Salta al contingut principal

Lenta navegació

Hauria de viatjar més en avió. No, no és una activitat que m'agradi massa. No em fa ni fred ni calor. I, a més, m'exasperen algunes coses. La llarga espera des que entres i no embarques. La conducta d'algunes persones (és en aquests casos quan surt la faceta més asocial – o insociable, gairebé misantròpica – de la meva personalitat. Com ara, que sóc a la biblioteca intentant escapar del bat de sol, i algú al meu costat agafa el telèfon mòbil i comença a parlar tranquil·lament). Així doncs, per què hauria de viatjar més en avió? Abans llegia sempre un llibre, n'agafava dos o tres perquè no sabia si la primera opció acabaria satisfent-me. Potser un es torna més exigent amb el pas del temps. Ara ja he adoptat una altra estratègia, aposto per un autor segur. Els poetes preferits m'acompanyen, sigui en format de llibre o directament a l'ordinador. Treus l'ordinador, i sense internet (aquest és el punt clau), puc llegir o puc agafar un poema i traduir-lo. És l'única manera de poder fer passar el temps, tant a l'espera com a dalt de l'avió. Acostumat a moure'm, a aixecar-me constantment de la cadira quan sóc a casa, la immobilitat, gran paradoxa, del viatge a l'avió m'obliga a centrar-me en el text. Per altra banda, no sóc de les persones que necessita una sèrie de condicions i atuells per concentrar-se. Els anys de lectura de poesia han possibilitat que em pugui concentrar sense cap mena de problema en qualsevol situació, fins i tot enmig de multituds. I de tant en tant, també una mirada per la finestra et descobreix la bellesa. Com ahir. Tenia el vol en el moment del crepuscle, i la franja de llum que s'entreveia a l'horitzó era de revelació, d'epifania. I mentrestant, des de les altures, m'endinsava en el mar amb aquest poema d'Uroš Zupan.


LENTA NAVEGACIÓ

Aquesta nit hi ha mar tranquil·la
i el llit de la barca que ens manté
a l'aigua. Quan respirem, sense voler
ens toquem i ens exercitem en un lent

recompte dels dits. Quan en dormir
ens estrenyem tots junts, sense voler esborrem
la frontera que hi ha entre les càlides pells
i els somnis a qui els agradaria separar-nos

i dispersar-nos en el temps. Un nen
que es regira entre nosaltres. L'altre
navega i flota en la teva panxa.
El silenci és en cadascú de nosaltres

distribuït uniformement i els llits
closos en l'absència de vent. Ambdós som
els seus costats vius, les seves tanques
protectores en la llum i en la foscor.
Etiquetes de comentaris:

Comentaris

Abel Murcia abelams77@gmail.com ha dit…
Benvolgut company,
com sempre encantat per la traducció i per el que comentes.
una forta abraçada.
14 de juliol del 2010, a les 21:00
Anònim ha dit…
En canvi és allí on tolere millor la gent, en les estacions de tren, autobús, avió...sóc de la mateixa opinió de Pla o de Sagarra, no recorde qui ho deia. Explicava, un dels dos, que en eixos llocs i entre desconeguts es narraven les millors històries i on es confessaven- a desconeguts- tots els pecats.

Quasi de vacances torne a tindre temps per a enxarxar-me.

Un plaer
17 de juliol del 2010, a les 23:23
Xavier ha dit…
Moltes gràcies a tots dos. Vidapervida, estic completament d'acord amb el que diu. De vegades, als trens (jo diria que als avions ja no tant, perquè les relacions que s'hi estableixen són totes unes altres)es poden sentir les millors històries. Però quan s'estableix una bona relació, i sobretot, en tren. Per a mi, és un tipus de viatge molt diferent.
Un plaer tornar-te a tenir en xarxa.
Xavi
23 de juliol del 2010, a les 20:29
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Amor fati

Un altre poema d' Ivan V. Lalić . AMOR FATI Dos til·lers em xiuxiuegen amb força rere la casa: Tu n'ets el culpable; ets tu qui ens vas plantar en el fred, del nord, per protegir els fonaments de la casa enderrocada, i ja han passat molts anys; ara, esplendorosos, ens fem càrrec de la teulada i al juny sagnem una olor daurada, cruixen les fulles quan plou o quan ens acarona el vent, i tu n'ets el culpable: per tu creixem amb les arrels en el guaret urbà, en les ruïnes, en les roques. Em xiuxiuegen els til·lers, i jo els responc: ja està bé que sigui així, que existeixi la desproporció, quan la causa es toca amb la conseqüència. Us beneeixo, til·lers; i vosaltres beneïu-me a mi, depassant la meva obra, depassant la meva hora.
4 comentaris
Més informació

Després

Un poema de Mariusz Grzebalski. DESPRÉS Després vam treure tots els mobles d’ell. Al pati esperava un camió ja a punt de marxar. Al mig, restes de ciment, cadenes embullades, drapots, papers greixosos, mantes. Tantes coses, de sobte, esdevenen brossa. Paisatges capgirats de miralls, un bufet amb capes de pintura que s’han esquerdat com el fons d’un riu quan baixen les aigües, un comptador que ell va comprovar el dia abans que vingués el cobrador. I altres coses. Després vam abandonar aquell lloc, cridant i discutint-nos per foteses. Ella ni tan sols va mirar els trossos de la paret despresos. Després, en una altra ciutat, va estripar totes les fotos i les cartes d’ell, i va envellir ràpidament. Recorda, plora, maleeix. Després, traurem els seus mobles.
1 comentari
Més informació

Fonaments

Amb el poema que presentem avui, acabem la segona sèrie de poemes de Leopold Staff . FONAMENTS Vaig construir en la sorra i s’esfondrà. Vaig construir en una roca i s’esfondrà. Ara començaré a construir pel fum de la xemeneia.
5 comentaris
Més informació

Problemes

Encara ens queda al rebost una petita col·lecció de poemes de Staff . PROBLEMES Els problemes no se solucionen, els problemes es viuen. Com els dies, un cop passats ja deixen de ser. Com un vestit molt gastat, que ja ens va molt petit, ens cauen dels braços, i a la darrera porta entres nu i lliure com l’alba.  
2 comentaris
Més informació

Amants

       Marzanna Bogumi ła Kielar és una de les poetes més importants de la poesia polonesa contemporània. Tal vegada, una de les poetes més importants d’Europa. Va néixer l’any 1963 i en molt poc temps es va convertir en un fenomen a Polònia. El primer llibre que va publicar, Sacra conversazione, publicat en una editorial molt petita i de províncies, va recollir molts premis. Des d’aleshores, va publicar tres llibres més, fins a l’any 2006, que van seguir rebent premis, tant a Polònia com a l’estranger, com per exemple el premi Kristal de Vilenica o el Hubert Burda Preis. La seva poesia s’ha traduït a més de 20 llengües.          D urant molts anys ha estat en silenci, sense publicar res, i ara, 12 anys després del seu darrer llibre, acaba de publicar un nou recull de poemes, breu, com la majoria dels que ha publicat, però amb una condensació de significats que la torna a situar en l’actualitat d’un tipus de poesia que contrasta molt a...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Nosaltres tres, aquells tres

Encara que hagi traduït força poemes de Szuber, per al blog i per a alguna revista, no es pot esgotar de cap manera la seva obra que ja és força àmplia, malgrat que publiqués el primer llibre quan tenia gairebé 48 anys. La qualitat dels seus poemes l’han convertit en un referent indiscutible de la poesia contemporània.  NOSALTRES TRES, AQUELLS TRES En som tres, els uns davant dels altres, riem, cadascú a la seva manera. El quart, Andrzej, no el veiem perquè és ell qui fa la foto, la darrera, ara ho sé, a la casa antiga del carrer Sienkiewicz. Romek Biskupski, el meu gurú de les icones i de Mandelstam, en original, sense cap dubte. Al sofà, d'esquena a la finestra, en Beksiński. Jo de perfil, amb pocs cabells blancs encara. Davant meu i de Romek, tasses de te. Una Pepsi-Cola i, encara que no es vegi, una bossa de patates davant del senyor Zdzisław a qui la gesticulació ajuda a explicar les proeses arriscades del meu pare en aterrar en una prada a la zona vora...
1 comentari
Més informació

Menjadora

Alojz Ihan (Ljubljana, 1961) és doctor en Immunologia i especialista en Microbiologia (relació que ens porta a la memòria directament la figura del poeta txec Miroslav Holub ). La seva poesia és de caire narratiu, explica petites històries en què moltes vegades, amb un cert humor surrealista, es reflecteix la conducta humana MENJADORA En ple hivern poses al jardí una menjadora per als ocells i veus que se l'han apropiada sols els grans i els forts, i no deixen que els dèbils s'hi apropin. Per això hi escampes més menjar perquè n'hi hagi prou per a tots, però els ocells petits segueixen passant gana, cauen a la neu i moren. Fas més menjadores, però els ocells grans se les reparteixen per a ells i en fan fora el ocells petits. Això et posa furiós i sempre que veus un ocell gran, intentes foragitar-lo, però sempre els que s'espanten més són els ocells petits, que s'envolen, i després no gosen tornar en molt de temps. Finalment, ja en tens prou, de tot plegat, agafes un...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Eco

Gregor Podlogar va néixer el 1974 a Ljubljana. Ha publicat en les revistes més importants d'Eslovènia, ha fet crítiques de literatura i ha publicat dos llibres. Acompanya sovint les seves lectures amb performances musicals, molt acostades a la música electrònica. ECO Era a l'hivern, a finals del segle vint, en algun lloc d'Àsia, a l'oest de la tristesa, marcat en el mapa de les meves mirades. Les hores s'esmunyien en temples antics i allí es trobaven amb la meva absència. No hi havia res més que pogués explicar. No recordo ni el lloc on era, tot era massa obert, massa viatges amb la sensació de distància. Els somnis han marxat junt amb gossos vagabunds. No hi havia ningú que pogués arribar a fregar el meu llindar d'amor, el meu llindar de solitud. Tan sols recordo la teva veu d'un antic auricular del telèfon, un eco que a través dels fils portà el desert.
Publica un comentari a l'entrada
Més informació