Vés al contingut principal

Sonet noir



Un descans en el blog, un temps per proveir-me de més llibres per encetar un altre any. Començo amb el darrer llibre que ha publicat Maciej Woźniak, un llibre que és encara més diferent als anteriors. Woźniak ha canviat quasi radicalment d’estètica, i s’acosta a una tendència massa acusada de la poesia jove polonesa on, de vegades, arribar a poder fer sentit d’un poema es fa molt difícil, amb referències que són llunyanes per al lector, per a qualsevol lector, encara que comparteixi llengua i espai geogràfic. El poema d’avui podria ser de frontissa, on ja apunta vers la nova direcció però on el sentit és encara possible.


SONET NOIR

Els idealistes decebuts, conduïts als baixos de la llengua,
a un vestíbul amb finestres des d’on se surt amb un rebut
com de la bugaderia ple de conceptes incomprensibles
i d’assumptes per tornar a recollir-los, tot el que fan,

ho fan a compte de la decepció en què se sumeix la galàxia
amb tot el seu inventari, perquè en una finestreta amable
els han lliurat un certificat que les coses vénen mal dades
des que s’abocaren sobre una galleda d’aigua negra

i es begueren el seu reflex, per això se’ls reconeixerà
com a indignes, enviats allí on la mesura de l’existència
de les coses és la utilitat. En la sòbria administració de l’agència

un pis més amunt hi ha tan sols una pipa i una pistolera,
i per la porta mat amb la inscripció “investigacions privades”
s’esquitlla la llum, fràgil com un sagrament.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…