Passa al contingut principal

Sobre Agnieszka Taborska




Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO, una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz. És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska, una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leonora de la Cruz, estan acompanyats de collages de Selena Kimball. A això, la qualitat de la impressió del llibre, el paper utilitzat, tot en conjunt fa que sigui una petita joia.

Deixo una mostra d’alguns textos i algun collage.



lámina XXIV

De sus obsesiones acuáticas surge el inicio de Pez soluble de Breton y la novela collage Una semana de bondad de Ernst. En su honor Jacqueline Lamba se convirtió en una bailarina subacuática, Dalí salió a escena con una escafandra de buzo, Desnos escribió La estrella de mar, y Foujita tatuó una sirena en el muslo de Youki. Bajo la impresión de los sueños sobre las conchas Artaud creó el guión de La concha y el reverendo. Leonora de la Cruz y Germaine Dulac pertenecen a las pocas mujeres importantes en la historia del cine surrealista. Al lado de Alicia en el País de las Maravillas, de la monja portuguesa y de la pintora-médium Hélène Smith, Leonora inspiró una de las figuras de la primera versión de las cartas marsellesas, convertida después en el heraldo de la revolución en la realidad: Pancho Villa. De la santa quedó en el tarot la estrella negra que simboliza el sueño – en sustitución de uno de los colores tradicionales.

lámina XXV

La Oficina de Investigaciones Surrealistas se encargaba oficiosamente de recopilar las reliquias de la santa. El mayor tesoro era un paraguas que seguramente fue de ella, inmortalizado en las fotografías de Man Ray. Un acontecimiento sorprendente en la historia del movimiento fue el robo de las ruedecitas del lecho transportable de Leonora que llevó a cabo el poeta Benjamin Péret en la iglesia de Alba de Tormes. Aún hoy en día se desconoce por qué ese anticlerical declarado ofreció su botín a la basílica del Sacré-Coeur, odiado por todas las vanguardias.

lámina XXX

Leonora de la Cruz se convirtió para los surrealistas en objeto del deseo y del amour fou en su forma más pura. En las mujeres que adoraban se pueden encontrar sin dificultad los rasgos de ella. Nadja, Georgette, Musidora hipnotizada – todas tenían el poder de la clarividencia. Eran mucho más un estado del espíritu que una persona. También se caracterizaban por ser enigmáticas como su patrona.


Philippe Soupault

Philippe Soupault (1887-1990), poeta, prosista, periodista, junto a Breton y a Aragon uno de los Tres mosqueteros que inventó el surrealismo. El primer Manifiesto lo abre una descripción de cómo Soupault (poniendo en práctica la poesía) se buscaba a sí mismo en direcciones fortuitas. Fue excluido del grupo ya en 1926 (por escribir novelas, fumar cigarrillos ingleses y por su falta de entusiasmo por el comunismo y las sesiones de espiritismo). La vida le reportó muchos encuentros inesperados: fue el único surrealista que subió al mismo ascensor que Hitler en el hotel Adlon; que tuvo a Nijinsky en la habitación contigua en el sanatorio; que en París compartió la habitación de un hotel con el espíritu de Baudelaire que había vivido allí. Su novela Las últimas noches de París (1928) constituye, junto a Nadja de Breton y Un campesino de París de Aragon la trilogía surrealista de París. Soupault consideró, con razón, que había tenido siempre mala pata. Está enterrado en el cementerio del único barrio que no le gustaba, Montmartre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània. 

NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES

En som tres, els uns davant dels altres, riem,
cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej,
no el veiem perquè és ell qui fa la foto,
la darrera, ara ho sé, a la casa antiga
del carrer Sienkiewicz.

Romek Biskupski, el meu gurú de les icones
i de Mandelstam, en original, sense cap dubte.
Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński.
Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara.

Davant meu i de Romek, tasses de te.
Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi,
una bossa de patates davant del senyor Zdzisław
a qui la gesticulació ajuda a explicar

les proeses arriscades del meu pare en aterrar
en una prada a la zona vora el riu San,
fins al pu…

Amants

Marzanna Bogumiła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          Durant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt amb les tendències més en voga en la poesia polonesa. …

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats. Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre. Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió.


EL MISSATGE DEL SENYOR COGITOVés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi
vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols
et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni
sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància
i la teva Ira impotent que sigui com la m…

El retorn d'A

Wojciech Bonowicz


EL RETORN D'A

Diguem que tens més de deu deixebles
i ells escriuen els teus somnis i fins i tot
et justifiquen quan estàs irritat. Vas per un camí
tan tort d'una confusió a una altra fins que esdevé
una religió que ja no pots aturar.
A la fi allargues el braç i què veus? Veus
que si furgues bé en la foscor
sempre es troba alguna cosa no descoberta
que encara no té importància.

La dona de Lot

Józef Łobodowski (1909-1988) durant la II guerra mundial va seguir un periple per diversos països europeus fins que l'arrestaren quan creuà la frontera espanyola i el tancaren, fins el febrer de 1943, a la presó de Figueres. Un cop finalitzada la guerra, s'instal·là a Madrid, on va viure fins la seva mort. Va mantenir un contacte constant amb les revistes de l'emigració polonesa, tant les de Londres com les de París. El fet de viure a Espanya va deixar una petja profunda tant en la seva poesia com també en la seva tasca de traductor. Amb tot, les traduccions de poesia espanyola de Łobodowski són gairebé desconegudes a Polònia. Un pensament que el turmentà durant molt temps fou el de poder descansar finalment a la seva ciutat estimada, Lublin. En aquest sentit, el poema de la dona de Lot pot tenir una lectura bastant més àmplia, tot i que, com sabem, no és necessari fer-ho. El poema s'alinea, així, amb altres versions de la dona de Lot que ja hem presentat.

LA DONA DE LO…

Nit

Wojciech BonowiczNIT

El poema
primer fa tancar-te.
No vol
que miris al voltant busquis
altres paraules
en altres poemes.

Seus al racó d'una pedra
embolicada 
com un full de paper.
Indefens resignat
no respires. El poema
no t'ho permet.

A la pedra un no es pot
moure fer servir
el llit el rellotge el mapa
i tota la resta
de la imaginació.

El poema
té la seva imaginació.
L'ha bastida en tu
i després s'ha tancat
per alliberar-se.

Has d'esperar
al raco de la pedra
en que algun cop lluu
la pols daurada de l'esperança.

Finalment el poema
s'obre. La pedra
et deixa anar: un full de paper
que comença a respirar.

Ryszard Krynicki. 3 poemes

Ryszard Krynicki (1943) era el representant de la generació més gran al «Veus paral·leles». És un dels autors més importants de la generació de la Nova Onada, una de les més brillants a la segona meitat del segle XX, potser la més brillant. Agrupava poetes com el mateix Krynicki, Stanisław Barańczak, Adam Zagajewski, Julian Kornhauser, Ewa Lipska (que, de fet, sempre s’havia allunyat del concepte de grup i de generació) i molts altres poetes. Amb l’excepció de Zagajewski, i una mica de Lipska, malauradament els altres poetes són molt poc coneguts en el nostre àmbit (a diferència d’Alemanya o del món anglosaxó, on ocupen una posició important). La poesia de Krynicki sempre m’ha semblat, salvant les diferències, molt propera a la de José Ángel Valente. Són poetes que comencen en una línia de caràcter més social (de fet, en Krynicki, fruit de l’època i de la generació de poetes que formaven part del moment), per anar derivant cap a una poesia molt més intimista, amb una presència de l’a…

Riu

Jan Polkowski ha estat 19 anys sense publicar cap llibre de poemes. A finals de l’any passat va aparèixer Cantus, amb nous poemes. I va ser saludat com un dels esdeveniments poètics més importants dels darrers anys a Polònia. Aquest poema és el que obre el llibre.


RIU

Sóc gairebé mig segle més jove,
pesco amb un bastó a la resclosa.
Però m’aboco massa i al cap de no res, balandrejant-me,
suro i borbollo com una ampolla buida llençada a l’aigua.
La mare interromp la meva curta travessia, crida tot espantada
i m’arrossega a la riba.
Em desperto més tard a casa i em palpo amb molt de compte.
Existeixo – trobo un tros de líber d’un salze
enganxat fortament a la pell.
Qui sóc, o qui esdevindré si me’l desenganxo?
Aquell qui s’enfonsa i dorm? Qui mor i es desperta?
Aquell qui veu i qui es desespera?
Jec, nascut de nou, en uns llençols emmidonats i palpo,
tancat en el tros sec de l’escorça, el passat i el futur.
Per primer cop descobreixo l’arrencat pols intern
de la foscor i sento el gust dolç
de l’univers.

Glaçades de maig

Un altre poema del darrer llibre de Marzanna Bogumiła Kielar, que vaig presentar un temps enrere al blog.


GLAÇADES DE MAIG
Una glaçada tardana a la primavera ha fet malbé els capolls plens, ha mossegat els brots dels fruits en els pomers de tronc baix, les groselles roses i vermelles als arbusts.
Ara els hem d’ajudar: s’han de desglaçar lentament, ens diu la memòria. Se’ls ha de donar ombra perquè l’aigua no es mogui massa ràpid, no trenqui els teixits.
Embolcats, s’han de desglaçar a poc a poc, en la foscor, sense aferrar-se gaire a la vida. Els capolls glaçats, llambrejants, han d’aprendre a renèixer instant a instant, i en un instant marcir-se.
Haurem de fer un foc a la vora i fumar-los.
Però la memòria no segueix el camí recte, ho abraça tot com l’heura. Precisament evoca aquelles poques escoles de pintura que existiren a la Xina cap a l’any 960. Els paisatgistes competien aferrissadament, entercs, ferms en un sol tema: pintar de la manera més fidel possible, en un rotlle,
el gebre en una bra…

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times(abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda d…