Vés al contingut principal

Llibre dels somnis II

Acaba agost. A Cracòvia, tenim ja gairebé la tardor. Plou, plou tot el temps. Fa vent. La temperatura baixa fins als 9 graus. Aquí habitualment l'estiu acaba bastant abans que al Sud. Però aquest avançament d'enguany potser ha estat massa sobtat. Comença el temps de casa, de la llum interna. De les converses. També en somnis. Com en aquest poema d'Uroš Zupan.



LLIBRE DELS SOMNIS II

Avui he somniat que em visitava
W. H. Auden. Ha segut al banc on tenia
de vegades les meves joguines.
La pell de la seva cara era
meravellosament tranquil·la i plena
d'arrugues, cabells blancs, pentinats cap al darrere vers
la infantesa. La meva mare, a prop,
amb l'exactitud de Chester Kallman
picava ceba. La ràdio en un racó tocava
melodies psicodèliques dels setanta.
Jo era en el meu present i en el meu
passat alhora. Era en dos cossos
i en una ànima alhora. Era en la vellesa
d'Auden que arribava fins a la seva
mort, i en el present de la meva mare
que era en la mateixa cuina dels meus anys.
Whystan escoltava la cançó atentament
i esperava el dinar i mentre esperava
va començar a recitar poemes en un anglès
lent, impecable, com si ho fes per satisfer-se
com si volgués en l'oportú acompanyament
musical llençar les antigues paraules. Em vaig apressar
a obrir els armaris i buscar-hi els seus llibres,
que contínuament s'empetitien i es transformaven
i simulaven ser formigues i ficus.
Vaig regirar amb presses les lleixes
per trobar els seus llibres i que me'ls
signés. Volia escoltar l'enfonsament
silenciós de la tinta en el migdia i en el paper.
Volia veure com les lletres de la pàgina de títols
resplendien a través de la pell translúcida i les mans
que les van escriure. Auden es va aixecar
lentament de la taula, s'adreçà al balcó
i començà a transformar-se en Charles
Chaplin. Els vells tirants es creuaven
a la seva esquena. Els nostres sentits
recollien del terra veus animals
i els transformaven manualment en filets
i en metafísica.
La meva mare va dir: “Els ocells es distingeixen
del vespre següent tan sols pels peus
i pel to de les seves veus. “Jo no vaig dir res
i Whystan també va callar quan el lleparen els grans
i humits ulls del papa recentment escollit
que s'havia separat de la seva família
i amb el lluent papamòbil sense aturador
s'acostava a nosaltres a una gran velocitat.

Comentaris

Un poema sorprenent, el poeta manipula el temps com si fos plastilina, barreja records (i somnis) amb una gran habilitat, i tot plegat deixa perplex el lector, que es troba immers de cop i volta en un àmbit oníric.
A més, la traducció em sembla esplèndida.
Gràcies un cop més, Xavier, per apropar-nos aquests poetes que d'altra manera segurament no hauríem llegit mai.

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…