30 de març 2008

Vespre

Brane Senegačnik (1966) neix a Ljubljana. Doctor en filologia clàssica, s'ha especialitzat en la tragèdia grega. Ha escrit llibres de teoria literària i ha publicat quatre llibres de poesia.


VESPRE

Sota els núvols del vespre sospira
un paisatge suós.
El mar indolent ha oblidat
mil noms del futur,
el vent jeu als peus dels xiprers
i tu ja no creus
quan els llavis pàl·lids d'una estrella
mussiten a través del record
de la llum dels versos.
Esperes. I mires
com el vespre es prepara
per l'última paraula.

Elegia

Slavko Mihalić


ELEGIA

D'antics poblats, només n'han quedat
inscripcions. Un gran llenç de paper esgrogueït
s'estén des del sud fins al nord.
I ja es podreix. A mitjanit cruixeix en el somni
una antiga elegia, que només els cors
petrificats entenen. Un terror irracional.
Els ossos se separen del cos. Un plor
que no té cara. Un pobre paper.
Una explicació massa parca de la pèrdua.
Però, què podem salvar, si de tota l'esplendor
només n'ha quedat un dibuix maldestre. Ningú
no l'agafa, ja que els cossos són irreals.
S'agombolen en la frontera d'allò autèntic.
En ells s'apaga tot aquell món desheretat.
També es pressent per un instant
tota la brusquedat, que força
tenaçment a rebrotar tot allò
que de totes maneres ja no existeix.

29 de març 2008

Una carta

Titos Patrikios (1928). Poeta grec. Un dels poetes grecs més importants del segle XX. Ha estat deportat, exiliat. La seva obra completa conté tres volums, en què aplega els més de 15 llibres de poemes que ha publicat.


UNA CARTA

La nostra vida és des d'ara una carta
portadora d'un missatge important
en què el remitent i el destinatari
s'han perdut enmig les ones de refugiats.
Per tant la carta va i ve d'una oficina
de correus a una altra
sense que ningú no l'obri
sense que ningú no la llenci
tothora marcada la nota “urgent”
amb ambdós noms empal·lidits
que els empleats de correus pronuncien
com els savis en els seus laboratoris
diuen els noms d'espècies desaparegudes.

28 de març 2008

Hem travessat la frontera

Halyna Petrosaniak (1969) és una poeta ucraïnesa. Tradueix del txec i de l'alemany. Ha publicat dos llibres de poemes. Viu a Ivano-Frankivsk.


HEM TRAVESSAT LA FRONTERA


Hem travessat la frontera. Hem tallat flors dels camps
dient fluix paraules d'una llengua sentida per primer cop,
hem dormit al cel ras, i la pàtria s'ha anat enrarint
als nostres ulls, i quasi sempre han estat aquests
paisatges hivernals: severs i enormes llocs que marca
un segell d'immutabilitat. S'ha esvaït la memòria
de les veus parques dels seus ocells i l'olor de la granja.
Això no ens molestava, fins i tot semblava raonable.
Ens sentíem en aquesta regió privilegiada quasi com a casa.
Ennuegats de vida aquest país ens fascinava,
però de vegades en converses innocents ens sorprenia
el nom d'un estrany vell d'Ítaca, un enigmàtic Odisseu.


26 de març 2008

Praga

Wojciech Wencel (Gdańsk, 1972) és poeta i assagista. La seva poètica s'emmarca moltes vegades en una reflexió de caràcter religiós i espiritual sense oblidar els canvis que s'han produït en la poesia al llarg del segle XX.


PRAGA

Tranquil·litat a l'aigua i hivern a la ciutat
on els cors de les esglésies sonen dèbils
s'enfilen les baranes i les escales al castell
els fums s'eleven sobre el Moldava

les formes naveguen en els vidres dels edificis
en una finestra vora el pont hi ha algú un instant
el sol es pon enmig de potents cúpules
grinyolen silencioses les llorigues als canalons

com si cada passió acomplerta
es refredés en l'abaltiment sota un mimetisme
i les volàtils ànimes dels àngels i dels sants
llisquessin lentament en uns músculs vius

20 de març 2008

Poetes i filòsofs

"Els poetes, a diferència dels filòsofs, no aspiren a establir una metàfora central amb la qual es podria identificar la seva visió, metàfores de l'estil de la caverna de Plató, les mònades de Leibniz, el superhome de Nietzsche, la clariana de Heidegger, una imatge central; tan sols busquen una veritat més profunda sobre el món, sobre l'home d'una altra manera, en el corrent de metàfores variables, en el riu de les imatges; per tant, un dels motors d'això és un sentiment intens que les imatges i les metàfores, encara que siguin les més aconseguides, són sempre insuficients, que cal anar – o nedar – més enllà, perquè encara no s'ha trobat la resposta, o potser fins i tot un no la vol trobar massa aviat. "

Adam Zagajewski: "El mirall menteix" dins El poeta parla amb el filòsof

Signes d'aigua

Jan Kasper (1952) és un poeta que no fa soroll. No apareix als mitjans de comunicació, no forma part de cap escola, de cap generació. Passa desaparcebut en els manuals. I tanmateix, té un lloc indiscutible en la poesia polonesa contemporània. Ha publicat sis llibres de poemes.


SIGNES D'AIGUA

Des del pont de fusta a Wyszogród
miràvem inclinats l'aigua. Llambrejava
com un altar, plena de fosca solemnitat.
Ens parlava en la seva llengua muda.

Han passat tants anys. Les ombres
nostres encara són al pont, cegues.

No copsen les coses terrenals, les divines.

19 de març 2008

Montgomery

Agnieszka Kuciak (Poznań, 1971) és poeta, professora, traductora. Va publicar el primer llibre l'any 2001. El seu segon llibre Països llunyans, és un creuament d'una espècie d'heterònims amb un pastitx postmodernista. Quant a les seves traduccions, excel·leix la versió que ha fet de la Divina Comèdia. Montgomery, el poema que apareix al blog, fa referència a la Plaça Montgomery, de Brussel·les.


MONTGOMERY

És com un pla en Braille i les espatlles d'una font,
com una ombra que vola rere una rossassa forjada,
com un somni de la Secessió rere un mur alt
que segueix essent discutit pels successors,
què hi ha de bell aquí? I rodeja una roca,
blancs brucs i un boix, els plomalls de l'herba.

***

Aquí sota les escales del metro les fulles somiquen.
Quant al sofriment, confien en els antics mestres.
La terra vibra pels viatges que pateix
i als funcionaris de la Unió els pertorba el son.

Encara dura el temps del Congo, un crepuscle rosat,
una serietat incessant d'Europa.
Els accidents lleus es curen amb la música.
But life is passing by, but life goes elsewhere.


***

Si no t'és indiferent allà on siguis:
aquí regna la seriositat, dorm la majestat.
Tots passen. L'ou, menja-te'l cru
(la veritat aquí té el gust dels ous crus)
i comprova, viatger, com neixen els camins:
the sleep, the office and the passing by.


***

Les ales, massa dèbils; cap pretensió vers el món,
aquí cauria Ícar. I ningú no li preguntaria
sobre el seu mite, o el passaport. La caiguda
segueix sent la rutina de les fulles, les gotes,
les potències i els ciclistes. Com formes de talons,
amb un pinzell holandès, amb la resolució del pèl,
pinta'l aquí, potser és en tu:

Una biblioteca de sobrecobertes, un parc del pas
efímer, una escola per a nens del camí, del mar,
del circ, una església alta de color de l'ossatura,
un general francot en un uniforme de pedra,
les escales automàtiques vers la Immobilière,
una rotonda i un hotel de dotze estrelles,
una casa amb grafits per als cotxes que pasen,
una amplada imperial i una desfilada d'ambaixades
que tenen una volta al blasó, passing by.

Ressons

Al comentari de Jordi Cervera sobre el llibre La disfressa dels arbres, que vam esmentar fa uns dies, voldria afegir encara dues valoracions més. La de Laura Dalmau, al seu blog; i la de Sam Abrams en una ressenya a El Mundo. També podeu sentir una entrevista sobre el llibre a la secció La dona de la finestra, del programa El cabaret elèctric. A tots ells, moltes gràcies.

De Elegies Centreeuropees?


vii

L'arquitectura domina el pensament, les passes
(sense cap orientació perdudes entre grans edificis)
menen a carrerons sense sortida. Sempre una imatge,
un bloc de pedra que és comú al llarg de 1.000 km.
Unes parets escairades perfilant un reflex negre.
Uns angles que parteixen la història en dues
meitats irregulars. La crueltat en pròpia pell,
la nostàlgia deformada en un món novel·lesc.

Teulades inclinades, un descens indeturable al fons
buit de les dates que s'escolen, amb una pell
rasposa com peixos assecats. Cada teula
pot recomptar el pes de la neu a cada hivern.
La cobertura temporal, una pàtina que presenta,
en el desglaç, unes marques com de fusta cremada.
Mals auguris que es repeteixen en una cadena
d'edificis. Són ells que han perdut tota noció de centre.

Amb avidesa, encisat

Janusz Szuber


AMB AVIDESA, ENCISAT

Que algú intenti descriure la seva vida,
no pas per ser una excepció, tot el contrari:
la seva obsessió era una contínua
recerca de semblances amb els altres,

tot seient al cotxe en un pàrking,
mirant amb avidesa quan sortien
de l'hipermercat, amb carretons plens
d'ampolles, llaunes, bricks,

se'ls imaginava en diferents situacions,
aquelles mans, clatells i natges.
Això sóc jo, tot i que un pèl diferent.
I alhora veia els seus ossos d'abstinència,

que les urpetes d'escarabat enterrador
pessigollejaven, i preguntà: quins eren els meus?
com si en la no gramàtica existís encara el possessiu.

Això no tenia molt a veure amb la poesia,
abrivava tan sols com una frase casual
que, tal vegada, serà el primer vers.

11 de març 2008

Interior

Tomasz Różycki



INTERIOR


En metro a la nit. Els que en baixaven tenien
cares que coneixia de fotografies grogoses, però
no en sabia els noms, ni les llengües que parlaven.
Nens i dones baixaven i pujaven, en cada estació,

els de la família, i els més llunyans, armenis i jueus,
i soldats en l'uniforme de tres exèrcits vençuts, i tothom
explicava fets de la bella joventut, de la traïció i del poble,
dels veïns i d'Europa, i tothom tenia algun objecte,

una prova important fora mida: un botó extret de la tomba,
una medalleta rovellada, una gorra amb un emblema, un llibre
salvat de la casa en flames, un floc de cabells d'un nen,
una carta d'un altre món, un rellotge espatllat,

que s'aturà en el moment del comiat, quan el petó
ho transforma tot en pedra: les persones i el vent.


Tractat sobre la veu

Edward Pasewicz


TRACTAT SOBRE LA VEU


Recollia brisalls de veus
perquè pol·linitzen les plantes
i a les onze ja s'ha d'estimar
els fets ocults en la penombra de les frases.

L'armadura romàntica
se les arregla sense paraules,
però quan et recolzes al mur calent
res no et protegeix,
perquè hi ha formigueig vora el pontarró
i a l'horitzó hi ha una leucèmia divina,
preparen objectes esmolats.

Un camí, perquè palpiten les coses,
i per un antic boscam
s'obre pas un animal cec,
un bestiar sense arrels ni casa.
Així es pensa d'un mateix,
davant el grinyol de la clau, al passadís
on s'estén l'ombra.

Comprovo, hi ha petjades
de coloms, excrements d'ocells,
plomes mortes i apunts
del dia anterior
Però aquestes històries no diuen res
per tu, els pantalons gastats,
la camisa vella, tot calla.
Em defenso d'alguna manera. No sé res.

Un cavall d'escacs, renillo, bleixo, tiro guitzes,
de vegades el món em sona bé
al crani, fins que crec que no sóc jo
la seva respiració.



8 de març 2008

Llegir: estimar


Tomaž Šalamun neix a Zagreb, el 1941. És el poeta eslovè més conegut fora de les fronteres del seu país. Poeta enormement prolífic (més de 30 llibres de poemes). Relacionat amb les avantguardes, el seu primer llibre va ser una autèntica revolució en la poesia eslovena. Traduït a nombroses llengües. Actualment, passa part de l'any als Estats Units donant classes i fent conferències.


LLEGIR: ESTIMAR


Quan et llegeixo, nedo. Com un ósset amb les arpes
m'empenys a la felicitat. Jeus sobre meu, a qui
has devastat. T'he estimat fins a morir, el primer
entre els nats. En un moment he esdevingut la teva foguera.

Estic segur com no he estat mai. Ets el sentiment
definitiu de la satisfacció: saber d'on ve l'enyorança.
En tu sóc com en una dolça sepultura. Talles i il·lumines
totes les capes. El temps s'encén i s'esvaeix, sento himnes

quan et miro. Ets sever i exigent, real. I no puc
parlar. Sé que t'enyoro, acer dur i gris. Ho donaria
tot si em toquessis. Mira, el sol de la tarda

xoca a la paret d'un pati a Urbino. He mort per tu.
Et sento i et necessito. Em tortures. M'arrenques i m'incendies,
sempre. I en l'espai que has destruït flueix el paradís.


Després


Zvonko Maković (Osijek, 1947) ha publicat uns deu llibres de poemes, i cinc llibres d'assaigs.



DESPRÉS


En els poemes sempre sembla del tot diferent.
Quan llegeixo frases que altres han escrit,
tot em sembla clar i senzill.
Com un full de paper que resistirà al foc,
que a penes nota els signes de la cendra
en si mateix. Al meu pati
la cendra és tan immensa.
Com un engany, com un quadre que inspira.

Molts escriuen sobre la bellesa perduda,
sobre la sobtada desgràcia que s'endinsa
en un cor silenciós i abandonat.
Amb tot, m'agradaria dir alguna cosa
sobre el meu pati i sobre el gran riu
que s'hauria de veure des de la finestra.
Sobre el freixe i els dos til·lers que fa
uns dies van desaparèixer.

El mecanisme de les faules se m'ha tornat
de sobte totalment incomprensible.
Aquella cendra que s'esgrana des de la finestra,
aquell sutge negre que encara ahir era
una taula, un llit o un llibre,
la vida d'algú sobre la qual no s'ha pensat prou
se m'aferra a la gola i m'emboira l'horitzó.
Quan mogui la mà i saludi,
seré capaç de sentir alguna cosa?


3 de març 2008

Comparació

Aleksandar Ristovič. Un altre poema d'aquest excel·lent autor.

COMPARACIÓ


Es diu que Ulisses no estimava la mar,
i que per això va ser captiu de les brises
marines, de les tempestes i de les onades
que són com cobrellits amb randes.
El mateix en mi. No estimo la poesia
però hi sóc complaent, en sóc captiu seu
i al lector només puc oferir-li jo mateix.
Com algú que sense parar es mou dels rems
a la vela i en torna, arriscant-ho tot
en una història en què no es reconeixerà
enmig de les imatges triades amb cura:

Jo sóc aquell porc.
Jo sóc aquella maduixa a l'hort.
Jo sóc el fum d'aquella pipa.
Jo sóc aquella escuma a la boca.
Jo sóc aquella roda.
Jo sóc aquella mà per on passa la roda
com si molinés la graveta
paral·lela a una altra roda.