Passa al contingut principal

Uns sabaters se'n van a l'altra banda del cel


Fa uns quants dies, a la revista electrònica Núvol va iniciar-se un interessant i de vegades encès debat sobre les traduccions, sobre les llengües de les traduccions en general. Després que fa uns anys el grup dels Imparables van voler fer caure la figura de Carner, ara sembla que els toca als traductors. Això, és clar, és una simplificació del problema. Intentaré donar-ne la meva opinió, ja que en els diferents articles que es presenten hi ha una certa barreja d’arguments, o més aviat de nivells en l’argumentació. Hi ha un element comú, però aquest, malauradament, no afecta tan sols la traducció, que només n’és un reflex, afecta tota la comunitat lingüística. Aquest element comú és el coneixement que tenen els lectors (els parlants, en general) de la pròpia llengua. No voldria utilitzar un poema com argument per poder defensar una postura determinada, i no ho faré pas. Per tant, ampliaré una mica aquesta discussió en l’entrada següent. En el poema que presento, només voldria comentar que a banda de zínnies, en tota la resta hi ha un lèxic (per quedar-nos ara només en aquest nivell) que per a mi és el més normal del món. Com a traductor, he de canviar-ne algunes paraules perquè puc intuir que algun lector no les entendrà, què he de fer amb eixancades, per exemple? Senzillament, res. Deixar-les. La literatura és sempre un ús artificial de la llengua i exigeix també un esforç per part del lector. Si no m’he d’esforçar en cap text literari, doncs aleshores millor que pleguem, ja tinc altres textos que poden complir aquesta funció. No estic d’acord amb alguns dels plantejaments que apareixen en els articles de la revista Núvol, i tampoc considero lògic eliminar del tot un model de llengua, si hi ha encara força coses d’aquest que ens pot ser útil.

Marzena Broda està enllestint un nou llibre de poemes. En un correu me n’envia uns quants, i trio el següent, en què l’observació de l’instant concret remet més endavant a una reflexió, un salt en la dimensió del poema. Recordo quan de petit vèiem el que habitualment anomenàvem sabaters, i la descripció de Marzena Broda m’ha traslladat a altres temps. Uns temps en què la llengua era tot un món, denominàvem el món per fer-nos-el nostre. D’aquí també l’opció per la paraula escatxigar, que des de la distància dels kilòmetres que separen Cracòvia de L’Espluga de Francolí, em retorna a mi, a l’experiència de saber que un so, una combinació de sons, una paraula és l’arrelament més profund.




UNS SABATERS SE'N VAN A L'ALTRA BANDA DEL CEL

No és cap jardí. Vint àrees de terra on vam plantar zínnies,
uns quants gira-sols i un salze japonès l'any passat.
Al centre hi ha una font il·luminada, i un nen de ceràmica
pixa a l'estany fent un arc. En línia recta s'arriba a la pèrgola
per un caminoi de còdols. Quan la boirina de l'aigua escatxiga
cap amunt i trenca la llum dels raigs de sol, els sabaters
salten a les pedres. Camaprims, caminen amb passes
eixancades, encarcarades, no com insectes sinó com models.
Si una ombra els sorprèn, s'enlairen i ràpids amb les seves potes
fan els seus jocs sobre l'aigua tot i que si aconseguissin
arribar a l'altra banda del cel ja no hi hauria retorn.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Nou visions

NOU VISIONS Per a K. I Recorro un i altre cop amb la imaginació dels dits els racons del teu cos, on m'enfonso per arribar a la darrera veritat del món. II Entro en l'abisme dels teus ulls, entro en l'abisme dels teus llavis, entro en l'abisme del teu cos. III M'arriben paraules de lluny, records que recupero, instants que es repeteixen en nosaltres. IV Llarga ha de ser la nit, parem el rellotge de sorra, al vidre marques de molts dits. V La neu a fora encara resisteix, han caigut ja tots els llençols descobrint la blanca bellesa del cos. VI Dues copes de vi abandonades, la música que segueix sonant, el retrobament de dos cossos. VII Una conversa fins les tres, fred a fora, fred el local, els ulls cremen en la mirada. VIII Distància en milers de quilòmetres, volen totes les paraules escrites, i arriben per tornar a renèixer. IX El sol ha sortit avui massa aviat, omple de llum tota l'habit

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció. BEETHOVEN Diuen que va ensordir (però no és pas veritat els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort) otitis media i després acuta provocaren que a l’aparat auditiu es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos els extragué com millor va saber (alts guitarro

Sis conferències en vers (V)

CONFERÈNCIA V Jesucrist ressuscità. Tothom que hi cregui No hauria de comportar-se com nosaltres, Que perdérem el nord i el sud, la dreta i l’esquerra, el cel, el llimb, I d’alguna manera intentem sortir-nos-en, en cotxes, en tàlems, Els homes agafant-se a les dones, les dones als homes, Caient, aixecant-se, fent un cafè, Untant el pa, perquè arriba un altre dia. I un altre any. Torna el temps dels regals. Arbres de Nadal il·luminats, garlandes, musicalitat, Per a nosaltres, presbiterians, catòlics, luterans. Em plau cantar amb els altres al banc de l’església, Agrair el fet que seguim junts, El regal de cantar tots la Paraula, ara, de segles ençà. Estem contents, ja que no ens ha tocat la dissort Que llegim d’altres països, on els esclavitzats S’agenollen davant de l’ídol-nació, que tenen sempre a la boca. Viuen i moren, sense saber que són esclavitzats. Sigui com sigui, amb nosaltres sempre hi ha el Llibre, I en ell senyals fantàstics, consells i ordres. Poc

A l'armari de l'àvia

Ja he parlat algun altre cop en aquest blog de Wioletta Grzegorzewska, la seva poètica és del tot personal, combinant molts mons a la vegada en un sol poema, el món dels records, de les sensacions dels records, de la història, de la realitat. Una troballa, com en aquest poema, desferma l'evocació de detalls, de fets. La condensació de significat en cada vers de la seva poesia fa que puguem estirar diversos fils.  A L’ARMARI DE L’ÀVIA A les estructures de cotó i de vellut, rastres de sang,  cristalls de sal de llàgrimes no netejades, als colls de randa comprats abans de la guerra a ca una jueva que coneixíem hi ha agulles de pit  de coure, records valuosos.  Pel forat del pany passa l’escalfor  que enyoren les pipes de gira-sol molt de temps amagades a la butxaca de l’abric.  En corredors excavats pels corcs viuen fetilleres  que taral·legen una cançó de bressol de silenci. Allí hi ha el cel d’espígol de nens escridassats. 

25 anys sense Espriu

Fragments d'un article que apareixerà properament a la revista Compartir de la Fundació Salvador Espriu.  UN LLOC DIFERENT [...] En la tradició que m’ha format, la poesia de Salvador Espriu ocupa un lloc especial. Recordo encara com tot el cicle de la mort va provocar un fort trasbals en el meu imaginari. No tan sols pel tema o per la travada xarxa de referències de què se servia l’autor, sinó també, o especialment, per la veu poètica que hi dominava. Clarament diferenciada dels poetes catalans que havia llegit fins aleshores. Salvador Espriu, malgrat les connexions que els estudiosos i els crítics han trobat amb altres poetes catalans, sonava als meus ulls (avui dia llegim la poesia en veu baixa, però ressona interiorment) amb una cadència que m’era difícil d’adscriure a ningú més. La poesia estableix un diàleg amb la realitat (o tal vegada s’erigeix en la realitat) i el petit fragment de món que hi ha en cada poema esdevé, en el fons, una metonímia del món. És així que els poe

L'auditori de Görlitz

Des de fa un parell de mesos, es pot trobar el darrer llibre que he publicat, L’auditori de Görlitz , editat conjuntament per Adia i Cafè Central. En Pau Vadell i el Toni Clapés han fet una feina excel·lent, i els agraeixo tot l’esforç que han fet. Cal dir que el llibre existeix gràcies al Toni, va ser ell qui em va convèncer que, d’una petita conferència que havia escrit, en tragués un llibre d’assajos. Aquesta era la primera intenció, però quan estava escrivint el text m’encallava contínuament, m’havia posat molts impediments jo mateix (no havia de ser amb to acadèmic, havia de tenir una unitat). El llibre no avançava, no volia seguir per aquell camí. No va ser fins que vaig fer un petit viatge a Ustro ń, i en aquella vall i les muntanyes del voltant tot es va desencallar, la qüestió no eren els impediments, sinó alliberar-me d’aquests. Així que van començar a sorgir idees i fragments i poemes i relacions que s’anaven enfilant les unes amb les altres per tenir una idea general, pe

Paul Éluard i Papers de Versàlia (i IV)

 PARADA OBLIGATÒRIA Era el 25 d’agost de 1948. Començava el “Congrés mundial dels intel·lectuals en defensa de la pau” a Wrocław. Abans del Congrés, i aprofitant l’avinentesa, havia començat a celebrar-se l’“Exposició de les terres recuperades”. Tot dins el control de les autoritats soviètiques. Els preus per entrar-hi eren astronòmics per l’època. Però les ciutats de Polònia esmerçaven esforços sensacionals per poder enviar-hi el major nombre possible d’autocars. Especialment de Silèsia arribaven allí amb una freqüència que avui provocaria enveja en qualsevol acte organitzat. Era la força del poder. I entre els convidats al Congrés, hi havia Paul Éluard. També Picasso, i Jorge Amado, i molts altres que es desvivien pel nou sistema. També cal esmentar la presència d’Ivo Andrić, quan les relacions entre Tito i Stalin ja estaven abocades a una ruptura. Estimat Paul, hi vas veure també Louis Aragon, o vau invocar el seu esperit? Hi ha fonts que diuen que hi va ser, d’altres, ho neg

Volia dir-t'ho

Traduir a partir d'una tercera llengua (o terceres, ja que en aquest cas concret era a través del polonès i de l'anglès) és una activitat habitualment condemnable pels traductors. És clar, l'opció desitjable seria que el traductor del text que publica (sigui on sigui) tingués coneixement tant de la llengua de sortida com de la llengua d'arribada, sobretot d'aquesta darrera. Ara bé, fins a quin punt podem parlar de fidelitat, d'acostament en el poema que ens ocupa? S'han realitzat directament consultes amb l'autor, evidentment sobre qüestions lingüístiques i culturals, no pas sobre la recepció del text, ja que la visió del propi autor és, tan sols, una de tantes interpretacions que podem extreure del text. Els textos que s'han agafat com a base, a banda de l'original letó, han estat traduïts, aquests sí, directament de l'original. I el resultat segur que no expressa tots els matisos de l'original. Però cap traducció fa això, ja que estem

El missatge del senyor Cogito

Enguany se celebra l'any Herbert a Polònia. Per aquesta ocasió, el Consolat de Polònia a Barcelona organitza una sèrie d'activitats . Fa alguns dies que en va fer la inauguració oficial i durant el 2008 hi haurà conferències, concerts, exposicions, relacionats amb la figura del gran poeta polonès. També hi haurà novetats editorials, com la publicació dels dos llibres d'assaigs més importants de Zbigniew Herbert: Un bàrbar en el jardí i Naturalesa morta amb fre . Us deixo un dels poemes més emblemàtics de Herbert, que he traduït per a l'ocasió. EL MISSATGE DEL SENYOR COGITO Vés cap a on anaren aquells al fosc confí vers el velló d’or del no res el teu darrer premi vés ben dret enmig dels que van de genollons enmig dels que s’han girat d’esquena dels postrats en la pols et salvares no pas per viure et queda poc temps n’has de donar testimoni sigues valent quan la raó defalleixi sigues valent en el recompte definitiu només això té impor

Wioletta Greg, Mercuri a la boca

Aviat farà un mes que va sortir aquest nou llibre, Mercuri a la boca , de l’escriptora polonesa Wioletta Grzegorzewska (que firma com a Wioletta Greg fora de Polònia), una narradora i poeta que ha aparegut altres vegades en aquest espai. Al llibre Mercuri a la boca assistim al món rural de la Polònia que existia durant els canvis polítics. Des de la mirada infantil, lírica, somiosa, i també a moments amarga i directa, irònica, de la protagonista se’ns pressenta aquest món en miniatura de la infantesa, que intenta viure aïllada del que passa al seu voltant però que hi està del tot immersa, i aquest voltant, aquestes contingències històriques són del tot determinants. Però el que destacaria seria sobretot el retrat que fa del món rural, sense contemplacions, de les relacions que s’estableixen entre els habitants, aquell «tots es coneixen» que és una arma de doble tall esmolat fins a un extrem. I també el llenguatge, Wioletta Grzegorzewska ha aconseguit la naturalitat en l’estranye