Coixinets per a les agulles

 Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants.

Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats.

Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si tots els anys de la renovació tipogràfica en els llibres editats en català i l’aparició de noves propostes (gràcies, en bona part, a l’enorme tasca de Josep M. Pujol) encara no hagin arribat a tot arreu.

Bronka Nowicka, l’autora que hi presento, va representar una sorpresa en la literatura polonesa. Venia de les arts visuals i del teatre i cinema – va acabar els estudis a la famosa escola de cinema de Łódź – i aquest llibre és el seu debut literari. Directament, guanya el premi que té més ressò en la literatura polonesa (que ja fa temps que ha deixat de ser el més important, de fet) i es converteix en un petit fenomen. Però les capelletes literàries no toleren intrusions, o el que poden considerar com a intrusions, i han intentat silenciar-la o treure importància al seu llibre. Res de nou, aquí i arreu. Amb tot, no poden silenciar aquesta proposta que amplia fronteres en la literatura, i encara més en la literatura polonesa. És difícil de classificar els textos de Bronka Nowicka, la primera impressió és que són poemes en prosa, però no ho acaben de ser, de vegades són petits assajos, o petites estampes i, a mesura que avancem en la lectura del poema, es va perfilant una història. Tot a través d’un punt de surrealisme i d’un llenguatge amb una capacitat d’evocació visual molt marcada. En el premi que abans esmentava, el Nike a Polònia, s’ha de reconèixer el valor del jurat en aquest cas concret. No hi ha categories, no hi ha gèneres, només guanya un llibre que és considerat el llibre més important o més interessant de l’any anterior. I no és fàcil que un llibre que no arriba a les seixanta pàgines, i que no es troba entre els llibres que es venen més, per dir-ho suaument, pugui aconseguir la distinció del premi.

Després, va ser nomenada, juntament amb altres autors de diferents llengües, una de les noves veus en literatura d’Europa, i arran d’això en vaig fer la traducció per al CCCB de Barcelona. Més endavant, va ser l’Albert Forns que va possibilitar establir els enllaços perquè els poemes tinguessin un canal de distribució. I l’opció ha estat la millor, en aquest número de «Reduccions».

Selecciono dos fragments, dos poemes, dues proses, dos textos dels vuit que apareixen a la revista de poesia.

PICA

El meu pare creix sense parar. No es tracta que la mare hagi

començat a afaitar-lo i que li compra sabates grans. Es tracta

que vol anar a veure món. Però no sap com. Deixa per a més

tard pensar-hi però ja s’està emprovant el cos adequat per a

l’ocasió.

Es posa davant del mirall i gasta la pinta massa ràpid. Potser

pensa que la direcció cap on es pentina els cabells determina

el curs d’altres coses. Es fa la ratlla com si estigués creant un

planeta. El destrueix i en sorgeix un altre. Més cap a l’esquerra.

Després d’haver construït molts mons miseriosos, el meu

pare aconsegueix fer-ho bé, deixa la pinta i descansa. Aleshores

es dedica a allisar-se la panxa però les mans són massa petites

per planxar tanta pell. Semblen les mans d’una nina enganxa-

des amb gomes als botons de les mànigues de la camisa.

Com que nota que no farà res més del que ja ha fet, el meu

pare es posa de puntetes i se’n va cap a la porta. No es vol obrir

per molt que amb totes les seves forces faci pressió al pany amb

el colze.

La mare renta una olla, el pare mira el raig d’aigua que crea

un remolí al fons de la pica. Li té enveja perquè pot escapar-se

d’aquesta casa. A ell també li agradaria desaparèixer en el des-

guàs, agafat a alguna cosa tan petita que junts passarien per

un dels forats de metall. Es veu a si mateix navegant en una

conquilla calenta després d’haver colat la pasta, amb les ungles

clavades en la cua d’una poma. Però a la pica greixosa només

hi ha aigua. L’aigua no es pot atrapar.

COIXINET PER LES AGULLES

El nen està amoïnat perquè no sap com donar de menjar a la

pedra. No és que no hi trobi la boca. Sap que tota la pedra és

una boca. No sap com fer-s’ho perquè ella comenci a menjar.

Se’n va a la cuina per demanar el plateret escantellat per

a l’aigua del gat. Estira el davantal un cop i un altre, és així

com repica l’atenció de la mare. És obert —només un moment,

escapçat de la carn que trinxo. El nen li mostra el plateret, tot ell

és un prec.

—Agafa’l.

La mare torna a marcar el compàs amb el ganivet a la post.

Porta un ritme de dos.

—Però no et facis mal.

I el nen se’n fa abans de passar el llindar. Prem amb massa

força el polze a l’escantell de vidre. La sang s’acumula en el

plateret del gat.

Ara porta la pedra. Amb tanta delicadesa només havia por-

tat un pollet. S’ajup i la posa a tocar del plateret. L’empeny

suaument, com si fos un animal cec perquè vagi allà on hi ha la

sang. Rodola i es coagula. No es mou.

El nen demana un coixí. El de les agulles, ara de ningú, vell

i ple de forats. A la nit, quan es fa fosc, hi posa la pedra. Li dona

la crosta del pa. Al costat, s’hi ajeu ell. Espera.

El blanc de la crosta (la molla del pa) és l’única cosa que

lluu. El nen ho sap, sap d’algun lloc que la nit és pesada, que

carrega totes les coses: el carbó a la ferrada, els botons, el fil

i les parpelles. La nit té peses. La crosta encara lluu, intacta.

El nen no pot dormir. Té por de no saber reconèixer si la pe-

dra mor. Portarà en braços una morta, parlarà a una morta, esta-

rà al llit amb una morta. Té por que mori perquè no menja res.

—Mama.
La mare, no l’hem de despertar, la nit li posa unes peses.