Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008

El senyor Cogito parla de la temptació de Spinoza

I com a torna, un darrer poema de Herbert.EL SENYOR COGITO PARLA DE LA TEMPTACIÓ DE SPINOZABaruch Spinoza d’Amsterdam
desitjà arribar a Déu
polint lents
a les golfes
va travessar de sobte la cortina
i s’hi trobà cara a cara
va parlar llargament
(i quan parlava així
s’ampliava el seu coneixement
i la seva ànima)
feia preguntes
sobre el tema de la naturalesa de l’home
– Déu absort es tocava la barba
preguntà sobre la primera causa
– Déu mirà a l'infinit
preguntà sobre la darrera causa
– Déu va fer petar els dits
s’escurà el coll
quan Spinoza va callar
Déu digué
– parles molt bé Baruch
m’agrada el teu llatí geomètric
i també la sintaxi clara
la simetria dels raonaments
parlem una estona però
de les Coses Realment
Grans
– mira les teves mans
ferides i tremoloses
– et fas malbé la vista
en la foscor
– t’alimentes malament
vesteixes pobrament
– compra’t una casa nova
perdona els miralls venecians
que repeteixen la superfície
– perdona les flors als cabells
una cançó de borratxos
– tingués cura dels ingressos
com el teu col·l…

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats. Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre. Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió.


EL MISSATGE DEL SENYOR COGITOVés cap a on anaren aquells al fosc confí
vers el velló d’or del no res el teu darrer premi
vés ben dret enmig dels que van de genollons
enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols
et salvares no pas per viure
et queda poc temps n’has de donar testimoni
sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent
en el recompte definitiu només això té importància
i la teva Ira impotent que sigui com la m…

10 de juliol, 1990

Berta Piñán (Astúries, 1963) és una de les poetes més importants en llengua asturiana. Vaig descobrir-la gràcies a l'esplèndid blog de Jaume Subirana, a qui des d'aquí felicito pel nou llibre, i pel nou blog sobre el llibre. Vaig llegir-ne alguns poemes, i em va faltar temps per encarregar el llibre Noches de incendio, que recull una selecció dels seus poemes escrits entre 1985-2002. Una perla.

10 DE JULIOL, 1990
No tinc res per oferir-te. Cap riquesa
per donar-te. Ni la cabra d'or on dorm el somni
dels segles, ni la fràgil flor i ardent de l'olivera,
ni armadures o antics guerrers, llur glòria o fortuna,
no tinc res. Tan sols aquesta casa, els silencis, els dubtes,
el gust proper dels dies feliços t'ofereixo.
Que per a tu sigui la meva estació més càlida, la fruita més pura
dels petons, i en tu sigui font i riu i renovada promesa
el meu desig. Que els anys que vénen portin tardes
molt llargues i entri el sol com ara per la finestra oberta
rescatant per a nosaltres, del temps,

Ve per quedar-se

José Miguel Silva (1969), poeta portuguès. Ha publicat sis llibres de poesia. Actualment es dedica a la traducció.
VE PER QUEDAR-SE

Passa quan menys ho esperem:
un puny pica a la porta,
no es tracta del carter
ni de la joventut. Diu que és
de la família. Ve per quedar-se.

Comença a jugar a fet i a amagar
amb els nostres pensaments.
Ens desperta de nit, es diverteix
esquinçant les sabatilles,
deixa flascons de formol
a la taula de la cuina.

Primer, sense saber què fer,
intentem distreure la seva gana,
li ensenyem el rellotge,
li passem la cartera per les mans,
els botons de la gavardina, els anells.
Finalment, els dits.

A aquest pas, de pressa ens convenç
que el tractem de senyor, que li cedim la cadira
de l'avi amb un somrís, el telèfon
dels amics, la vista des de la finestra.
Li servim el menjar
amb el cap descobert.

Amb el temps ens n'adonem:
ens vol vestir del revés,
forrar del vent del nord
el coll de l'abric, fer-nos dir:
“en les fulles de la tardor hi ha una viva flama,
què faig jo a casa meva?”

El lament d'Orfeu

Nuno Júdice

EL LAMENT D'ORFEU
Vull arribar a l'idea, tocar el seu cos
abstracte, i sentir en la seva pell els mots formant
la frase musical de l'esperit. Per a això, la meva mirada
busca el camp de les sensacions, el recorre com
la làmina acerada de la seva llum, i retalla d'entre
el magma dels sentiments la figura exacta
de l'amor. He de trobar la pura expressió
del so, l'acord més alt d'entre els que envolten
la seva veu, i demanar als déus que em deixin
un vocabulari de núvols perquè la seva boira
baixi fins al fons dels meus ulls i enfosqueixi
la línia de la raó. La ceguesa de l'ànima em restituirà
la visió que tan sols els dits presenten, quan
et trobi; i tornaré a veure, per entre
les ombres, el rostre estimat.

La dona de Lot

Una altra versio de La dona de Lot, en aquest cas, del poeta americà Anthony Hecht (1923-2004).
LA DONA DE LOT

Com de simples els plaers dels dies infantils,
Simples però plens d'exquisides satisfaccions.
El laberint iridescent de la teranyina,
El seu niu de polígons, tensor tesat,
Inflat per la brisa com la panxa d'una vela –
Sols observar-ho, i ens era un plaer infinit.
El so de la pluja. El suau vel grafitós
De la pluja que fa del món un gravat d'acer,
Ple de lleugers esvaïments i de febles distàncies.
Les autofelicitacions d'una mosca en fregar-se
Les potes. El cervell marró bicameral
D'una nou. L'olor de la cera. Sentir el sucre
A la llengua: una sorra deliciosa.
A l'acte entenem com Proust va poder cartenir
Tots aquells detalls que eren com segells.
Qui pot resistir-se als encants de la retrospecció?

Et busco

Kazimierz Przerwa-Tetmajer (1865-1940). Va estudiar llengües clàssiques i filologia a la Universitat Jagielloński, de Cracòvia. És un dels integrants del moviment Jove Polònia.
ET BUSCO...
Et busco, i quan et veig,
fingeixo que no et veig.

T'estimo, i quan et trobo,
fingeixo que no t'estimo.

Moriré per tu, abans de morir
cridaré que moro de casualitat...

Un concepte

Novica Tadić neix el 1949 en un poble de Montenegro. Actualment viu a Belgrad. Ha publicat catorze llibres de poemes.

UN CONCEPTE
Allí, més enllà, ella jeu -
rere el cim amenaçant,
rere cortines de pluja
rere el llos de l'horitzó -

una criatura
que se m'assembla
que m'està esperant
que em fa senyals

des del cim amenaçant
a través les cortines de pluja
a traves la vista apagada
em fa senyals

una nina viva
una criatura d'ulls rodons
llavis rosats
els cabells caient a la terra

Déu és un americà

Terrance Hayes (1971, Carolina del Sud). Ha publicat tres llibres de poemes.
DÉU ÉS UN AMERICÀ
Encara estimo els mots. Quan fem l'amor al matí,
la teva pell humida per la dutxa, el dia es calma.
Shadenfreude pot ser com anomenar millor l'embolcall
de l'adultesa, el sucre en pols en una samarreta negra.

Estic sol a l'àtic pres per l'obsessió, la tinta
en els meus dits. I de vegades és un nom difícil.
De vegades és com el món davant d'Amèrica, l'afi-
nitat de bojos i caçadors, els nens, el somni confós

de les mares sense estil. Un mot pot ser una petjada
en un quadre de ciment fresc i el setinat al matí.
La teva resposta al meu petó és Tinc càries. Estic
enamorat de la incompleció. M'aferro a les teves amarres.

Sí, estic quasi segur de què és la bellesa. Perviu,
ben cert. Dol com un llibre obert. Dificulta la vida.

Autopromoció 2

Farem un altre cop una mica d'autopromoció. Acaba de sortir el següent llibre: La disfressa dels arbres. El podeu veure aquí, i també un generós comentari, que agraeixo molt, de Jordi Cervera al seu blog. Deixo un dels poemes del llibre:

ARBRES
Les fulles cauen lentament, esmorteïdes.
Els arbres recuperen la seva forma, sense
vestits inútils, sense enganyoses disfresses.
S’alcen enmig de tons marronosos. El riu
reflecteix impassible el despullament.
S'endú avall totes les estacions possibles.


Per aquí passo cada dia, sempre una llum
diferent anuncia, com el campanar a través
de la finestra, que cauen els segons sense
pes, una ploma que reposa a la mà freda.
I quan serà que arribaré a contemplar el pes
enfonyat en la disfressa de l’arbre?

Tristia

Un poeta imprescindible del segle XX. Osip Mandelxtam (1891-1938). Un dels seus poemes més coneguts. I més impressionants.


TRISTIA

He dominat la ciència de conèixer els comiats
en l'ennegrida nit, en els seus nus laments,
quan s'albira el final per vetllar a les ciutats,
quan ruminen els bous i hi ha un respit intens.
Venero el cant nocturn del gall, el contrapunt,
el dolor viatger és com un pes pregon
als ben plorosos ulls que intenten mirar al lluny,
quan el cant de la Musa amb plor de dona es fon.

Qui sap, en sentir el mot comiat, quina mena
de separació tindrem com a proclama,
o també què anuncia el gall amb la veu plena
quan a l'Acròpolis hi ha un foc de viva flama?
I per què, en l'aurora d'alguna nova vida,
quan rumina el mandrós bou a la fosca entrada
el gall, herald d'aquesta nova vida
les ales bat en la ciutat emmurallada?

Estimo el llarg costum de la bella filada,
llisca la llançadora, i sent com brunz el fus:
i mira, com les plomes d'un cigne a la trobada
fins a tu c…

Le soir d'amour

Tytus Czyżewski (1880-1945). Pintor, poeta, prosista, dramaturg. Un dels poetes més importants de les avantguardes poloneses.
LE SOIR D'AMOUR
“Tanca la finestra...”
“La lluna ha entrat a l'habitació”,
“ Farà miques la làmpara”,
“Tanca la finestra”,
“VENT”,
“Lluna”.
“Ha entrat al gibrell amb aigua”.
“Deixa'm”,
“No em facis petons”,
“Lluna, Tanca la Finestra, Vent”.
VIGILA.
Tens desfets els cordons de la botina,
“Tanca la finestra”,
Lluna,
Vent!!

Augsburg

Paulo Teixeira

AUGSBURG
Escrivim el soliloqui de les nostres vides,
mentre els anys duplicaven una ombra als passeigs,
per carrers amb noms de dinasties familiars
i cases d'estil renaixentista. Sols amb el nostre
neguit, enmig d'aquesta confusa reunió.

En el temps que necessita una ordre de captura.
Ell ens deixà i a aquelles hores mesurades
pel dring de les monedes en una balança de precisió,
bescanviant mots murmurats amb l'oblit,
contra el cantó més fosc de les cases.

El temps en què l'horitzó congregava
els raigs de llum destil·lats de la tarda
a la façana del Rathaus i es tancaven
els accessos al Fuggerei una bandera
groga deixava veure al lluny els Alps...

Cada passatge assidu per aquests carrers,
la muda formació de les cases contra el temps,
serà com un desert davant el qual el tu i el jo
són afins i comparteixen una mateixa certesa.
L'home està fet per recelar.