31 d’oct. 2013

Dia dels difunts

Els dies de Tots Sants i dels difunts són, per a una part dels cristians (els ortodoxos no els celebren en la mateixa època ni de la mateixa manera), unes dates que estan revestides de gran solemnitat. El poeta polonès Stanisław Barańczak la reprèn per donar-li una dimensió diferent, que fins i tot pot sobtar, com es pot veure en el poema que tradueixo.

Ja he parlat en algun altre moment de Barańczak. Sense cap mena de dubte, és un dels grans poetes que van aparèixer a la dècada dels 70, al costat de Ryszard Krynicki o d’Adam Zagajewski.



DIA DELS DIFUNTS

S’agafen de les mans
sota terra; jeuen d’esquena, amb cops de colze
esbotzen les fustes podrides, amb les mans remouen
la terra, les arrels de les herbes, trossos de corquim,
en silenci conspiren contra nosaltres, agafen forces;
n’hi ha massa, d’ells;

                              n'hi ha massa, tots arronsats
en les panxes prenyades de les tombes -sobresurten
tan cantelludes que s’esquerda la seva pell terrosa;
i ells creixen a dins i els creix als pulmons
l’últim glop d’aire que encara es conserva, tot i que
els hem travessat el pit a través de la terra amb l’estaca
de la creu;

                  la terra els és massa lleugera i s’ha podrit la creu,
per què doncs aquesta data exacta: perquè almenys
un cop l’any vinguem i d’una tirada
els esclafem les flors, els clavem amb les espelmes
i els ofeguem amb el genoll pietós fins que perdin
les forces acumulades, fins que es trenqui

la cadena de mans subterrànies que cenyeix la terra.

30 d’oct. 2013

Les qualitats de la pols

Hi ha poemes que ens persegueixen des del moment que els llegim. Porto uns dos anys intentant trobar el to en la traducció d’aquest poema de Michael Symmons Roberts. Una cosa tan simple com l’absència dels substantius neutres en català (i poder-los pronominalitzar després com a neutres) pot fer que la traducció sigui molt difícil. No volia repetir aquí la paraula "pols" contínuament, ja que un dels elements que dóna força al poema és l’absència d’aquesta paraula, que es troba tan sols en el títol. Presento el poema, però no descarto tornar-hi per revisar-lo.

Michal Symmons Roberts és un dels poetes que més m’han impressionat darrerament, amb llibres que tenen una arquitectura interna ben sòlida. El darrer llibre que ha publicat, Drysalter, tot escrit sobre variacions de quinze versos, és una autèntica meravella.


LES QUALITATS DE LA POLS

Saixeca en núvols, cobreix les sabates
amb una historia sobtada, es fixa als draps
per ser retirada, però en penetren
algunes restes; es torna fèrtil en una llengua
humida, i adopta matisos de gust i dolor.
Nosaltres en som fets,

i ella està feta de nosaltres, descames
de pell i de terra seca i de fam.
Segurament tot el que recordem
un de laltra no acabarà com ella;
però si hi acaba, que ella, que nosaltres

puguem il·luminar altres llengües. 

28 d’oct. 2013

Dein Name?

Deixo sense esclarir algunes parts d’aquest poema de Jerzy Jarniewicz. Per exemple, quan diu “s'entén sense notes al peu?” en què clarament hi ha el concepte de jugar amb el lector. I després el nom de la botiga de queviures, que deixo en la seva forma original. Sóc molt poc partidari de portar les realitats d'una altra cultura a la pròpia, en el sentit de fer-les més comprensibles o que el lector les pugui acceptar perquè són les que comparteix. Aquí es podria solucionar amb “a cal” més el nom. Però, aleshores, no perdem un dels elements fonamentals de la traducció, que consisteix a introduir-nos un món que no és pas el nostre? Per altra banda, crec que sense haver de fer aquest trasllat, el poema es pot entendre sense cap mena de problema.

DEIN NAME?

Varsòvia es prepara per l’arribada del Cèsar,
però per a mi res no es relaciona amb el Japó.

Deu ser perquè no visc a Varsòvia,
i aquí, al carrer Górna, el sol surt com cada dia.

Ni tan sols no sé com es diu.
Ja no miro les notícies,

no escolto Pieńkowska, ni Jeneralski,
ni Durczok (s'entén sense notes al peu?),

perquè d’aquí a una setmana volo a Edimburg.
És estiu, però quant al temps, ens fa de tot.

Al carrer han tornat les faldilles ben curtes,
és difícil no deixar de mirar el carrer.

Algú m’ha fet una reverència, però no recordo
on he vist abans aquesta cara. Rere els queviures “U Irka”

hi hauria d’haver una botiga amb peces de recanvis

i de compravenda. No era pas Hirohito?

23 d’oct. 2013

Col·laboració a Cuaderno Ático

Fa uns quants dies va aparèixer a la xarxa el número 2 de la revista Cuaderno Ático, que dirigeix de manera excel·lent Juan Manuel Macías. El gran poeta i traductor és també tipògraf, la qual cosa es fa notar en l’acurada presentació de la revista. Des d’aquí el meu agraïment. Col·laboro en aquest número amb 5 poemes propis que vaig traduir al castellà (al número surten en les dues versions). És curiós això d’autotraduir-se, l’autotranslació com en diuen els teòrics. Entre aquests, les opinions són ben diverses. Des del que diu que no són realment traduccions, perquè el traductor, en ser ell mateix l’autor, pot tenir més llibertat en la recreació dels poemes, fins al teòric que diu que són les traduccions més autèntiques. No estic d’acord ni amb els uns ni amb els altres. Sempre depèn del text, de les estratègies, del propi traductor-autor. Però d’una cosa sí que estic segur, són les traduccions més difícils de fer i, molt sovint, són les que produeixen un grau més alt d’estranyament vers la pròpia poesia, vers un mateix. Si en voleu llegir els poemes, aquí en teniu l’enllaç. I també hi ha la possibilitat de baixar-se tota la revista en format pdf. No cal perdre’s, sobretot, la resta dels textos, escrits per una nòmina important d’excel·lents poetes.

19 d’oct. 2013

Nit després d'un dia dur

Jerzy Jarniewicz sap com capgirar les coses, les situacions, i el llenguatge. I el resultat desemboca en poemes amb una gran força d’evocació. El lector se sent atret per les imatges i per la manera com aconsegueix dur-lo a un moment de sorpresa, com en els tres versos finals.


NIT DESPRÉS D’UN DIA DUR

Comencem enrere: ha estat una nit després d’un dia dur,
així que t’has quedat ben adormida davant de la bandera blanc i negra
i ni tan sols l’himne, aquest himne, no t’ha despertat.
Que tinguis feliços somnis, absenta meva,
perquè de bon matí s’arrombollen al carrer
banderetes, i trossos de cartró,
i pancartes amb eslògans ja mig esborrats.
Eren ultramontans o potser aficionats
al cafè marago? No ho sé, reconec
que he deixat d’entendre els processos històrics
que tenen lloc al meu terreny
i cada cop amb més freqüència recorro al diccionari.
I si s’ha esgotat l’edició? I si ningú no pot llegir
el teu somni davant de la bandera
perquè està escrit amb caràcters xinesos? I si no
hi ha hagut cap somni perquè no hi ha cafè marago
i el dia dur ha arribat al seu final? Ja he vist que has col•locat
les fitxes del dòmino, en fila penal, dretes.
Puc començar?

Frontera, 11

L’entrada anterior m’ha fet recordar un poema que vaig escriure ja fa temps. Un record d’infantesa, que no s’acaba de perfilar del tot. Va perdent la imatge, s’esfilagarsa, s’esvaneix. No sé on va ser, exactament, potser era pels volts del bosc de Poblet. O potser en algun altre lloc, per Castellfollit. En qualsevol cas, no era gaire lluny de L’Espluga, el lloc al qual retorno encara que sempre estigui lluny. Sí que recordo que m’hi acompanyaven dues persones, el Salvi i el Toni, germans, veïns del bloc on vivia. Amics amb qui compartia moltes estones. Per què va sorgir en un moment determinat aquell record, per què la imatge d’anar baixant per un pendís ple de fulles, en plena tardor, va retornar quan en aquell moment jo vivia a Ljubljana? Potser perquè des de la finestra de casa veia el pendís que duia al castell de la ciutat. També a la tardor. Les fulles es fonien en dos moments, en dos llocs a la vegada. Un pendís i unes fulles, només això tal vegada és real.

FRONTERA, 11

Mira la fotografia. Era a la tardor.
Estàs tot ple de fulles que et vesteixen,
talment com si fossis un arbre. Intueixes
que van caient. Amb la imatge sents
el cruixit de les fulles quan rodolaves
pels pendissos. Un vertigen
que t’acostava a l’absència de tu.
Encara no sabies què era la tardor,
què era l’hivern. Tan sols les fulles
eren importants. Quan en quedaves ple,
quan queien. Ara només les veus, fràgils,
les trepitges. Te’n separa un abisme,
que et talla, sí, com una fulla. En sents
el bufec. Un altre cop el so. La vista
et condueix només a l’abisme de la imatge.
Una fotografia. El vertigen en rodolar.

                                                Dins Inventari de fronteres, Vic, Emboscall, 2006

13 d’oct. 2013

Un dia

Quin dia tan fantàstic. Els estiuets de Sant Martí (perquè sempre en tenim més d’un) són un dels fenòmens més increïbles de la tardor a Polònia. Una temperatura que s’enfila, un cel que adopta un color net, com si es desenteranyinés per uns quants dies, abans de tornar a adoptar els colors grisencs, una gamma també inesgotable. Però, per damunt de tot, els arbres. En aquesta llum, en aquest sol que ara escalfa bé. Una explosió de colors, els verds, els grocs, els vermells, un color rovellós, un color magenta, un color terrós, un siena fora del seu lloc. Tots els colors es desplacen i tornen als ulls amb intenses tonalitats. 
Ara és una època de sentits. Els ulls, que ho volen embeure tot. L’olfacte, l’olor de les fulles caigudes que comencen a convertir-se en una terra fèrtil. L’oïda, el cruixit de les passes en trepitjar els munts de fulles que aquí i allà es van arrombollant. Un soroll que ens remet a la infantesa. Potser el cicle de la naturalesa té en això la seva raó de ser. Que per un moment, per un instant puguem retornar a nosaltres mateixos, als nostres sentits, a una infantesa en què tot era descobriment. I el cicle de tornar a començar, de les fulles caigudes amb el seu cruixit repetit, és un cicle d’imatges que els anys han anat configurant. Repetició i novetat alhora. Mort i vida. Felicitat i tristesa. Instant i eternitat. És la naturalesa, els seus cicles, la que fa germinar la llavor de la contradicció en nosaltres, sense la qual difícilment podríem celebrar aquest dia. Celebrem aquest dia que passa ràpid. Ens en queda una imatge, un soroll que ja no es repetirà.

12 d’oct. 2013

Al pou

A diferència del poema de Tadeusz Dąbrowski, que ja vaig comentar, aquest que pertany al darrer llibre d’Artur Szlosarek i que també té com a element un pou ens inquieta, ens atemoreix, i ens fa pensar en el misteri, potser perquè ens hi trobem davant per davant amb les seves paraules.

AL POU

Mantenir-se a la superfície. A l’aigua, a l’interior
Del pou. Fixar-se en un punt que concentra

La llum – tota la que il·lumina des de dalt. “Un canvi
Sol ser bo, si som suficientment

Pacients” – aconsellar en una llengua forana,
Com el cos sabut i distant. Creure en el canvi,

Però no moure’s, no provocar. No creure –
en el canvi. Aferrar-se al marc circular, les ferides, les altes parets.

Hi ha alguna cosa més innocent que afinar un violí
I fer ganyotes rere la porta? Tota aquesta llum que ens és donada

Es cargola a la pupil·la, ja la negror la fa entrar en joc i la profunditat
Impassible l’absorbeix. De tot el futur

Que encara ha quedat recuperar tres claus
Superflus, de nou polzades, un còdol blanc no escrit,

Una corona de paper, una maleta plena d’escuma. Mirar amunt
A les cares dels duaners, els castells de foc als jardins,

De l’interior d’un ou post a la terra, de la lent
D’un telescopi ben regulat, viva contradicció

Del bé, que és
Com la tranquil·litat de la consciència – i respirar pel nas, és sa,

Quan arribi el moment, no respirar amb dignitat.


11 d’oct. 2013

De Nobels i altres

Ahir l’Acadèmia sueca ens va fer un regal. Alice Munro va guanyar el premi Nobel de literatura. I el conte, aquest gènere menystingut per molts, però tan valuós i tan necessari per a la literatura, va ser dignificat. Esperem que això comporti atraure l’atenció de nou vers aquest gènere. Que no ven, segons diuen. Com tampoc la poesia. Els gèneres pobres dels quals després tothom s’apressa a lloar-ne les virtuts, i a dir excel·lències de la condensació de la paraula. Els gèneres també tenen els seus 15 minuts de fama. Molt de tant en tant. Desitjo que en aquesta ocasió no sigui així. En qualsevol cas, ara és el moment de la felicitat, de gaudir del regal.


Però no tenia la intenció de parlar del Nobel. Ni d’Alice Munro (el que s’ha de fer és llegir-la, la millor manera de celebrar el premi). Ni del conte. Sinó d’una cosa del tot diferent. D’una de les meves dèries. Sí, torno ara a parlar del llibre, i del llibre electrònic. Per a alguns, malauradament, també sembla el parent pobre. Per veure on vull arribar, explicaré el que va passar ahir just després que se sabés que Munro havia guanyat el premi Nobel. Les editorials poloneses van començar una cursa per oferir els llibres en format electrònic a preu rebaixat. Això vol dir que es podien comprar els llibres de la canadenca per menys de 5€. A la vegada, és una de les millors estratègies per fomentar la lectura, que a Espanya (i també a Polònia, tot s’ha de dir) és manté en unes xifres ridícules. No sé com ho han pogut comprovar, però els 22€ anuals per comprar llibres és del tot irrisori. Però seguim amb l’oferta dels llibres de la premi Nobel d’enguany. En castellà, es podien comprar alguns dels llibres que ja s’havien editat en el format de butxaca per un parell d’euros més que a Polònia. Però no hi havia gaire diferència. Després, busco els llibres d’Alice Munro en català i en format electrònic. I què trobo? Res. Ni un sol llibre. Voldria tenir les traduccions de Dolors Udina al costat de totes les altres. Ja ho he deixat dit en algun altre lloc, observar les estratègies dels traductors és tan fascinant com la pròpia literatura. Però sembla ser que aquest cop tampoc no podrà ser. Només el diari digital Núvol, que ens deixa baixar un conte de la gran narradora en .pdf, ens posa la mel als llavis. I res més. Potser no és gaire normal, aquesta situació.

7 d’oct. 2013

Abans de la frase

Jacek Dehnel acaba de publicar un nou llibre de poemes, Llengües estrangeres. Un exercici de gran poesia, de formes que emmotlla als textos amb gran destresa. El llibre està editat amb la pulcritud i la sobrietat de Biuro Literackie, de Wrocław, que és, tal vegada, l’editorial polonesa que més poesia publica a l’any. La portada, la descoberta d’Antínous a Delfos, és del tot encertada amb el títol, ambdós transmeten la reinterpretació constant que posen en joc els poemes. Tradueixo el poema pòrtic del llibre.




ABANS DE LA FRASE

Hem buidat dues habitacions, la cuina, el rebedor i el bany,
no tenen fi, les coses dels morts.

En estripar les seves postals, en llegim paraules soltes i allí hi són de nou,
més joves, més vius, absorbits pel món.

tremola la terra – diu Boa Sr,
la darrera andamanesa que parlava una llengua
que tenia seixanta mil anys –
quan cau un arbre amb gran estrèpit



                                                                    Varsòvia, 29.I.2012

1 d’oct. 2013

Pou


No sempre rebre una gran atenció mediàtica significa ser un autor d’una vàlua inqüestionable. Si, de fet, quant a la narrativa això és una cosa òbvia, no ho és tant si parlem de la poesia, on rebre una atenció per part dels mitjans ja és quasi una autèntica quimera. Em refereixo, és clar, al fet que un autor passi a primer pla, la seva obra es reconegui en premis (a obra publicada, no pas a obra inèdita), la crítica el pugui considerar un poeta a tenir en compte, i comenci a ser convidat a tot arreu, a festivals, a lectures. Tot això entra, més aviat, en el terreny de les relacions personals, dels contactes. Al meu parer, Dąbrowski ha sabut fer-se un lloc en aquest club. Té alguns poemes remarcables, però quan em trobo amb un poema com el que tradueixo aquí, penso si hi ha alguna cosa que no funciona, perquè no pot ser que l’autor de poemes com aquest sigui un dels que tenen més projecció en l’actualitat. Per això, sempre he mostrat desconfiança amb la crítica literària de qualsevol país. I el que explico, passa tant a Polònia com a casa nostra. Evidentment, la crítica m’ha ajudat a l’hora de guiar-me pels diferents autors que publiquen. Però després, només pot ser el nostre criteri el que pot prevaler. Un criteri que s’ha de basar, no cal dir-ho, en una lectura de molts i molts textos. De poemes bons, i de poemes que no ho són tant. I és aleshores quan ja no ens podem empassar algunes coses. 


POU

El tren nocturn com un bob llisca en el canaló de l’hivern,
a la vall, embolcallat en la daurada resplendor del somni,
un poble sense nom en què per primera vegada
vaig tocar els pits d’A., sense estar del tot segur
si això no la deixaria embarassada. Desembre, a finals
dels anys noranta. A la plaça clapada
amb les llums de Nadal, en núvols de Glühwein,
amb les butxaques plenes de poemes començats que
discretament no preguntaven pel futur o pel sentit,
ens sentíem com dintre d’una caixa de música. El món,
encara no el dirigia el déu de múltiples cares. El tacte
era un garant de l’existència. El tren nocturn com un gat
s’arrecera a la resplendor del poble, massa ràpidament,
com jo a finals d’aquells anys noranta als pits d’ella,
pàl·lids i plens. Miro aquesta resplendor i res
no sento. Entro en el túnel. Somnio que crido
al pou: encara hi ets? I sento: Encara
hi ets? Hi sóc, dic. I sento: hi sóc.