Passa al contingut principal

Coixinets per a les agulles

 Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants.
Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats.
Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si tots els anys de la renovació tipogràfica en els llibres editats en català i l’aparició de noves propostes (gràcies, en bona part, a l’enorme tasca de Josep M. Pujol) encara no hagin arribat a tot arreu.
Bronka Nowicka, l’autora que hi presento, va representar una sorpresa en la literatura polonesa. Venia de les arts visuals i del teatre i cinema – va acabar els estudis a la famosa escola de cinema de Łódź – i aquest llibre és el seu debut literari. Directament, guanya el premi que té més ressò en la literatura polonesa (que ja fa temps que ha deixat de ser el més important, de fet) i es converteix en un petit fenomen. Però les capelletes literàries no toleren intrusions, o el que poden considerar com a intrusions, i han intentat silenciar-la o treure importància al seu llibre. Res de nou, aquí i arreu. Amb tot, no poden silenciar aquesta proposta que amplia fronteres en la literatura, i encara més en la literatura polonesa. És difícil de classificar els textos de Bronka Nowicka, la primera impressió és que són poemes en prosa, però no ho acaben de ser, de vegades són petits assajos, o petites estampes i, a mesura que avancem en la lectura del poema, es va perfilant una història. Tot a través d’un punt de surrealisme i d’un llenguatge amb una capacitat d’evocació visual molt marcada. En el premi que abans esmentava, el Nike a Polònia, s’ha de reconèixer el valor del jurat en aquest cas concret. No hi ha categories, no hi ha gèneres, només guanya un llibre que és considerat el llibre més important o més interessant de l’any anterior. I no és fàcil que un llibre que no arriba a les seixanta pàgines, i que no es troba entre els llibres que es venen més, per dir-ho suaument, pugui aconseguir la distinció del premi.
Després, va ser nomenada, juntament amb altres autors de diferents llengües, una de les noves veus en literatura d’Europa, i arran d’això en vaig fer la traducció per al CCCB de Barcelona. Més endavant, va ser l’Albert Forns que va possibilitar establir els enllaços perquè els poemes tinguessin un canal de distribució. I l’opció ha estat la millor, en aquest número de «Reduccions».
Selecciono dos fragments, dos poemes, dues proses, dos textos dels vuit que apareixen a la revista de poesia.



PICA


El meu pare creix sense parar. No es tracta que la mare hagi
començat a afaitar-lo i que li compra sabates grans. Es tracta
que vol anar a veure món. Però no sap com. Deixa per a més
tard pensar-hi però ja s’està emprovant el cos adequat per a
l’ocasió.
Es posa davant del mirall i gasta la pinta massa ràpid. Potser
pensa que la direcció cap on es pentina els cabells determina
el curs d’altres coses. Es fa la ratlla com si estigués creant un
planeta. El destrueix i en sorgeix un altre. Més cap a l’esquerra.
Després d’haver construït molts mons miseriosos, el meu
pare aconsegueix fer-ho bé, deixa la pinta i descansa. Aleshores
es dedica a allisar-se la panxa però les mans són massa petites
per planxar tanta pell. Semblen les mans d’una nina enganxa-
des amb gomes als botons de les mànigues de la camisa.
Com que nota que no farà res més del que ja ha fet, el meu
pare es posa de puntetes i se’n va cap a la porta. No es vol obrir
per molt que amb totes les seves forces faci pressió al pany amb
el colze.
La mare renta una olla, el pare mira el raig d’aigua que crea
un remolí al fons de la pica. Li té enveja perquè pot escapar-se
d’aquesta casa. A ell també li agradaria desaparèixer en el des-
guàs, agafat a alguna cosa tan petita que junts passarien per
un dels forats de metall. Es veu a si mateix navegant en una
conquilla calenta després d’haver colat la pasta, amb les ungles
clavades en la cua d’una poma. Però a la pica greixosa només
hi ha aigua. L’aigua no es pot atrapar.




COIXINET PER LES AGULLES


El nen està amoïnat perquè no sap com donar de menjar a la
pedra. No és que no hi trobi la boca. Sap que tota la pedra és
una boca. No sap com fer-s’ho perquè ella comenci a menjar.
Se’n va a la cuina per demanar el plateret escantellat per
a l’aigua del gat. Estira el davantal un cop i un altre, és així
com repica l’atenció de la mare. És obert —només un moment,
escapçat de la carn que trinxo. El nen li mostra el plateret, tot ell
és un prec.
—Agafa’l.
La mare torna a marcar el compàs amb el ganivet a la post.
Porta un ritme de dos.
—Però no et facis mal.
I el nen se’n fa abans de passar el llindar. Prem amb massa
força el polze a l’escantell de vidre. La sang s’acumula en el
plateret del gat.
Ara porta la pedra. Amb tanta delicadesa només havia por-
tat un pollet. S’ajup i la posa a tocar del plateret. L’empeny
suaument, com si fos un animal cec perquè vagi allà on hi ha la
sang. Rodola i es coagula. No es mou.
El nen demana un coixí. El de les agulles, ara de ningú, vell
i ple de forats. A la nit, quan es fa fosc, hi posa la pedra. Li dona
la crosta del pa. Al costat, s’hi ajeu ell. Espera.
El blanc de la crosta (la molla del pa) és l’única cosa que
lluu. El nen ho sap, sap d’algun lloc que la nit és pesada, que
carrega totes les coses: el carbó a la ferrada, els botons, el fil
i les parpelles. La nit té peses. La crosta encara lluu, intacta.
El nen no pot dormir. Té por de no saber reconèixer si la pe-
dra mor. Portarà en braços una morta, parlarà a una morta, esta-
rà al llit amb una morta. Té por que mori perquè no menja res.
—Mama.
La mare, no l’hem de despertar, la nit li posa unes peses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.
GRAN CIUTATEm construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.
El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.
Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”
El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Ara, des que no sé on vius

Jacek Dehnel (1980) és poeta, prosista i traductor. Va guanyar el prestigiós premi Kościelski el 2005 i el 2007 el premi Passaport Polityka (nom d'un excel·lent setmanari polonès) per la novel·la Lala. La seva poesia fou ràpidament reconeguda i valorada per Czesław Miłosz, que el va saludar com un dels valors més prometedors de la nova poesia polonesa. També tradueix, principalment poesia anglesa. Fa poc que ha publicat la poesia completa de Philip Larkin.


***

Ara, des que no sé on vius, on
he d'enviar el correu, als calaixos de la còmoda
grogueja el paper de cartes. Des que l'amor calla
és com clavar claus a un fèretre tot guarnit:
si per la randa, en un manat de camèlies,
o pel crespó el tall arriba a la cara o a un dit del cadàver,
ningú no notarà aquest dolor en el cos,
enlloc ningú no sabrà mai d'aquest dolor.

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …