre el cant del rossinyol, per extasiar-se’n. No cal entendre el raucar de les granotes, per embriagar-se’n. Entenc el llenguatge humà en què hi ha falses paraules que menteixen. Si no l’entengués, seria el més gran poeta.

De vegades, Staff ens pot semblar un autor que utilitza unes estratègies que després es converteixen en alguns dels trets distintius en autors com Miroslav Holub, Vasko Popa o fins i tot alguns poemes de Charles Simic. DESVETLLAMENT És l’alba, però no s’ha fet clar. Estic mig desvetllat, i al meu voltant hi ha desordre. S’ha de lligar alguna cosa, s’ha d’enllaçar alguna cosa, resoldre alguna cosa.  No sé res. No puc trobar les sabates, no em puc trobar a mi mateix. Em fa mal el cap.

Arribar a la senzillesa i a la màxima expressió com ho fa Leopold Staff en aquest poema requereix anys, i també saber deixar anar llast. TOLSTOI Tolstoi escapava de la tristesa, ho tenia tot, per tant, no tenia res. Vaig feliç en la calitja dels camins, propietari de la meva ombra.

Seguint l'entrada d'ahir dedicada al poeta Leopold Staff , presentaré una petita selecció de poemes de la darrera etapa d'aquest gran poeta polonès. ARS Mira ràpidament el demà, però no facis prediccions, deixa-ho als fetillers. És tan difícil transmetre el que és. Escric poemes molt lentament, sóc un escarràs de feina. Tinc molta paciència, com una gota en el ràfec. El temps sempre té temps. I el món és vell com el món. No crearàs res nou buscant novetats.

En la crítica polonesa es té assumit que Leopold Staff és un poeta que pertany a la Mloda Polska, que equival a dir al Modernisme. Com a tot arreu, intentar encasellar un autor acaba sent en alguns casos molt mes perjudicial que no pas útil. En el cas de Staff, això ho podríem elevar al quadrat, al cub, al... Staff és un dels poetes polonesos més grans del segle. Oblidat, clar, per estar encasellat a un moviment de principis del segle XX. I en canvi, Staff anava sempre un pas més endavant que els seus contemporanis. Després de la II guerra mundial, s’adonà perfectament dels canvis de sensibilitat poètica que s’apropaven, i va ser un dels primers que abandonà la rima i les formes tradicionals per donar una nova dimensió al poema. En aquests casos, l’autor sempre dóna mostres dels canvis al llarg de tota la seva producció. En Staff, res més evident que buscar en un llibre de poemes (de traduccions que va fer) publicat el 1921 i titulat La flauta xinesa on trobem molts elements de la sen...

Sembla que l'hivern comença ja a deixar-nos definitivament. S'ha perdut la blancor dels carrers. Els rius pugen el seu cabal i atenyen un nivell que pot ser una mica preocupant. El signe de - comença a desaparèixer del termòmetre. En aquest moment, estaria bé un petit comiat amb aquest poema, ple d'imatgeria, de Guy Goffette . HIVERN (II) A tot va, foll amor, a l'aigua que plora sobre el vidre en aquest desembre sense arreus de blancs mantells (però no sense exaltació), a tot va, a la decadència dels nobles grans arbres aureolats d'infantesa on teníem talaia durant molt temps sobre els pobles plans com plats apilats en la marea verda de les valls: ara estan ajaçats en el nostre fons com la mar, i qui els farà llevar, qui si l'amor no és res més que una ona retrunyint amb fúria, quan el que voldríem és que sigui com una rella en la terra d'un immens oblit, una rella que arrenca el raigràs del futur.