Passa al contingut principal

Coixinets per a les agulles

 Sembla que el blog està massa temps aturat, encara no hi ha res enguany, i les entrades arriben amb comptagotes. Recupero una sèrie de textos i traduccions de l’any passat, però que encara no havia esmentat. Traduccions aquí i allà, amb una distribució ben reduïda (bé, com tot el que fa referència a la poesia, i aquí encara més en no tenir el format llibre), però no per això menys importants.
Començo amb el darrer que m’ha arribat. Són unes traduccions de l’autora Bronka Nowicka que han aparegut al darrer número de «Reduccions». Hi van molt ben acompanyades, en el mateix número apareixen poemes d’Andrei Dósa, que tradueix Xavier Montoliu, com sempre excel·lentment. I també poemes de Joan Todó o de Gerard Cisneros, i un text molt interessant sobre les traduccions que fa Arnau Pons dels poemes de Paul Celan que firma Andreu Subirats.
Què es pot dir de «Reduccions» que no se sàpiga per tots els seguidors de la poesia? L’única objecció que li posaria és la tipografia. Sembla com si tots els anys de la renovació tipogràfica en els llibres editats en català i l’aparició de noves propostes (gràcies, en bona part, a l’enorme tasca de Josep M. Pujol) encara no hagin arribat a tot arreu.
Bronka Nowicka, l’autora que hi presento, va representar una sorpresa en la literatura polonesa. Venia de les arts visuals i del teatre i cinema – va acabar els estudis a la famosa escola de cinema de Łódź – i aquest llibre és el seu debut literari. Directament, guanya el premi que té més ressò en la literatura polonesa (que ja fa temps que ha deixat de ser el més important, de fet) i es converteix en un petit fenomen. Però les capelletes literàries no toleren intrusions, o el que poden considerar com a intrusions, i han intentat silenciar-la o treure importància al seu llibre. Res de nou, aquí i arreu. Amb tot, no poden silenciar aquesta proposta que amplia fronteres en la literatura, i encara més en la literatura polonesa. És difícil de classificar els textos de Bronka Nowicka, la primera impressió és que són poemes en prosa, però no ho acaben de ser, de vegades són petits assajos, o petites estampes i, a mesura que avancem en la lectura del poema, es va perfilant una història. Tot a través d’un punt de surrealisme i d’un llenguatge amb una capacitat d’evocació visual molt marcada. En el premi que abans esmentava, el Nike a Polònia, s’ha de reconèixer el valor del jurat en aquest cas concret. No hi ha categories, no hi ha gèneres, només guanya un llibre que és considerat el llibre més important o més interessant de l’any anterior. I no és fàcil que un llibre que no arriba a les seixanta pàgines, i que no es troba entre els llibres que es venen més, per dir-ho suaument, pugui aconseguir la distinció del premi.
Després, va ser nomenada, juntament amb altres autors de diferents llengües, una de les noves veus en literatura d’Europa, i arran d’això en vaig fer la traducció per al CCCB de Barcelona. Més endavant, va ser l’Albert Forns que va possibilitar establir els enllaços perquè els poemes tinguessin un canal de distribució. I l’opció ha estat la millor, en aquest número de «Reduccions».
Selecciono dos fragments, dos poemes, dues proses, dos textos dels vuit que apareixen a la revista de poesia.



PICA


El meu pare creix sense parar. No es tracta que la mare hagi
començat a afaitar-lo i que li compra sabates grans. Es tracta
que vol anar a veure món. Però no sap com. Deixa per a més
tard pensar-hi però ja s’està emprovant el cos adequat per a
l’ocasió.
Es posa davant del mirall i gasta la pinta massa ràpid. Potser
pensa que la direcció cap on es pentina els cabells determina
el curs d’altres coses. Es fa la ratlla com si estigués creant un
planeta. El destrueix i en sorgeix un altre. Més cap a l’esquerra.
Després d’haver construït molts mons miseriosos, el meu
pare aconsegueix fer-ho bé, deixa la pinta i descansa. Aleshores
es dedica a allisar-se la panxa però les mans són massa petites
per planxar tanta pell. Semblen les mans d’una nina enganxa-
des amb gomes als botons de les mànigues de la camisa.
Com que nota que no farà res més del que ja ha fet, el meu
pare es posa de puntetes i se’n va cap a la porta. No es vol obrir
per molt que amb totes les seves forces faci pressió al pany amb
el colze.
La mare renta una olla, el pare mira el raig d’aigua que crea
un remolí al fons de la pica. Li té enveja perquè pot escapar-se
d’aquesta casa. A ell també li agradaria desaparèixer en el des-
guàs, agafat a alguna cosa tan petita que junts passarien per
un dels forats de metall. Es veu a si mateix navegant en una
conquilla calenta després d’haver colat la pasta, amb les ungles
clavades en la cua d’una poma. Però a la pica greixosa només
hi ha aigua. L’aigua no es pot atrapar.




COIXINET PER LES AGULLES


El nen està amoïnat perquè no sap com donar de menjar a la
pedra. No és que no hi trobi la boca. Sap que tota la pedra és
una boca. No sap com fer-s’ho perquè ella comenci a menjar.
Se’n va a la cuina per demanar el plateret escantellat per
a l’aigua del gat. Estira el davantal un cop i un altre, és així
com repica l’atenció de la mare. És obert —només un moment,
escapçat de la carn que trinxo. El nen li mostra el plateret, tot ell
és un prec.
—Agafa’l.
La mare torna a marcar el compàs amb el ganivet a la post.
Porta un ritme de dos.
—Però no et facis mal.
I el nen se’n fa abans de passar el llindar. Prem amb massa
força el polze a l’escantell de vidre. La sang s’acumula en el
plateret del gat.
Ara porta la pedra. Amb tanta delicadesa només havia por-
tat un pollet. S’ajup i la posa a tocar del plateret. L’empeny
suaument, com si fos un animal cec perquè vagi allà on hi ha la
sang. Rodola i es coagula. No es mou.
El nen demana un coixí. El de les agulles, ara de ningú, vell
i ple de forats. A la nit, quan es fa fosc, hi posa la pedra. Li dona
la crosta del pa. Al costat, s’hi ajeu ell. Espera.
El blanc de la crosta (la molla del pa) és l’única cosa que
lluu. El nen ho sap, sap d’algun lloc que la nit és pesada, que
carrega totes les coses: el carbó a la ferrada, els botons, el fil
i les parpelles. La nit té peses. La crosta encara lluu, intacta.
El nen no pot dormir. Té por de no saber reconèixer si la pe-
dra mor. Portarà en braços una morta, parlarà a una morta, esta-
rà al llit amb una morta. Té por que mori perquè no menja res.
—Mama.
La mare, no l’hem de despertar, la nit li posa unes peses.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Algú altre

Aleksandar Ristović
ALGÚ ALTRE
Suposa que ets rere d'algú que t'acaba de girar l'esquena
i imagina que ets tu, mentre algú altre és
rere teu i veu el que tu veus.

Si passa que és una dona (i per què no?),
i que tu ets ella, una dona espaterrant, qui mira,
¿també tu estàs mirant des del darrere?

Si n'hi ha dos, un home i una dona,
aleshores ets ambdós. Tens en la mateixa mesura
tant els atributs d'un com els de l'altra.

Tan sols si t'imagines que et mires des de darrere,
aleshores no ets qui ets.
No hi ha res en comú entre tu i aquell pobre desgraciat.

L'exterior i l'interior són el mateix ull

Danica Križanič Müller va néixer l'any 1950. És professora d'eslovè i d'anglès. És una poeta que ha anat construint la seva obra quasi en un silenci absolut, lentament, amb pocs llibres. I només darrerament comença a tenir un cert ressò més ampli.


L'EXTERIOR I L'INTERIOR SÓN EL MATEIX ULL


I

La bellesa apareix davant dels ulls
sense armes, completament nua
davant l'aire que arriba,
com si no volgués cap desig,

sol en el record ha crescut la ciutat
amb sons magnífics a les sis
del vespre, potser a les vuit,
just abans que tanquin els ocells.

La gespa sota els peus ja no madura,
encara que el sol segueixi respirant
i la mort creix força lentament,

com l'home que camina
vers les seves pròpies passes.


II

Arreu on entro hi ha espais
pensatius, també els que veig,
l'exterior i l'interior són el mateix ull.

Com el mar que segueix volent
obrir-se amb la seva imatge,
el cap que es gira tan sols a mitges.

No hi ha res excepte el cos.
Ah, que sigui així. Sento…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz, editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustroń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, però …

Poesia moral(itzant)?

Poesia moral, poesia moralitzant. Qüestió per discutir llargament. La poesia no aconsegueix res. Com l'art. La divisió entre l'estètica i l'ètica és contemplada des de diversos punts de vista. I tanmateix, hi ha poemes que ens incomoden, per la càrrega moralitzant que contenen, perquè han traspassat les fronteres de la nostra intimitat, i ens intenten alliçonar. Però, on és aquesta frontera?

Balada para Metka Krašovec (de i per a Tomaž Šalamun)

I avui m’arriba la notícia d’un altre gran poeta que ens deixa. En aquest cas, deixa un buit poètic i personal. Encara que ens vèiem de tant en tant, des que vaig viure a Ljubljana vaig mantenir contacte amb Tomaž Šalamun. La primera vegada, quan el vaig conèixer, va ser durant un sopar, que encara recordo ara, entre diverses llengües, el seu espanyol, el meu eslovè, bon menjar i vi. Després, una visita a casa seva, on em va sorprendre la quantitat de llibres que semblaven trobar el seu lloc no a les prestatgeries sinó al terra, fent piles d’equilibri inversemblant. Més tard, alguna trobada a Cracòvia, una altra visita a Eslovènia. En l'entremig, uns dies al Cosmopoética, compartint escenaris. I correus, sempre plens d’optimisme, de projectes, de nous poemes. Ha estat un poeta tremendament prolífic, però en paraules d’ell mateix, li agradava tant, escriure, i els poemes li demanaven de sortir, així que havia de fer-los cas. I els altres correus, quan traduïa el seu llibre Balada p…

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…