Avui és l'únic dia de l'any que tinc destinat a no comprar llibres. Qualsevol altre dia puc gaudir d'un passeig per la llibreria, de les paraules que puc absorbir en el silenci de les lleixes, de la complicitat d'algú altre que també remena en l'apartat de poesia. Però avui, això és impossible. No tinc res en contra de la festa i de la tradició. Que continuï, i per molts anys, i que la gent que no compra mai llibres, en compri avui més que mai. M'és igual el que comprin. Al cap i a la fi, les lleis del mercat no les canviarem pas amb un llibre de poesia, o perquè algú llegeixi tal o tal autor. Els llibres de gran venda són necessaris perquè després les editorials puguin publicar llibres que no els són rendibles. El que no m'agrada és haver d'obrir-me pas entre la gent a les llibreries quan sé que un parell de dies més tard tindré tot l'espai que desitjo. Al cap i a la fi, però, a Cracòvia tampoc no puc tenir aquesta sensació d'haver d'armar-me i llençar mirades aquí i allà que desperten la misantropia que tots tenim amagada. No, aquí no és possible. Benaurades les terres del nord on diuen que la gent llegeix amb certa freqüència.
Un poema del darrer llibre que ha publicat Jure Jakob . CAMPANETES Quan anàvem amb cotxe cap a casa, a poc a poc, tu vas mirar a la dreta el cap blanc de les campanetes i de les prímules, com mil dits alçats que assenyalen el cel, i quan vaig aturar-me, vas anar enmig d’elles, com si caminessis entre una pell blanca, com si lluitessis amb la tendresa dels mil dits que en aquell matí de primers d’abril van posar el cel a l’abast de la mà, i vas guanyar amb facilitat, sense derrotar ningú, i quan vam continuar, les campanetes als seients del darrere somreien i feien olor en lloc meu que era, quan vaig mirar cap endavant, a la carretera per on conduïa, en realitat mirava enrere, allí on una altra noia sortia del cotxe i en el batement de les branques glaçades d’un arbre enfonsava unes petjades profundes i fredes, sense girar-se.
Comentaris