27 d’ag. 2007

El mar

Acabo de tornar de la infortunada aquests dies Grècia. Era al Dodecanès. Feia anys que no em trobava tan prop del mar. Cada dia, els gats, el mar, les fronteres, em feien recordar el poema XII de “Post Aetatem Nostram” de Joseph Brodsky. El transcric en la traducció castellana de Ricard San Vicente (Joseph Brodsky, No vendrà el diluvio tras nosotros. Antología poética 1960-1996, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2000). Com és que encara ningú no s’ha decidit a publicar Brodsky en català?


Al proponerse cruzar la frontera, el griego
consiguió un saco de gran tamaño, luego
en los alrededores del mercado cazó
hasta doce gatos (a cual más negro) y con
la maullante y alborotada carga
llegó de noche al bosque fronterizo.

La luna brillaba, como siempre
brilla en julio. Los perros guardianes
cubrían, cómo no, cualquier barranco
con su ladrar dolido: los gatos dejaron
de armar escándalo en el saco y casi se calmaron.
Y el griego pronunció en voz baja: “En esta hora,
Atenea, no me dejes. Ábreme camino”.
Y para sus adentros añadió:
“En esta parte de la frontera
dejo seis gatos sólo. Ni uno más.
Un perro no se subirá a un pino.
Y en cuanto a los soldados, son supersticiosos.

Todo salió a pedir de boca. Y luna,
perros, gatos, pinos, la superstición:
todo el mecanismo funcionó.
Se encaramó al puerto. Pero en el instante
en que ya tenía un pie en el otro imperio,
descubrió aquello que había descuidado:

dándose la vuelta, vio el mar.

El mar se extendía abajo a lo lejos.
A diferencia de los animales, el hombre
es capaz de abandonar aquello que ama
(sólo para distinguirse de ellos).
Mas, como del perro la saliva,
las lágrimas descubren su naturaleza animal.

“¡Oh, Thalassa!...”
Pero en este maldito mundo
no puedes dejarte ver por tanto tiempo
en un alto y a la luz lunar, si no quieres
convertirte en blanco. Alzando el fardo,
el hombre comenzó a descender con tiento hacia abajo,
al interior del continente; y a su encuentro se alzaba

la cresta de un pinar trocando el horizonte.

1970

22 d’ag. 2007

Ístria


Els territoris saben com adquirir els pòsits
de la identitat. Són pacients i esperen anys.
Com aquí a la península. En lloc de barreres
per delimitar-se, les capes se superposen.
Una petjada troba el seu model uns metres
més avall. Se’n pot fer una prospecció.
El pòsit és cada cop més rígid, un fòssil
que no ens remet a cap origen (pobre
Darwin ingenu). Un tall i hi veiem les imatges
encastades. Hem de buscar un alfabet
per desxifrar-les, o ja fou inventat.
La terra desprèn una amargor de fel.
A un cantó hi ha el mar, a l’altre, el mar.
Ni la salabror podrà vèncer el pòsit
que seguirà reposant a la península.

De Inventari de fronteres (2006)

17 d’ag. 2007

Marzena Broda


Marzena Broda (1966) va debutar l’any 1990 amb el llibre La llum de l'espai, que va rebre grans elogis dels crítics. L'any 1995 publica el segon llibre de poemes. Després d'un silenci de quasi deu anys, va tornar a reaparèixer, però aquest cop com a narradora. Des d'aleshores ha publicat dues novel·les. Ja no ha escrit cap altre poemari.

L’EMBRIÓ DEL MÓN

L’aire es redreça com un paper arrugat,

aviat una llum, un pollet que dorm,

cobert en l’apagat plomissol de la foscor,

deixarà el niu, per ara dorm,


somniant borrosament en l’obscuritat com en un cadell

amb el qual es divertirà – terriblement sol,

abans de convertir-se en resplendor i flamejant la terra

s’apagui, per existir en nosaltres – terriblement sol.




10 d’ag. 2007

El poema

El poema, fins i tot just després de ser escrit,
no sembla un miracle; quan no està escrit, sembla
alguna cosa que està lluny de l’abast dels déus.

Theodore Roethke

2 d’ag. 2007

Beethoven (Z. Herbert)

La traducció de la poesia completa de Zbigniew Herbert a l’anglès, publicada per Ecco/Harper Collins, és una notícia que s’ha de celebrar. Fins i tot a Polònia, en el diari més llegit del país, Gazeta Wyborcza, s’han fet ressò de la crítica que va aparèixer al New York Times (abans que el diari polonès, va ser el bon amic José Morella qui em va passar el link de la pàgina). Herbert és conegut sobretot per haver creat la figura de El senyor Cogito, però és també en molts altres poemes on podem veure la grandesa de la seva obra. Com a mostra, presentem una traducció.

BEETHOVEN

Diuen que va ensordir (però no és pas veritat
els dimonis de la seva oïda treballaven incansablement
i mai a les conquilles de les orelles no dormí un llac mort)

otitis media i després acuta
provocaren que a l’aparat auditiu
es mantinguessin els tons cridaners dels xiulets

el retrunyir el xiulet del tord la campana enfustada dels boscos
els extragué com millor va saber (alts guitarrons un violí
revestit amb la negror sorda dels baixos)

una llista de les seves malalties passions decandiments
és tan abundant com la relació d’obres acabades
tympano-labyrinthische Sklerose
probablement syphilis

al final passà el que havia de passar (un gran enterboliment)
les mans mudes colpegen capses fosques i cordes
els queixos inflats dels àngels proclamen el silenci

tifus a la infantesa després angina pectoris arteriosclerosi
a la cavatina del quartet opus 130
se sent un respir pla el cor escanyat l’ofegament

descurat bregós amb la cara ratada
bevia sobre mesura alcohol barat (cervesa vodka dels cotxers)
el fetge debilitat per la tuberculosi es negà a seguir el joc

no hi ha res a lamentar (els creditors van morir)
també van morir les amants les raspes les marqueses
els ducs els protectors (ploriquejaven els canelobres)

ell com si visqués encara es fa deixar diners s’esforça
estableix contactes entre el cel i la terra

però la lluna segueix sent la lluna fins i tot sense sonata

1 d’ag. 2007

Traduint Zbigniew Herbert

Quan tradueixo les descripcions
que s'endinsen fins al moll de l'os
de pintures que he vist d'una revolada,
benvolgut Zbigniew Herbert, em permeto
descobrir-te en tot el teu lirisme
que amagues en els poemes. La vida
sí és plena de poesia. I la poesia,
en la seva sobrietat que disfressen
personatges que van viure en altres
temps, no és plena de vida. La lliçó
no és per a avui. És l'ahir que marca
el nostre pas. Com els pintors de coves,
som i no som els mateixos. La vida
com la forma més sublim de la poesia.
L'art, la forma més sublim d'un mirall
convex deformant les figures. Un reflex
per retornar a la realitat. Poesia, vida,
realitat, tres elements. Com el foc,
l'aigua, la terra. I amb deler encara
no hem deixat de buscar l'aire.

Rostres davant del mur

Rostres davant del mur

Modesta és la caritat dels matins primerencs. Hi succeeix tot el que ha
de succeir: a tu, a mi, a tot el món. Una temptació realment gran:
mirem captivats com l’infinit fulgor de l'incendi desfà pilars de catedrals,
el somni d’una verge, la molla secreta dels joguets. Ho contemplem

immòbils com en una tranquil·la cripta familiar. Cada un de nosaltres,
crec, ja està maleït. Callem, com sinó altrament? Igual que un atònit
testimoni al país fins que existí. Segueix existint, desterrat en una
imatge que no ens deixa dormir. Que dia i nit parpelleja a les pupil·les.

Ens agenollem confiant que la tempesta s’apiadarà de nosaltres i ens durà
el perdó com una mare tendra? Que esbatrà la frontera entre l’ofrena
i el sacrifici? Ho endevino, ho sé: no hi ha error més gran. Els fumalls

han velat els marcs de la pantalla. Fins i tot la sang lliscant pels malucs
d'una noia ha perdut el seu gust. No fa olor de terra solcada desfent-se
als dits. Ens hi esmercem, però és en va: signifiquem menys que un apunt.

Aleš Debeljak
(Traducció: Xavier Farré)