Ves al contingut principal

Uns sabaters se'n van a l'altra banda del cel


Fa uns quants dies, a la revista electrònica Núvol va iniciar-se un interessant i de vegades encès debat sobre les traduccions, sobre les llengües de les traduccions en general. Després que fa uns anys el grup dels Imparables van voler fer caure la figura de Carner, ara sembla que els toca als traductors. Això, és clar, és una simplificació del problema. Intentaré donar-ne la meva opinió, ja que en els diferents articles que es presenten hi ha una certa barreja d’arguments, o més aviat de nivells en l’argumentació. Hi ha un element comú, però aquest, malauradament, no afecta tan sols la traducció, que només n’és un reflex, afecta tota la comunitat lingüística. Aquest element comú és el coneixement que tenen els lectors (els parlants, en general) de la pròpia llengua. No voldria utilitzar un poema com argument per poder defensar una postura determinada, i no ho faré pas. Per tant, ampliaré una mica aquesta discussió en l’entrada següent. En el poema que presento, només voldria comentar que a banda de zínnies, en tota la resta hi ha un lèxic (per quedar-nos ara només en aquest nivell) que per a mi és el més normal del món. Com a traductor, he de canviar-ne algunes paraules perquè puc intuir que algun lector no les entendrà, què he de fer amb eixancades, per exemple? Senzillament, res. Deixar-les. La literatura és sempre un ús artificial de la llengua i exigeix també un esforç per part del lector. Si no m’he d’esforçar en cap text literari, doncs aleshores millor que pleguem, ja tinc altres textos que poden complir aquesta funció. No estic d’acord amb alguns dels plantejaments que apareixen en els articles de la revista Núvol, i tampoc considero lògic eliminar del tot un model de llengua, si hi ha encara força coses d’aquest que ens pot ser útil.

Marzena Broda està enllestint un nou llibre de poemes. En un correu me n’envia uns quants, i trio el següent, en què l’observació de l’instant concret remet més endavant a una reflexió, un salt en la dimensió del poema. Recordo quan de petit vèiem el que habitualment anomenàvem sabaters, i la descripció de Marzena Broda m’ha traslladat a altres temps. Uns temps en què la llengua era tot un món, denominàvem el món per fer-nos-el nostre. D’aquí també l’opció per la paraula escatxigar, que des de la distància dels kilòmetres que separen Cracòvia de L’Espluga de Francolí, em retorna a mi, a l’experiència de saber que un so, una combinació de sons, una paraula és l’arrelament més profund.




UNS SABATERS SE'N VAN A L'ALTRA BANDA DEL CEL

No és cap jardí. Vint àrees de terra on vam plantar zínnies,
uns quants gira-sols i un salze japonès l'any passat.
Al centre hi ha una font il·luminada, i un nen de ceràmica
pixa a l'estany fent un arc. En línia recta s'arriba a la pèrgola
per un caminoi de còdols. Quan la boirina de l'aigua escatxiga
cap amunt i trenca la llum dels raigs de sol, els sabaters
salten a les pedres. Camaprims, caminen amb passes
eixancades, encarcarades, no com insectes sinó com models.
Si una ombra els sorprèn, s'enlairen i ràpids amb les seves potes
fan els seus jocs sobre l'aigua tot i que si aconseguissin
arribar a l'altra banda del cel ja no hi hauria retorn.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Riberenc (de Tomas Venclova)

Ara fa deu anys, aquest blog començava el seu camí, encara amb molt poques entrades (l’havia començat l’agost d’aquell mateix any). Vaig celebrar el 70 aniversari d’un dels poetes mésimportants de la segona meitat del segle XX, el lituà TomasVenclova. Ara, deu anys després, celebro els seus 80 anys, dedicant (a ell i a tots els lectors) la traducció d’aquest poema. Com aleshores, i en totes les traduccions que faig d’ell, haurem de parlar de versions lliures.

RIBERENC
En el mormol d’un til·ler que una pedra de la riba separa d’un impetuós riu que em recorda el Tíber, bec gin «Gilbey’s» amb dos barbuts. Es fa fosc. Fum, soroll de les ampolles, són dos desconeguts. En coneixia els seus pares.
Ves, és el pas de les generacions. El casset s’enganxa i s’encalla. Als meus interlocutors els interessa el que a mi també m’interessava: si el patiment i la compassió tenen sentit, i també si l’art perdurarà si li arrabassem les regles.
Jo era com ells, abans que s’acomplís el meu destí …

Interpretació de Copenhaguen

I aquest és el segon poema a què feia referència en la darrera entrada dedicada al poeta Szymon Słomczyński.

INTERPRETACIÓ DE COPENHAGUEN
La disposició analitzada: un ros, una pèl-roja i també un got siamès pèl-roig com ella es troben indefugiblement en una habitació, així que cal encara un altre instrument de mesura extern per poder establir amb claredat si encara estan respirant perquè respirar és tan sols un de tants estats permesos i segons cada un dels elements de la disposició tot altre element ha deixat de respirar i ha començat de nou milions de vegades quan tu, home, has posat, i tu, dona, has posat l’instrument de mesura extern: l’ull, si és en silenci; l’orella, si és en veu alta; un vidre, si, penjat, t’entestes a arribar a un acord entre tu i la disposició de les paraules al poema.

L'illa misteriosa

Com ja havia comentat en una entrada anterior, un dels millors llibres de poemes de l’any passat en polonès va ser el de Dariusz Suska, Una vida atuïda de sobte. De fet, un dels millors llibres de poemes, en el seu conjunt, que he llegit els darrers anys. Fa poc més d’una setmana, a Polònia es van anunciar els cinc finalistes del premi de poesia Wisława Szymborska, i la meva gran sorpresa va ser que aquest llibre en quedava fora. Bé, no sempre han de coincidir tots els parers, potser aquesta gran obertura i gran diversitat d’estètiques és inseparable del gènere poètic. Però també això pot ser una arma de doble tall.

L’ILLA MISTERIOSA
He pensat sobre l’ara que no existeix he pensat sobre l’ara. He pensat que tampoc no va existir el setembre del 75 quan amb grans maletes a l’esquena érem irreals com caragols en aquell camp de roses florides vora l’escola. He pensat i per què no vam morir en un sol moment?
Tal com va dir un dels autors de la bomba termonuclear: per desgràcia en física …

Any

Des que vaig arribar a Polònia enguany per començar el curs, no he comentat res sobre les novetats editorials. Tenia massa coses a la vegada. I també m’estava recuperant de l’esforç (i també inoblidable experiència) que havia suposat traduir durant dos mesos i mig Krystian Lupa, el director de teatre. Després, arribo a Cracòvia, i em trobo de cop i volta amb el curs editorial ja iniciat i amb una allau d’entrada. Feia temps que no veia un esclat de publicacions de poesia de tanta qualitat en tan poc temps. Només cal dir que grans noms de la generació dels autors entre 40-50 anys treuen llibre nou, Michał Sobol, Tomasz Różycki (amb 99 poemes!) o Dariusz Suska. Aquest darrer poeta segueix amb el seu tema principal, la mort, en el seu llibre Una vida atuïda de sobte. Però ara, aquesta mort adopta moltes altres cares, passa també a configurar el record, la pèrdua, i no és ja tan sols aquesta atracció fatídica, o la visió quasi innocent des del punt de vista d’una nena (com en tot un …

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca, de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranyesa,…

De debò?

Ja ho he comentat en altres ocasions,Karl-Markus Gauß és un dels millors assagistes actualment. En el llibreEls habitants de Roana se’n van plàcidament. Un viatge vers els assiris, els cimbris i els caraïtes,ens parla d’un dels seus protagonistes, un assiri, que forma part d’aquesta comunitat minoritària a Suècia. Fuat recorre tota la primera part del llibre, amb un final que provoca un calfred directe en el lector. Gauß és a la vegada un excel·lent relator que sap com dur el fil i el temps de la narració.
Dedico aquesta traducció a l’Iban Llop, per les converses sobre llibres i llibreries que anem tenint al llarg del temps i en la distància.
«Estàvem asseguts a taula, menjàvem un estofat de pollastre amb patates amb agredolces espècies orientals, i parlàvem de la tècnica per construir les lleixes per als llibres. Fuat va fer el mateix que jo, construïa estanteries sota les escales de la primera planta i la seva experiència era similar a la meva: pensava que els grans espais que guany…

Menjador

Un poema del darrer llibre d’Edward Pasewicz, que va publicar a finals de l’any passat. El títol és Miejsce, que significa lloc, però que en el llibre de Pasewicz adquireix un altre sentit, ja que fa referència a un bar que existia (segons les darreres informacions, o encara existeix, ves a saber, perquè a Cracòvia els locals i les botigues canvien o es transformen a un ritme vertiginós) al barri de Kazimierz (el barri jueu, ara convertit en un barri de moda per sortir a la nit). De fet, la portada del llibre no deixa cap dubte, ja que és el tipus de lletra que té el local a la porta, el rètol, i també la decoració del seu interior, amb un toc, molt marcat, de l’època del comunisme a Polònia.

MENJADOR
Rastres d’objectes, seductors i tendres. Un test buit, escantonat i descolorit. Eh, floreta, és hora de canviar. La funda del coixí ja està florint. Taques de florit, fongs, fluids corporals. La monarquia ha caigut en aquesta habitació. Les peles de les pomes són subtils, no tenen res…

El pas del temps

Llegeixo, lentament, el darrer llibre de Nuno Júdice, A matéria do poema. Els llibres de Júdice són abassegadors, molt sovint penso que tenen massa poemes (aquest en té més de 90) i que, malgrat que hi hagi línies de pensament i de temes que són habituals en tota la producció del gran poeta portuguès, el fet de no ordenar-los en seccions provoca que la lectura es pugui perdre en un intricat laberint. Sembla ser com si Júdice pensés que tots els poemes formen part d’una idea global. Però també el lector té la sensació que apareixen en el llibre en l’ordre que els ha escrit, sense cap modificació. S’han d’estructurar els temes, i aquesta és la tasca que li pertoca al lector i no a l’autor, en aquest cas. Per fer l’itinerari que més li convingui.
D’aquest darrer llibre, un poema concèntric, o laberíntic, en què l’inici i el final es confonen, en què la idea desenvolupada es tanca en si mateixa. Un poema, en el fons, característic de l’escriptura poètica de Nuno Júdice.


EL PAS DEL TEMPS

A le…

Reflexió i poemes

Des de "La Nausea" m’informen que acaben de publicar en línea un article-reflexió que els vaig enviar. És una reflexió sobre el canvi d’orientació en la poesia des de finals del segle XX (un fenomen que ja havia començat, però, a partir del final de la II guerra mundial, i sobretot, des dels anys 60). A banda, també inclouen una selecció de la meva poesia en versions catalana i castellana. A ells, i a Marian Raméntol especialment, els dono les gràcies. Si voleu veure l’article i els poemes, podeu clicar aquí.

1943: Werner Heisenberg visita Hans Frank a Cracòvia

Demà a Madrid, i penjaré el poema del tercer poeta que participarà en les trobades. Però avui, a Mallorca, on farem una lectura amb Adam Zagajewski en el marc del projecte Habitació 2016 que han endegat Biel Mesquida i Sebastià Perelló. Serà a les 19.30 a l'Estudi General Lul·lià. Una de les normes del blog per a mi era que no posaria poemes d'autors dels quals publicava les traduccions ja en llibres, amb l'excepció de quan sortia un llibre nou. Sé que l'he trencada en alguna ocasió, molt puntual. I també ho faré ara. De fet, el poema que poso aquí ja va aparèixer en una petita publicació en ocasió dels Dilluns de Santa Mònica, l'any 2014. Hi he introduït alguna lleugera modificació. Pertany al darrer llibre de Zagajewski, Asimetria, és un poema que em va colpir en la seva primera lectura, i que agrupa una sèrie d'elements que han fet de Zagajewski un dels poetes contemporanis més admirats.
1943: WERNER HEISENBERG VISITA HANS FRANK A CRACÒVIA
Una visita dif…