Salta al contingut principal

Sobre Agnieszka Taborska




Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO, una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz. És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska, una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leonora de la Cruz, estan acompanyats de collages de Selena Kimball. A això, la qualitat de la impressió del llibre, el paper utilitzat, tot en conjunt fa que sigui una petita joia.

Deixo una mostra d’alguns textos i algun collage.



lámina XXIV

De sus obsesiones acuáticas surge el inicio de Pez soluble de Breton y la novela collage Una semana de bondad de Ernst. En su honor Jacqueline Lamba se convirtió en una bailarina subacuática, Dalí salió a escena con una escafandra de buzo, Desnos escribió La estrella de mar, y Foujita tatuó una sirena en el muslo de Youki. Bajo la impresión de los sueños sobre las conchas Artaud creó el guión de La concha y el reverendo. Leonora de la Cruz y Germaine Dulac pertenecen a las pocas mujeres importantes en la historia del cine surrealista. Al lado de Alicia en el País de las Maravillas, de la monja portuguesa y de la pintora-médium Hélène Smith, Leonora inspiró una de las figuras de la primera versión de las cartas marsellesas, convertida después en el heraldo de la revolución en la realidad: Pancho Villa. De la santa quedó en el tarot la estrella negra que simboliza el sueño – en sustitución de uno de los colores tradicionales.

lámina XXV

La Oficina de Investigaciones Surrealistas se encargaba oficiosamente de recopilar las reliquias de la santa. El mayor tesoro era un paraguas que seguramente fue de ella, inmortalizado en las fotografías de Man Ray. Un acontecimiento sorprendente en la historia del movimiento fue el robo de las ruedecitas del lecho transportable de Leonora que llevó a cabo el poeta Benjamin Péret en la iglesia de Alba de Tormes. Aún hoy en día se desconoce por qué ese anticlerical declarado ofreció su botín a la basílica del Sacré-Coeur, odiado por todas las vanguardias.

lámina XXX

Leonora de la Cruz se convirtió para los surrealistas en objeto del deseo y del amour fou en su forma más pura. En las mujeres que adoraban se pueden encontrar sin dificultad los rasgos de ella. Nadja, Georgette, Musidora hipnotizada – todas tenían el poder de la clarividencia. Eran mucho más un estado del espíritu que una persona. También se caracterizaban por ser enigmáticas como su patrona.


Philippe Soupault

Philippe Soupault (1887-1990), poeta, prosista, periodista, junto a Breton y a Aragon uno de los Tres mosqueteros que inventó el surrealismo. El primer Manifiesto lo abre una descripción de cómo Soupault (poniendo en práctica la poesía) se buscaba a sí mismo en direcciones fortuitas. Fue excluido del grupo ya en 1926 (por escribir novelas, fumar cigarrillos ingleses y por su falta de entusiasmo por el comunismo y las sesiones de espiritismo). La vida le reportó muchos encuentros inesperados: fue el único surrealista que subió al mismo ascensor que Hitler en el hotel Adlon; que tuvo a Nijinsky en la habitación contigua en el sanatorio; que en París compartió la habitación de un hotel con el espíritu de Baudelaire que había vivido allí. Su novela Las últimas noches de París (1928) constituye, junto a Nadja de Breton y Un campesino de París de Aragon la trilogía surrealista de París. Soupault consideró, con razón, que había tenido siempre mala pata. Está enterrado en el cementerio del único barrio que no le gustaba, Montmartre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagiello ń ski, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia. ET BUSCO... Et busco, i quan et veig, fingeixo que no et veig. T'estimo, i quan et trobo, fingeixo que no t'estimo. Moriré per tu, abans de morir cridaré que moro de casualitat...

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe...

Wrocław neix...

Estic acabant de llegir el darrer llibre de Jan Polkowski . Fascinació. Encantament. És un dels millors llibres de poesia que he llegit els dos darrers anys. Ha valgut la pena esperar que el poeta trenqués el seu llarg silenci. Val la pena reconciliar-se amb la poesia després de molts i molts llibres que no aporten res, que són només una mostra dels seus autors de les seves capacitats (o limitacions) i per poder seguir sonant com a noms en aquest difícil món de la literatura. Però és molt millor fer una reentrada com la del poeta polonès. I sembla que tindrà continuïtat. En el darrer número dels Zeszyty Literackie (Quaderns Literaris) apareixen alguns poemes posteriors a Cantus . I del llibre, també aportaré alguna altra traducció. El poema fa referència a Wrocław, que serveixi també aquí per desitjar que no es vegi massa afectada per les inundacions dels últims dies. *** Wrocław neix de l’entumida llengua de desembre, de la guerra de la boira, mig despert observa una escaramussa de fa...

Cabdells

Fa un parell de dies, he tingut la grata sorpresa de trobar-me amb noves referències a l’antologia de Tierra inalcanzable . Al Babelia del dissabte, Francisco Calvo Serraller, de qui admiro des de fa molt temps tant la seva vasta erudició com la concisió de la seva ploma (per a mi, són els millors articles que es troben sempre al Babelia), va publicar un article a partir de les referències pictòriques de Milosz .  Per una altra banda, l’amic Eduardo Jordà m’envia un enllaç d’un article que va publicar al Diari de Mallorca . Amb Eduardo vaig tenir la sort de compartir una sèrie de converses molt interessants sobre Milosz arran de la traducció del poema Regal, un dels més coneguts del gran autor polonès. A tots dos, el meu agraïment i la meva admiració.

Fidelitat (1)

Què és la fidelitat en una traducció de poesia? Com podem mesurar-la? No hi ha, en el fons, una sola fidelitat, n'hi ha moltes, de vegades s'exclouen en una traducció, d'altres, no. Fidelitat al to, a la forma, al contingut, a la veu poètica. I cada cop que el traductor s'enfronta a un poema, busca l'estratègia que, com a lector que és, creu que és més adient. Un poema és un conjunt d'elements indissolubles i, en fer una traducció, els modifiquem, i en destaquem alguns que potser no es trobaven en la intenció inicial de l'autor. Però això no vol dir que sigui una mala traducció. Hi ha una manipulació diferent dels diversos constituents del poema.

La primera víctima

La guerra va començar el 5 d'abril de 1992, quan centenars de persones es feien forts davant de les barricades amb què el partit de Radovan Karadzić va aïllar, en una sola nit, el barri de Grbavice. Des d'una casa prop del cementiri jueu un franctirador va disparar a la marxa pacífica que passava pel pont de Vrbanja, i va encertar de ple en l'estudiant de medicina Suada Dilberović. Una fatal coincidència, que precisament ella es convertís en la primera víctima mortal de la guerra per i amb Sarajevo; però moltes persones em van comentar que va ser el destí que va buscar deliberadament aquesta dona jove. La família de l'estudiant de medicina va arribar aquí de Dalmàcia, per tant la víctima provenia de Croàcia, però no era catòlica, sinó musulmana, i sí que era musulmana, però no com les que haurien volgut veure els fonamentalistes catòlics, és a dir no anava tapada ni tan sols amb un mocador al cap, era una dona bella, rossa, conscient de les seves qualitats, i que v...

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...

Pensa com donar sentit

Jan Kasper *** Pensa com donar un sentit a les runes que romanen: l’herba agostejada, la maculatura de paraules elevades, el turment de la vellesa. Cada instant nostre, una palleta a l’aigua. No hi podem fer massa; cap saber, ho saps bé, no és cap salvació. Probablement només durarà el que ens supera, el que nosaltres, mortals, aconseguim estimar. Les mosques brunzeixen als vidres. Miro com omples a la cuina pots de cireres sucoses. La teva mà cada vegada quan es troba amb el vidre descobreix l’impossible; també es converteix en vidre. Per sota de la pell transparent s’estenen camps, camins, rius i ciutats. El sol surt, el sol es pon. Ben bé igual com aquí, obedient a una regla eterna. 

Cada cop menys temps

Jakub Kornhauser va néixer l’any 1984 a Cracòvia. Ha publicat dos llibres de poemes. El segon, Vagues existències, està estructurat a partir de poemes en prosa. D’aquest darrer llibre prové el poema d’avui. CADA COP MENYS TEMPS He recorregut la ciutat d’una punta a l’altra. Ho he fet tantes vegades que persones estranyes de cares desconegudes em saludaven amb un somriure maliciós, però no em donaven la mà. Els gossos em coneixien per l’olor. Amb el temps, cada cop tardava menys per anar d’una punta de la ciutat a l’altra, i això em permetia afirmar que existia tan sols una punta. Però la gent amb qui topava eren una i la mateixa persona. Al cap de poc vaig descobrir que la ciutat era un fred i fosc atzucac del qual no hi havia manera de sortir.

Reflexió i poemes

Des de " La Nausea " m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí .