Vés al contingut principal

Uns sabaters se'n van a l'altra banda del cel


Fa uns quants dies, a la revista electrònica Núvol va iniciar-se un interessant i de vegades encès debat sobre les traduccions, sobre les llengües de les traduccions en general. Després que fa uns anys el grup dels Imparables van voler fer caure la figura de Carner, ara sembla que els toca als traductors. Això, és clar, és una simplificació del problema. Intentaré donar-ne la meva opinió, ja que en els diferents articles que es presenten hi ha una certa barreja d’arguments, o més aviat de nivells en l’argumentació. Hi ha un element comú, però aquest, malauradament, no afecta tan sols la traducció, que només n’és un reflex, afecta tota la comunitat lingüística. Aquest element comú és el coneixement que tenen els lectors (els parlants, en general) de la pròpia llengua. No voldria utilitzar un poema com argument per poder defensar una postura determinada, i no ho faré pas. Per tant, ampliaré una mica aquesta discussió en l’entrada següent. En el poema que presento, només voldria comentar que a banda de zínnies, en tota la resta hi ha un lèxic (per quedar-nos ara només en aquest nivell) que per a mi és el més normal del món. Com a traductor, he de canviar-ne algunes paraules perquè puc intuir que algun lector no les entendrà, què he de fer amb eixancades, per exemple? Senzillament, res. Deixar-les. La literatura és sempre un ús artificial de la llengua i exigeix també un esforç per part del lector. Si no m’he d’esforçar en cap text literari, doncs aleshores millor que pleguem, ja tinc altres textos que poden complir aquesta funció. No estic d’acord amb alguns dels plantejaments que apareixen en els articles de la revista Núvol, i tampoc considero lògic eliminar del tot un model de llengua, si hi ha encara força coses d’aquest que ens pot ser útil.

Marzena Broda està enllestint un nou llibre de poemes. En un correu me n’envia uns quants, i trio el següent, en què l’observació de l’instant concret remet més endavant a una reflexió, un salt en la dimensió del poema. Recordo quan de petit vèiem el que habitualment anomenàvem sabaters, i la descripció de Marzena Broda m’ha traslladat a altres temps. Uns temps en què la llengua era tot un món, denominàvem el món per fer-nos-el nostre. D’aquí també l’opció per la paraula escatxigar, que des de la distància dels kilòmetres que separen Cracòvia de L’Espluga de Francolí, em retorna a mi, a l’experiència de saber que un so, una combinació de sons, una paraula és l’arrelament més profund.




UNS SABATERS SE'N VAN A L'ALTRA BANDA DEL CEL

No és cap jardí. Vint àrees de terra on vam plantar zínnies,
uns quants gira-sols i un salze japonès l'any passat.
Al centre hi ha una font il·luminada, i un nen de ceràmica
pixa a l'estany fent un arc. En línia recta s'arriba a la pèrgola
per un caminoi de còdols. Quan la boirina de l'aigua escatxiga
cap amunt i trenca la llum dels raigs de sol, els sabaters
salten a les pedres. Camaprims, caminen amb passes
eixancades, encarcarades, no com insectes sinó com models.
Si una ombra els sorprèn, s'enlairen i ràpids amb les seves potes
fan els seus jocs sobre l'aigua tot i que si aconseguissin
arribar a l'altra banda del cel ja no hi hauria retorn.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Paul Éluard i Papers de Versàlia (III)

I aquest és el darrer poema que va aparèixer al número sobre Paul Éluard de Papers de Versàlia. Demà també penjaré aquí el text sobre Wrocław de què vaig parlar en la primera entrada d'aquesta sèrie sobre els magnífics Papers de Versàlia.

A «LA NUIT» de Capitale de la douleur
 Ce n’est pas la nuit qui te manque, mais sa puissance
No és la nit el que et manca, sinó el seu poder. No és el sol el que tens, sinó la seva llum que t’obligava a fer marrada en les línies que anava delimitant com una sèrie d’horitzons tancant-se cada cop que tenies la sensació d’haver-los atès. No tens horitzons, ni nits ni sol, només el silenci, el vent que et porta el seu nom, i aquell altre nom, i un nom més. És el poder dels noms el que tens per tornar-los al silenci.

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

PARADA OBLIGATÒRIA

Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neguen…

Mon cosí Bubi

Crear tot un món amb un sol poema, fer que les referències agafin una densitat ben atapeïda, la història i la delicadesa de la descripció en consonància, i la dimensió metafísica. Aconseguir tot això a la vegada és a l'abast de pocs poetes. Per això, Janusz Szuber és un dels grans poetes contemporanis, un poeta exigent amb el lector; per això, Janusz Szuber no podrà entrar mai en cap mena de les llistes contemporànies. Potser aquesta és la tasca actualment de la literatura, poder arribar a quatre lectors, entrar en les seves consciències. Quatre lectors, no més (i no només). Amb la paciència d'un lent goteig que va foradant una roca. Sí, potser aquest és el camí, el de les gotes, a poc a poc, clap, clap, l'una rere l'altra. Sents com cauen?
MON COSÍ BUBI
Bubi, o sigui Caesar Roth amb l'uniforme de la Wehrmacht (una fotografia mida postal, al revers unes paraules de dedicatòria en lletra gòtica) amb una fesomia molt de nen, llargs dits de pianista, ros, un tipus nòrdic,…