Passa al contingut principal

Sobre Agnieszka Taborska




Ara fa un parell de mesos, va aparèixer a Mèxic, a l’editorial AUIEO, una obra que havia traduït i que és un d’aquells llibres que després es recorden amb molt afecte, per molt que durant tot el procés de passar d’una llengua a una altra un hagi patit força. El seu títol és La vida soñolienta de Leonora de la Cruz. És un llibre irreverent, irònic, ple d’erudició i de joc amb el lector. L’autora, Agnieszka Taborska, una de les més prestigioses especialistes del surrealisme, no tan sols a Polònia, crea la figura apòcrifa d’una santa que es passa mitja vida dormint, i l’altra mitja vida desperta dictant els seus somnis. I els surrealistes la converteixen en la seva musa principal. Ben amagada, però que es pot trobar en moltes al·lusions dels seus escrits i de les seves obres, i dels seus jocs. Al final, un glossari acaba de reblar el clau de tota la història amb una barreja de realitat i de ficció. Els primers textos, en què amb petites pinzellades va relatant la vida de Santa Leonora de la Cruz, estan acompanyats de collages de Selena Kimball. A això, la qualitat de la impressió del llibre, el paper utilitzat, tot en conjunt fa que sigui una petita joia.

Deixo una mostra d’alguns textos i algun collage.



lámina XXIV

De sus obsesiones acuáticas surge el inicio de Pez soluble de Breton y la novela collage Una semana de bondad de Ernst. En su honor Jacqueline Lamba se convirtió en una bailarina subacuática, Dalí salió a escena con una escafandra de buzo, Desnos escribió La estrella de mar, y Foujita tatuó una sirena en el muslo de Youki. Bajo la impresión de los sueños sobre las conchas Artaud creó el guión de La concha y el reverendo. Leonora de la Cruz y Germaine Dulac pertenecen a las pocas mujeres importantes en la historia del cine surrealista. Al lado de Alicia en el País de las Maravillas, de la monja portuguesa y de la pintora-médium Hélène Smith, Leonora inspiró una de las figuras de la primera versión de las cartas marsellesas, convertida después en el heraldo de la revolución en la realidad: Pancho Villa. De la santa quedó en el tarot la estrella negra que simboliza el sueño – en sustitución de uno de los colores tradicionales.

lámina XXV

La Oficina de Investigaciones Surrealistas se encargaba oficiosamente de recopilar las reliquias de la santa. El mayor tesoro era un paraguas que seguramente fue de ella, inmortalizado en las fotografías de Man Ray. Un acontecimiento sorprendente en la historia del movimiento fue el robo de las ruedecitas del lecho transportable de Leonora que llevó a cabo el poeta Benjamin Péret en la iglesia de Alba de Tormes. Aún hoy en día se desconoce por qué ese anticlerical declarado ofreció su botín a la basílica del Sacré-Coeur, odiado por todas las vanguardias.

lámina XXX

Leonora de la Cruz se convirtió para los surrealistas en objeto del deseo y del amour fou en su forma más pura. En las mujeres que adoraban se pueden encontrar sin dificultad los rasgos de ella. Nadja, Georgette, Musidora hipnotizada – todas tenían el poder de la clarividencia. Eran mucho más un estado del espíritu que una persona. También se caracterizaban por ser enigmáticas como su patrona.


Philippe Soupault

Philippe Soupault (1887-1990), poeta, prosista, periodista, junto a Breton y a Aragon uno de los Tres mosqueteros que inventó el surrealismo. El primer Manifiesto lo abre una descripción de cómo Soupault (poniendo en práctica la poesía) se buscaba a sí mismo en direcciones fortuitas. Fue excluido del grupo ya en 1926 (por escribir novelas, fumar cigarrillos ingleses y por su falta de entusiasmo por el comunismo y las sesiones de espiritismo). La vida le reportó muchos encuentros inesperados: fue el único surrealista que subió al mismo ascensor que Hitler en el hotel Adlon; que tuvo a Nijinsky en la habitación contigua en el sanatorio; que en París compartió la habitación de un hotel con el espíritu de Baudelaire que había vivido allí. Su novela Las últimas noches de París (1928) constituye, junto a Nadja de Breton y Un campesino de París de Aragon la trilogía surrealista de París. Soupault consideró, con razón, que había tenido siempre mala pata. Está enterrado en el cementerio del único barrio que no le gustaba, Montmartre.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Julia Hartwig (1921-2017)

Aturem-ho tot. Avui ha mort un altre dels grans poetes del segle XX. M’he aixecat amb la notícia que avui ens ha deixat Julia Hartwig (1921-2017). Autora de la mateixa generació que Zbigniew Herbert o que Tadeusz Różewicz, i especialment que Wisława Szymborska, amb qui l’unia una bona amistat. Per molt que fos molt menys coneguda, Hartwig va contribuir a consolidar aquella meravella, aquell espècie de miracle que és la poesia polonesa del segle XX. A banda de la seva obra poètica, cal destacar la seva tasca com a traductora, de poetes francesos i anglesos, i també els dos volums de diaris, que va escriure ja de gran, i que ens deixen un altre gran testimoni d’una època irrepetible.
Aquí tenim una petita selecció del seu darrer llibre, Mirada, que va aparèixer fa un any.
Com anotar aquest temps hi ha la malaltia i el dolor i hi ha l’alleugeriment en el dolor l’ésser segueix intranquil la immensitat de la inexistència el desig de consol sense temor deixa ja de parlar d’això el silen…

Peter Semolič

Peter Semolic (1968) és eslovè. La seva poesia és qualifcada com “nova simplicitat”. Poemes amb elements quotidians que ens transporten a l'essència d'un mateix.
GRAN CIUTATEm construeixo. Lentament. De mot a mot,
de vers a vers. Els llençols ballen diferent
en els cops de l'aire. És migdia passat.
El meu estatus és de llogater, estranger.
Què quedarà rere meu quan em traslladi?
Taques d'oli bullent a la paret ran de la porta.
Això és tot el que deixaré al meu successor?
Dius: “Saps on rau la bellesa d'una gran ciutat?
En la multitud de fets que passen com blens.”
El poema és la meva única estrella fixa. Encara
que sotmesa al temps, és com una pedra en l'herba,
en la tardor inscrita, en el pansiment, en la mort.

Lliçons de natació

Un altre poema de Wioletta Grzegorzewska.


LLIÇONS DE NATACIÓ
No tenia encara sis anys quan el pare em va donar les primeres lliçons de natació llençant-me de la barca al mig del llac. - Sols els forts aguanten – em va dir quan en vaig emergir amb els llavis lívids i uns anys després ell va morir en aquell mateix llac.
Després de la seva mort, vaig anar a viure a una illa que d’aquí a cinc-cents anys ja no serà al mapa. No puc adormir-me quan hi ha els temporals de setembre. Quan les algues segellen els penya-segats, el vent desenganxa de la terra els camps d’espígol; m’ofego i ressuscito.

Psalm XXVII

Poques vegades he tingut l’alegria de poder coincidir amb el veredicte d’un premi de poesia (quan en sé els llibres que hi ha en la llista final). No obstant, amb el Premi de poesia Wisława Szymborska ja és el segon cop. Dels cinc llibres que hi havia, vaig considerar que el que podia tenir més possibilitats era el darrer llibre de Julia Fiedorczuk. Aquesta autora, amb Psalms ha publicat el que és potser el seu millor recull de poemes dins la seva ja considerable producció. És un gran llibre, en què el concepte de psalm es veu transformat i és presentat des d’una perspectiva diferent, moderna, i des d’una visió de la feminitat i de la maternitat. L’únic que em reca una mica és que la llista dels cinc llibres que han arribat a la darrera selecció no acaba de reflectir del tot la qualitat dels llibres publicats que es van publicar l’any anterior. Hauria estat partidari d’una altra selecció, tot mantenint, és clar, aquest llibre de Julia Fiedorczuk.

PSALM XXVII
finals de juliol quan pe…

Adéu a Josep M. Güell

Acabo de rebre un correu en què m’anuncien la mort del gra traductor del rus Josep M. Güell. El vaig conèixer personalment fa uns 8 anys, en ocasió d’una trobada que li organitzava l’Associació d’escriptors de Tarragona. Vaig estar xerrant diverses vegades amb ell, em delia per escoltar totes les anècdotes que enfilava sobre les seves experiències amb els llibres, i amb les persones, a l’antiga Unió Soviètica. I ara, ens queden les paraules en els llibres de Dostoievski, principalment, però també de molts altres autors russos. Un grandíssim traductor que, malauradament, ha estat una mica oblidat.
Per a aquella trobada vaig escriure dos textos sobre Josep M. Güell, penjo aquí el més breu (no acostumo a penjar textos llargs al blog) com a homenatge al gran traductor, a la meravellosa persona que va ser Josep M. Güell. Ens veurem de nou a les pàgines que desxifraran els nostres ulls.

*** “En posar-me a descriure els esdeveniments, recents i força estranys, que tingueren lloc a la nostra ci…

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…

El piano de Chopin

Faré una petita excepció a les entrades d'aquest blog. Fins ara, he presentat autors contemporanis. En aquest cas, l'excepció és un autor força particular: Cyprian Kamil Norwid (1821-1886), un dels poetes més importants de la poesia polonesa. Considerat molt sovint com el quart i darrer dels grans poetes romàntics, en realitat era un poeta que, en molts aspectes, s'allunyava dels postulats d'aquell moviment que tan important fou per a la literatura polonesa. Norwid enllaça més aviat una línia que recorre la poesia de caràcter reflexiu, on combina magistralment el pensament, la filosofia, amb la lírica. Va ser incomprès en vida, i després sempre s'ha destacat la dificultat de la seva poesia. Per tant, no es pot afirmar que en l'actualitat sigui molt més comprès que abans, tot i ser més modern que altres poetes, tant coetanis com posteriors a ell. Un dels seus poemes més coneguts és El piano de Chopin. He traduït aquest poema per a la celebració de l'any Ch…

Ara, des que no sé on vius

Jacek Dehnel (1980) és poeta, prosista i traductor. Va guanyar el prestigiós premi Kościelski el 2005 i el 2007 el premi Passaport Polityka (nom d'un excel·lent setmanari polonès) per la novel·la Lala. La seva poesia fou ràpidament reconeguda i valorada per Czesław Miłosz, que el va saludar com un dels valors més prometedors de la nova poesia polonesa. També tradueix, principalment poesia anglesa. Fa poc que ha publicat la poesia completa de Philip Larkin.


***

Ara, des que no sé on vius, on
he d'enviar el correu, als calaixos de la còmoda
grogueja el paper de cartes. Des que l'amor calla
és com clavar claus a un fèretre tot guarnit:
si per la randa, en un manat de camèlies,
o pel crespó el tall arriba a la cara o a un dit del cadàver,
ningú no notarà aquest dolor en el cos,
enlloc ningú no sabrà mai d'aquest dolor.

Contrastos

Ahir va ser un dia de pluja, sense parar. No era una pluja intensa, sinó aquella que va caient i caient, que sempre sentia a dir que era tan bona per a la terra perquè aquesta queda xopa i l'absorbeix (sí, però quanta, si és un no parar). Una pluja que quan vas sense paraigua sembla no molestar gaire, pots no agafar-lo, et penses, i al cap de cinc minuts ja estàs completament amarat. Una pluja d'apocalipsi, també per la llum de tot el dia, que no gosava aparèixer; una pluja final, definitiva, instal·lada en el paisatge per a sempre. Però avui, ja de bon matí, a les 6 resplendeix un sol quasi impossible. Aquí el contrast no és entre la nit i el dia, és entre els moments de canvi climàtic. De vegades, la nit i el dia són una sola línia, una continuïtat; d'altres, en un sol dia pots passar a viure a quatre llocs diferents, perquè el clima canvia tot el que tens al voltant.  En dies com ahir també vaig a peu cap a la universitat. És una mitja horeta que passes entre negrors, …