Passa al contingut principal

Coixinets per a les agulles

 Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants.
Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats.
Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si tots els anys de la renovació tipogràfica en els llibres editats en català i l’aparició de noves propostes (gràcies, en bona part, a l’enorme tasca de Josep M. Pujol) encara no hagin arribat a tot arreu.
Bronka Nowicka, l’autora que hi presento, va representar una sorpresa en la literatura polonesa. Venia de les arts visuals i del teatre i cinema – va acabar els estudis a la famosa escola de cinema de Łódź – i aquest llibre és el seu debut literari. Directament, guanya el premi que té més ressò en la literatura polonesa (que ja fa temps que ha deixat de ser el més important, de fet) i es converteix en un petit fenomen. Però les capelletes literàries no toleren intrusions, o el que poden considerar com a intrusions, i han intentat silenciar-la o treure importància al seu llibre. Res de nou, aquí i arreu. Amb tot, no poden silenciar aquesta proposta que amplia fronteres en la literatura, i encara més en la literatura polonesa. És difícil de classificar els textos de Bronka Nowicka, la primera impressió és que són poemes en prosa, però no ho acaben de ser, de vegades són petits assajos, o petites estampes i, a mesura que avancem en la lectura del poema, es va perfilant una història. Tot a través d’un punt de surrealisme i d’un llenguatge amb una capacitat d’evocació visual molt marcada. En el premi que abans esmentava, el Nike a Polònia, s’ha de reconèixer el valor del jurat en aquest cas concret. No hi ha categories, no hi ha gèneres, només guanya un llibre que és considerat el llibre més important o més interessant de l’any anterior. I no és fàcil que un llibre que no arriba a les seixanta pàgines, i que no es troba entre els llibres que es venen més, per dir-ho suaument, pugui aconseguir la distinció del premi.
Després, va ser nomenada, juntament amb altres autors de diferents llengües, una de les noves veus en literatura d’Europa, i arran d’això en vaig fer la traducció per al CCCB de Barcelona. Més endavant, va ser l’Albert Forns que va possibilitar establir els enllaços perquè els poemes tinguessin un canal de distribució. I l’opció ha estat la millor, en aquest número de «Reduccions».
Selecciono dos fragments, dos poemes, dues proses, dos textos dels vuit que apareixen a la revista de poesia.



PICA


El meu pare creix sense parar. No es tracta que la mare hagi
començat a afaitar-lo i que li compra sabates grans. Es tracta
que vol anar a veure món. Però no sap com. Deixa per a més
tard pensar-hi però ja s’està emprovant el cos adequat per a
l’ocasió.
Es posa davant del mirall i gasta la pinta massa ràpid. Potser
pensa que la direcció cap on es pentina els cabells determina
el curs d’altres coses. Es fa la ratlla com si estigués creant un
planeta. El destrueix i en sorgeix un altre. Més cap a l’esquerra.
Després d’haver construït molts mons miseriosos, el meu
pare aconsegueix fer-ho bé, deixa la pinta i descansa. Aleshores
es dedica a allisar-se la panxa però les mans són massa petites
per planxar tanta pell. Semblen les mans d’una nina enganxa-
des amb gomes als botons de les mànigues de la camisa.
Com que nota que no farà res més del que ja ha fet, el meu
pare es posa de puntetes i se’n va cap a la porta. No es vol obrir
per molt que amb totes les seves forces faci pressió al pany amb
el colze.
La mare renta una olla, el pare mira el raig d’aigua que crea
un remolí al fons de la pica. Li té enveja perquè pot escapar-se
d’aquesta casa. A ell també li agradaria desaparèixer en el des-
guàs, agafat a alguna cosa tan petita que junts passarien per
un dels forats de metall. Es veu a si mateix navegant en una
conquilla calenta després d’haver colat la pasta, amb les ungles
clavades en la cua d’una poma. Però a la pica greixosa només
hi ha aigua. L’aigua no es pot atrapar.




COIXINET PER LES AGULLES


El nen està amoïnat perquè no sap com donar de menjar a la
pedra. No és que no hi trobi la boca. Sap que tota la pedra és
una boca. No sap com fer-s’ho perquè ella comenci a menjar.
Se’n va a la cuina per demanar el plateret escantellat per
a l’aigua del gat. Estira el davantal un cop i un altre, és així
com repica l’atenció de la mare. És obert —només un moment,
escapçat de la carn que trinxo. El nen li mostra el plateret, tot ell
és un prec.
—Agafa’l.
La mare torna a marcar el compàs amb el ganivet a la post.
Porta un ritme de dos.
—Però no et facis mal.
I el nen se’n fa abans de passar el llindar. Prem amb massa
força el polze a l’escantell de vidre. La sang s’acumula en el
plateret del gat.
Ara porta la pedra. Amb tanta delicadesa només havia por-
tat un pollet. S’ajup i la posa a tocar del plateret. L’empeny
suaument, com si fos un animal cec perquè vagi allà on hi ha la
sang. Rodola i es coagula. No es mou.
El nen demana un coixí. El de les agulles, ara de ningú, vell
i ple de forats. A la nit, quan es fa fosc, hi posa la pedra. Li dona
la crosta del pa. Al costat, s’hi ajeu ell. Espera.
El blanc de la crosta (la molla del pa) és l’única cosa que
lluu. El nen ho sap, sap d’algun lloc que la nit és pesada, que
carrega totes les coses: el carbó a la ferrada, els botons, el fil
i les parpelles. La nit té peses. La crosta encara lluu, intacta.
El nen no pot dormir. Té por de no saber reconèixer si la pe-
dra mor. Portarà en braços una morta, parlarà a una morta, esta-
rà al llit amb una morta. Té por que mori perquè no menja res.
—Mama.
La mare, no l’hem de despertar, la nit li posa unes peses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Poesia per a turistes. Gotland al novembre

Quant a la traducció a partir de terceres llengües, es pot arribar a pensar que algunes construccions estranyes són degudes a una incomprensió inicial del text, o al fet de remetre's de manera massa literal al text de la traducció. És així com funcionen sempre els prejudicis de les lectures quan tenim algun coneixement de les circumstàncies que han originat el text. Tanmateix, no sempre és així, i aquella estranyesa que percebem ja és, en el fons, en el text original. Artūras Valionis sap combinar destrament amb certes estranyeses que sorprenen el lector.

POESIA PER A TURISTES. GOTLAND AL NOVEMBRE


Camino al llarg del blau mar Bàltic:

a l’aigua i en la meva presència
els cignes s’enfonsen persistentment

però del tot sense èxit;

per un moment tenen les cues alçades a tot el món
i ho tornen a provar
per si de cas,

estruços no acomplerts;

la dona Karlson camina al meu costat;

no hi ha parelles, no és l’estació per anar
agafats de la mà,

excepte per a una parella de gossos,
però potse…

L'amor és

Nuno Júdice (1945) és un dels poetes portuguesos contemporanis més reconeguts. La seva primera etapa, fins el 1985, es basava en una metapoesia, i després va anar ampliant la seva poètica. Arribà a un punt de comunió entre la metapoesia i la poesia amorosa. Els poemes d'amor s'han convertit en un altre dels seus elements característics.
L'AMOR ÉS
Ferida que no fa mal,
la paraula que no necessita ser dita,
una mirada suspesa en els teus ulls,
respirar l'aire en què respires,
dir el teu nom
i sentir en ell la teva veu,
esperar-te a cada instant
en què sé que m'esperes,
donar-te l'alegria que em dónes,
veure't arribar en un eco d'au,
i deixar que m'agafis
amb el més suau dels teus gestos,
sentir-te, tot sol, a prop meu,
i sentir-me tan sol lluny de tu,
saber que existeixes en mi
com sé que existeixo en tu,
la flor de foc del teu cos,
i besar aquella flor.

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu. 
UN LLOC DIFERENT
[...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més.
La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poemes s…

Una entrevista

L’amic, excel·lent poeta i traductor, Martín López-Vega em va fer una entrevista per a la revista Clarín. Avui mateix he rebut un exemplar del número en què apareix. Podeu llegir-la més avall. Hi parlo de les meves obsessions, la traducció, la tradició literària, i també una mica del panorama poètic català, entre altres coses.
Agraeixo al Martín López-Vega, i a José Luis García Martín, director de la revista, que m’hagin deixat tenir-hi un petit lloc. 

Si voleu fer les fotos més grans per llegir l'entrevista còmodament, cliqueu-hi amb el botó dret del ratolí i obriu la imatge en una pestanya nova.

Arcs romànics

Que Tomas Tranströmer (1931) encara no hagi rebut el Premi Nobel de Literatura és un fet inexplicable. Potser perquè és suec?
ARCS ROMÀNICS

En l'interior d'una gran església romànica s'apinyaven els turistes.
Sense obertures s'estenien les voltes, una rere l'altra.
Les flames de les espelmes brillaven.
M'abraçà un àngel sense cara
i em xiuxiuejà per tot el cos:
“No tinguis vergonya de ser un home, omple't d'orgull!
En el teu interior, sense final s'obre una volta rere una altra.
Mai no estaràs preparat i així és com ha de ser.”
Les llàgrimes m'havien encegat
i em van portar a la piazza que cremava del sol
junt amb Mr. i Mrs. Jones, el senyor Tanaka i la Signora Sabatini
i en l'interior d'ells s'obria una volta rere una altra. Sense final.

De poesies

Entro en una de les llibreries principals de Cracòvia. Les llibreries aquí també van desapareixent, encara que, per sort, se n’obren noves que, com hem vist a Barcelona, segueixen la tendència de ser una llibreria d’autor, elles fan la seva selecció i venen el que volen vendre, i tenen un públic fidel, i són també l’aparador d’aquelles editorials més petites que són ja del tot indispensables i que no tindrien tanta visibilitat sense aquestes llibreries. Molt més encara a Polònia, on el principal problema de tot l’engranatge editorial és la distribució. No entro en una d’aquestes altres llibreries, més petites i més selectes, sinó a la que podríem considerar la principal llibreria encara raonablement gran de la ciutat. La tinc més a prop, em ve de pas cap al centre en aquell moment concret i, per molt que pugui saber que no hi trobaré algunes coses, no em puc resistir a no entrar a una llibreria. No és que tinguin una mala selecció però han de vendre, s’han de mantenir, i això fa que…

Estiu al llac Małszewskie

Agnieszka Ćwieląg (1977). Ha debutat i després ha publicat altres poemes als "Quaderns Literaris". Viu a Cracòvia.

ESTIU AL LLAC MAŁSZEWSKIE

Un lloc
igual des de fa segles.
Les boquetes obertes dels peixos
que emergeixen en el llac tremolós
enterbolit sols pel moviment dels seus lliscadissos cossos
atrets per una ratlla de boira
cada cop més gruixuda.
A aquestes hores cada cop més fosca
(aviat ja serà negra).
Les arrels dels arbres s’endinsen en les càlides aigües
del llac de vegades intactes
com si tot hagués de romandre igual
per a sempre.
Excepte jo.

Sobre André Aciman

Com un més anys fa, més dificultats té per trobar la sensació de les lectures de descobriment, aquelles que fèiem de joves, amb vint anys, amb més -desconfio dels que llegeixen Joyce als 12 anys-, però arriba un moment que ens sembla haver esgotat la capacitat d'enlluernament. Però només ho sembla. Sí, seguim llegint molt, i ens trobem amb molta faramalla, i després d'haver llegit grans autors, grans noms, la comparació fa empal·lidir el nou llibre que llegim, el nou autor. Ens creem el nostre panteó d'autors, al qual tornem en les nostres relectures. Tal vegada les relectures són només una manera d'eludir la decepció, tot i que algunes relectures tampoc resisteixen la comparació amb la projecció que ens havíem fet quan el llegíem en el passat. Perquè el que teníem abans de començar la relectura és la projecció, és la falsedat de la nostra memòria, que ens torna a enganyar, ens posa una pantalla d'un color diferent al que era en la realitat. Els enlluernaments ja p…